Accedir a la pàgina principal de la UniversitatImatge decorativa
Vicerectorat de Cultura

Lectura de Poesia

Lectura de Poesia

Joves Poetes Universitaris

Enrique Bataller

Yasmina Galán

Isabel Garcia

 

Coordinació:

Miquel Ferragud

Pedro Montealegre

Jordi Puig

 

Begoña Pozo

Acte Campus Blasco Ibáñez:

Facultat de Filologia

Aula Sanchis Guarner

Dimecres 19 de novembre, 19 h.

Acte Campus Burjassot:

Facultat de Matemátiques

Saló de Graus

Dimecres 26 de novembre, 16.30 h.

Enrique Bataller Prats (Benicarló, 1979)

Quiero ser un chicle y basta

y basta de tonterías

tengo las palmas de las manos

pegadas

             en una pared

tengo las manos pegadas

tengo pegadas

las plantas de los pies

la columna vertebral

la médula espinal

tengo pegado el estómago

tengo pegado el páncreas

basta ya

yo soy un chicle

de color rosa pálido

masticado

magullado

deformado

y pegado en esta puta pared

Pero puedo decir con orgullo

que soy un chicle sin azúcar

------------------------------------------

Hoy me he caído al suelo

Qué bonito se ve el mundo

a dos centímetros del suelo

con sus baldosas desgastadas

llenas de mugre en sus juntas

donde anida algún bichito de ciudad

Donde tantas personas han dejado su huella

inconsciente

inconscientes de la suerte que tienen

que sus pisadas aún puedan sostenerles

brindis por Walt Withman

Aquí

en el campo

he decidido mirar

he dado un trago de viento

y he decidido

celebrar el mundo a pesar de todo

 

ISABEL GARCIA I CANET (Pego, 1981)

AVÍS

Puny que repica

La porta vella

I foradada

         La llum

                     :   EsClEtXa dIaNeRa

el puny ,

esquerda blanca.

 

ELS AMICS

Els amics,

l’ahir i el demà

el foc que pren muntanyes

la soledat més àgil

les pedres d’un viatge

el batec dels dies,

l’arbust creixent de la mirada.

 

PELL DE SERP (haikú)

Llavis que besen

l’espill de tots els dies.

Blau immortal.

 

YASMINA GALÁN (Oliva, 1980)

 

De blanco y negro

“Nosotros, ¿qué hacemos?

¿Con nuestra ceguera que oye

el sonido del ojo al caer?”

Juan Gelman

 

Botella con forma de mujer

que sonríe junto al tablero

fingiendo ser la reina de un jaque

con labios de humo;

sinuosa declaración de intenciones…

Odiaba aquellos instantes

en los que el pensamiento

tomaba cuerpo de hombre,

interminables momentos

en los que acechaba la bandera blanca

de lluvia con gabardina

y corbata de Armani.

Las manos parecían multiplicarse

a la hora de mover ficha,

parecían beber el jarabe de los charcos

con cara de niño constipado:

febriles, como los espejos

ovalados de las boutiques

que ignoran una talla media

con la que vestir a este poema.

Era demasiado el miedo a la verdad

como para sacarlo de entre las sábanas;

demasiadas las ventanas

sin barandillas en las que apoyar

alguna que otra

intención maleducada.

Quedar en tablas

-cuando se trata de jugar a la dignidad-

es la mejor de las victorias.

 

Sombras nada más

Caminaba como si estuviera vivo,

descansando su paseo en las esquinas;

sin reconocerse en los espejos.

Hay fantasmas que tendrían

que habérselo pensado dos veces

antes de apagar la luz. 

 

In Memoriam

Todo Poeta escribe su epitafio,

yo quiero ser poeta.

 

PEDRO MONTEALEGRE (Santiago de Chile, 1975)

 

Caliza                  

La cabeza de Marx  –bien lluvia, bien peste– la dialéctica: desaparecer.

Multiplicando. Presencia. Las gaviotas, no otra cosa:

la rúbrica del cielo. Los misiles, por la herida, otro tipo de rúbrica.

Dejarse. Ver. Ahora: radiografía –¿de barro, ahora?–

invertebrada ciudad –humo no aquél:

el sonar del delfín. Bomba acá, bomba allá.

No de agua: en la tierra, los cangrejos de limo leerán poesía.

Prescripción. La duda. A la izquierda, Valencia.

A la derecha, el hígado. Televisor de basalto: un misil lo atraviesa.  

Ahora: creer. Ahora: salir. La calle. El capital: ser una niña dormida.

Mutar, ser globo, azúcar rosada. Usted, en su trono,

cuente arenas. Caídos. Si a la hija del Tigris

le devuelve sus párpados, no en vano este poema.

Con lejanía de país, la distancia entre cambiar

y no cambiar de canal: ahora: reviente. Ahora: redima.

El hilo de marfil –¿qué hoy nos embriaga?– discursos. De qué.

Manifestación contra el miedo. Manuel, olvidarse

de quién somos ahora. Y quién no, quién no. 

 

 

Otros lo dirán con mejores palabras: la sangre vuelta soga. La guerra. Vuelta. Ley. Otros: la calle,  

quienes pasan: olvido de ser solo pieza, dominó gigantesco. Y caer, siempre, adelante. Nunca. No.

Negar. Desaparecer. Construir lenguaje a partir de su miseria: todo huele a pólvora. Si abres la boca

no entrará un moscardón: sólo un cuajo de pólvora. Si estiras la mano: está sucia, está limpia.

Cuánto me das si un billete te nombra de un modo más mágico que el papel de un poema.

/  Casos. Causas.

Corsés. Y permeando todo menos el pánico: un murciélago de Madagascar, testa abajo, es muy tierno.

Una hiena del Zerengueti apartando carroña a su cachorro mayor. Un chimpancé con hambre

puede comerse a otro, inclusive a su hijo. Otros lo dirán con mejores palabras: pero demasiado tarde.

 

MIQUEL FERRAGUD (Algemesí, 1982)

 

 

Quan vols, mira que eres puta...

encara que et canviaren el nom,

els teus ulls m’ho dirien,

la teua veu m’ho diria,

els clevills als llavis de les lleus boques

escridassarien eternament de bell nou la vella paraula,

que no és més que el nom que t’he posat en aquest moment de fúria,

que no és més que el moment que no satisfà la puta tristesa 

-------------------------------------------------------------------------------------

Amb els meus ulls toque la teua pell i la sent lliscar suaument.

Amb els meus ulls m’aprope furtivament i et faig un bes petit a la galta,

-tot just on comença el llavi-

I a poc a poc amb els meus ulls

que lentament tanque

et pessigolle a la vora de l’oïda un silenci

que et fa prémer les parpelles

amb un plaer detingut

que no saps d’on t’arriba

bloqueo / alzheimer /

hiroshima / otan / sida /

no fue un buen siglo

         Mario Benedetti

AI!-KÚ

Nike / coca-cola /

futbol / microsoft /

no fou un bon segle.

 

JORDI PUIG (Ròtova, 1981)

 

Un assassinat

A Mario, MªJosep i Vicent...

per entendre-ho

 

Aquesta ploma és un ganivet que m’arrenca,

en cruels arrapades, la vida, suaument.

I aquesta mà que la condueix, assassina

impune d’una vida pròpia, recela

de simples mirades perdudes en un munt

de postals... postals succedànies d’allò ver.

I és quan crec sentir un batec que ací

no hi és –perquè és on jo no hi sóc -,

que vull finir; de dolces i tendres traces

vull absència –que no és sinó morir -,

renàixer i tastar la fragància d’un bon vi.

(De Vint-i-no i algun propòsit)

Fem poesia.

“i els ulls se us desentelen, i la llum sona a troços”

Joan Fuster

Fem poesia per sobre del blanc; esguardem

purs gests, tendres, impensats, sadolls per l’instint,

de creure en aquesta obra que la vida és;

no admetre més que dues vides i un destí.

Fem poesia, ens arrosseguem l’un a l’altre,

copsem fragments de la realitat, d’una sintaxi

entretallada, amb el darrer límit en l’èxtasi

de la teva pell; com un fill al pit de la mare.

I fem poesia, perquè no, amb cada bes,

amb cada esguard dels meus alés, de les carícies,

dels símbols acariciats, dels blancs que ens envolta.

Blanc; a sobre del qual, vides, destins i gests

plens d’instint. Violència sintàctica arrelada

en un desig de prendre’n:  poesia , tal volta.

(de Preforestatge)

 

[<] Tornar

Més informació: cultura@uv.es                     [Darrera actualització: 10/11/03]