Com el vinil
El vinil, encara que ho semble, no és un material. És un
record. Però un record especialment farcit d’alguna cosa
que semblaven ranures, solcs els anomenaven, i que sent
alguna cosa purament material, com un camp llaurat
concèntricament, tenia sembrades una successió de
sensacions segurament inexplicables i, per descomptat,
invisibles. El miracle de la sembra es produïa quan
començava a girar, i d’aquells racons brollava una
fruita que, fins llavors, romania amagada i sense
germinar esperant el senyal acordat. Un simple gir.
Va ser, ja veus, el primer transport de la música, la
primera manera de portar-la d’ací cap enllà. El primer
suport que va permetre, des de la maneta fins al més
modern plat, per la màgia d’una simple agulla, convertir
un plàstic fosc i rodó en música, la música en
sentiments i els sentiments en no sé què.
Semblava un ull dipositat en un llit circular que
cantava melodies per acompanyar els solitaris, per
estimar d’amagat, per tocar a la penombra allò més
prohibit; per cantussejar imitant ídols invisibles; per
ballar, un-dos-tres, un-dos-tres, aquells boleros que
parlen i menteixen sense desvergonyiment eriçant-nos la
pell; per mirar i descobrir mirades; per relliscar les
mans per una cintura aliena; per moure els malucs
impúdics a un compàs sensual; per apagar el llum i
amagar tot; per voletejar al voltant dels canapès mirant
de reüll que no hi apareguen els meus pares; per a
trencar la sesta d’un veí (xiquet, abaixa una mica
l’aparell); per recordar records i maleir-los, i
tornar-los a recordar i beneir-los.
Perquè ella sempre era dins d’una manera inexplicable.
Què haguera estat del vinil sense ella. I quan ell
girava, aquell era el senyal, apareixia i ficant-se per
tots els racons, res a veure amb l’oïda, qualsevol racó
era bo, activava uns ressorts que ni tan sols sabíem que
hi existien (o és que sabies que el pols s’accelera per
escoltar «Yesterday» o «Smoke gets in your eyes»?) Ja
veus, girava davant de tots sense cap pudor,
despullant-se de cançons i cançons, perquè entenguérem
que ella, la música, més que so era moviment i brollava
del vinil aparentment inert com els desigs d’una vella
llum que fregues i fregues, gira i gira, mentre el geni
intenta endevinar les teues preferències. Un rock, un
bolero (aneu amb compte amb aquests que enamoren,
adverteix el geni), un fox, un txa-txa-txa, una salsa
(tan sensual, tan calenta), un son, una samba, un
mambo (amb l’orquestra de Pérez Prado entre els feliços
solcs) un swing, un tango (arrauxat amb tall
llarg a la falda i la cuixa a l’aire), un pasdoble, un
vals (demà tinc una boda), un merengue, una bachata
(amb el maluc dalt i baix)... tot es troba dins i et
sorprèn perquè els teus desigs es compleixen (coses del
vinil) i, de sobte, et trobes estrenyent la teua galta
contra la seua i fregant els vostres ventres mentre el
disc, enfilat pel centre, gira deixant-se furgar entre
els seus secrets per l’agulla màgica que transforma el
no-res en tot, matèria en sentiments, vinil en música.
Per això, quan s’acomiada, devorat pel temps i per això
que en diem progrés, i es veu substituït per mecanismes
que trenquen el vell ritu del pols acurat quan posaves
el disc, del drap que acaricia per traure’n la pols, de
la cura perquè no es ratlle, del posa només la segona
cançó, de paraules que ja no són (single, long
play, 45 rpm...) aquell personatge, company de
vida, necessitava un homenatge que només podia donar-li
el món de l’art, de les gents que han compartit temps
amb ell (benvolgut vinil) i volen immortalitzar-ho un
poc més en les seues humils obres com a representació
d’un objecte que ens va ajudar a viure.
A ells, en el fons, els agradaria ser com el vinil, i
tenir a les seues entranyes enregistrades totes les
músiques que han acompanyat les seues vides dispars. Per
això s’ajunten, dibuixen, esculpeixen, pinten,
fotografien i després ho ensenyen al món perquè mire,
perquè mire.
Rafael Rivera |