Opinions,
estudis, informació i fotografies del que des de El Mussol volem que siga un primer pas per a la constitució d'un espai per al nostre passat, per a les nostres arrels, per a les tradicions
i les formes de viure a Quart de Poblet.
Museu? exposició? colecció de material etnogràfic?
El cas és començar a treballar.
Acordions diatònics a Quart de Poblet
Històries de vida: històries de Quart
Patrimoni d'un poble rescatat del fem
Quan la bona fe i la donació desinteressada dels propietaris s'unix a la sensibilitat patrimonial d'una empresa de construcció del poble encarregada de reformar una casa antiga de Quart, es donen situacions com la que relatem (foto1). Parlem d'una de les cases conegudes com a cases de “la col·lectiva” (socis de l'empresa de rajoles Miguel Torrent) situada al número 3 del carrer de Sant Antoni. Concretament és la casa on fins l'any 2006 vivia Conxeta la conilla, que ara pertany a la família Soler Coll. Allí s'ha pogut conservar una mostra dels sòculs de ceràmica que farà sempre de testimoni d'una època i d'un temps passat en el nostre poble. L'Associació Cultural El Mussol hem estat informats per la família de Conxeta, exactament per un fill seu nascut en la mateixa casa, Paco Soler, pintor de taulells ceràmics.
Explicació general
Totes les cases de “la col·lectiva” tenien el mateix xapat, excepte tres. Estos sòculs estan decorats a trepa, és a dir, amb plantilles per a pintar, que facilitaven el treball de les peces per a fer-ne una tirada més gran. Les cases foren construïdes en 1945, que és de quan daten els taulells. Sabem que els va fer Agustín Tébar en la ja desapareguda “Fábrica de Azulejos La Imperial”, de 1925, en la zona d'Elcano (foto 2).
Sòcul de l'encristallat (foto 3)
Estava situat en una part de la casa que anomenen l'encristallat, habitació que dóna al corral, al bany i a la cuina. És on es feia més vida familiar, dinant, sopant, etc.
En este cas, el sòcul conserva l'estructura tradicional, que de baix a dalt seria: rodapeu, sis taulells de 20 x 20 que fan la mesura tradicional del cos central (120cm.), un cubrecanto, una sanefa i una motlura acabada en relleu ondulat. La motlura, el cubrecanto i el rodapeu són de la mateixa tonalitat: blau fosc.
Els colors de la part central són blau claret i ocre sobre un fons groc. Els motius són al·legories que deixen entrevore imàtgens fruitals. També apareixen uns àngels.
Cada sèrie que es repetix fa dos taulells d'ample. La decoració està feta a dos mans, com podem apreciar en la simetria que guarda si tracem un eix de dalt a baix per la meitat del sòcul (amb la xicoteta diferència dels àngels, que en un cas porta barba i el seu simètric no).
Sòcul de l'entrada (foto 4)
La seua situació abasta des de l'entrada de la casa fins a la sala menjador.
Igual que el de l'encristallat, conserva l'estructura tradicional però sense cubrecanto, i amb la diferència que en lloc de repetir-se el dibuix cada dos taulells d'ample, es repetix cada sis, és a dir, cada 120 cm. linials.
També podem apreciar-hi motius vegetals i al·legories d'àngels, però no iguals als anteriors. Els colors són groc, ocre, blau cobalt, blau claret i verd.
En este cas, a banda dels àngels, hi ha més personatges en forma de cares mig amagades o de deus en la part inferior del xapat. No obstant, segons el nostre informant, el que veem complix una funció decorativa sense ànim de voler representar res concret.
Fe d'errades: en el capítol anterior d' “Arqueologia de la memòria” vam dir erròniament el nom de la dona d'Onofre Sancho Sanmartín. Volem aclarir ara que el seu nom és Paquita la corretgera, i de pas agrair de nou als dos la seua col·laboració en esta secció. Per un error d'impremta en aquella mateixa secció, les fotos de les maquinetes de picar ametla i carn estan invertides, de manera que a la de baix li correspon l'explicació de dalt i a la de dalt l'explicació de baix.
Foto 1: Empresa constructora desmuntant el xapat.
Foto 2: Fábrica Azulejos La Imperial
Foto 3: Sòcul de l'encristallat
Foto 4: Sòcul de l'entrada
La fàbrica de taulells La Industrial de Quart era, junt a la del Barranquet (d’Eloi Domínguez) la més antiga del poble. Fon fundada en 1925 per dotze socis, dels quals en van quedar 9 al cap del temps. Els terrenys estaven situats topònim al costat enfront d'on actualment hi ha la factoria ELCANO mirant a la carretera reial al camí ral de Madrid.
La Industrial donava faena a uns 48 treballadors, distribuïts en diferents tasques o oficis dins de la cadena de producció: peó, peó especialitzat, envernissador, passatger, classificador al magatzem, premsero, tocador, coedor i entonador.
Procés de producció dels taulells:
A la fàbrica arribaven carros procedents dels terrers topònim on hui està Bonaire i Chuletas Pepe. La terra era garbellada i molta, passava pel molí per refinar-la ja que els taulells requerien terra de qualitat per tal de poder-la treballar.
Es feia el fang
A cabassos s’omplien les vagonetes per a dur el fang a les premses, on se li donava forma. Els taulellets tendres estaven als assecadors de 20 a 25 dies, segons l’oratge, en unes grans piles anomenades costers. Quan les peces eren seques s’escaldaven a mà amb un producte anomenat talvina.
En acabat anaven enfornar al forn de socarrat o forn morú, on passaven 8 dies coent-se. Els primers dies la temperatura havia de ser moderada per tal de llevar-los la humitat; després s’anava afegint al foc més garbons de fornilla (matolls de brossa baixa extrets d’uns talls (tros de mont) que la fàbrica tenia a Bunyol) i estaven 3 o 4 dies a foc viu fort. Es mirava per un foradet (nom) del forn, se´n treia una mostra i es trencava per saber si les peces ja estaven cuites.
Els taulells s’envernissaven o de colors llisos, passant-los per uns grans cossis amb vernís, o amb diferents motius fets amb trepes, que es compraven a especialistes com els germans Agustín i Luis Tébar.
Es tornaven a coure en forn de passatge de 36 forats. Cada 10 o 15 minuts el passatger hi posava una tongada per una de les boques, i estibava les peces que estaven dins, de manera que per l’altra boca del forn (a sis metres de la primera) n’eixia una altra tongada ja envernissada. La manera de col·locar els taulells era apilant-los plans però separats per xicotetes peces de fang (colomins i alcaides) que evitaven que s’apegaren.
A la fi del procés, en magatzems, els entonadors triaven els que més s’assemblaven per tonalitat, els tocadors els feien sonar per vore si estaven ben cuits, i es classificaven per categories: 1a, 2a ,3a ,4a i saldo.
Les peces s’embalaven amb palla d’arròs per a esmorteir els sotracs sacsons del transport i evitar que es despuntaren. Al principi es posaven en caixes de fusta que feia els caps de setmana un dels treballadors (Miguel Segarra Asensio) com a faena extra, i posteriorment canviaren a caixes de cartó. Es portaven en carro al tren per a la seua distribució.
Els socis fundadors foren els següents:
Premseros:
- José Monzó tio Tambor
- Onofre Segarra Perico o el Moreno
- Onofre Fita el Canonge
Envernissadors:
- Ricardo Aguilar
- Antonio Sanchis el Roque
Classificadors:
- Miquel Monzó tio Grill
- Víctor Guzman
- Batiste Muñoz
- Isidro Cuesta
Altres fundadors que després se n’anaren:
- Paco Rubert
- Salvoret Boro i son pare
La fàbrica tenia unes instal·lacions importants que incloien els magatzems on es buidava la terra, el molí de terra, les premses (tres grans i dos xicotetes), quatre forns moruns i dos de passatge, un pintador per a fer els taulells de trepa, l’assecador del cru, el magatzem de fornilla, el magatzem per a classificar les peces, un bombo per a moldre el vernís, 24 cossis per posar el vernís i el despatx amb les 12 cadires.
La Industrial arribà a tindre una producció prou important. Exportava a moltes ciutats de l'estat, com ara Saragossa, Santader, Lleót... Però diferents problemes, com ara la riuada del 57 i sobre tot la progressiva mecanització del treball i l’ús de nous vernissos, com el cicornio, que exigien l’actualització de les instal·lacions, feren que a mitjans dels anys 60 es tancara la factoria i es venguera a la ferreteria Gabriel de Manises.
Foto 1: Frontera de la La Industrial
Foto 2: Antonio Sanchis informant i fill dAntonio Sanchis el Roque, soci fundador
Foto 3: Ganxo d’abaixar els garbons de fornilla del magatzem i preparar-los per al forn
Foto 4: Forca o forquilla per a alimentar de fornilla els fons moruns sense cremar-se
Foto 5: Full individual d'afiliació d'un empleat a La Industrial
Acordions diatònics a Quart de Poblet
Este article relata la història d'uns instruments molt habituals en la primera meitat del segle XX en les nostres terres i arreu d’Europa. En festes i reunions, un sol acordió podia fer ballar la gent des de jotes fins a balls agarrats, com masurques, valsos o pasdobles. No fa molt encara podíem trobar-ne en les rondes. Actualment el seu ús ha quedat relegat principalement a grups de música folc.
L’acordió el va inventar en 1829 Demian Cyrill a Viena, i ací va entrar entre 1835 i 1840. Una de les primeres ciutats que tingueren artesans constructors d'acordions va ser Madrid. No obstant, fon a València on va proliferar-ne un major número de tallers, i els més importants de l’estat. Dos de les marques de més reconegut prestigi, entre altres deu més, foren la fàbrica Acordeones el Cid, la més antiga (1850-1929), i el constructor Rafael Torres (tres generacions des de 1913). Fins a cinc tallers arribaren a agrupar-se en un mateix carrer (Barcelonina) en eixe període.
Acordió diatònic o bisonor: es tracta d'una manxa col·locada entre dos caixes hermètiques que és accionada constantment pel músic per a fer vibrar amb aire unes llengüetes que hi ha a l'interior. Als dos costats hi ha botons: els de la mà dreta fan la melodia, i els de l'esquerra, els baixos, toquen acords d'acompanyament. Es diu que l'acordió és diatònic perquè obrint la manxa treia les notes d'una escala diatònica; per a fer l'escala cromàtica s'havia d'obrir i tancar la manxa combinant adequadament els botons. Per tant, pitjant un mateix botó, l'acordió diatònic fa una nota diferent en obrir que en tancar. D'esta manera, i al contrari que en el cromàtic, cada botó produïx dos notes. A Quart encara se'n conserven alguns que ara descriurem.
Acordions a Quart
Foto 1
Propietari actual: Família Velasco (provinents de València i residents a Quart).
Informant: José Velasco.
Informació: La família no l'ha vist tocar mai; el tenia el iaio Manuel Velasco, que li'l va donar al seu fill José, i en faltar est, en 1970, va passar a mans dels néts. Hi ha alguna referència que relaciona l'instrument amb el Casino Republicà de la Misericòrdia de València. La família afirma que els agradaria donar-lo a un museu etnogràfic a Quart.
Característiques tècniques:
Alt 26 cm.
Ample 30 cm.
Profunditat 14 cm.
Constructor: Fábrica Acordeones el Cid (València).
Mà dreta: 10 botons de melodia en una filera.
Mà esquerra: 2 botons de baixos.
Disposa d'un registre per a fer una altra octava mitjançant dos tiradors en la part superior.
Foto 2
Informant i propietària actual: Virginia Herrero Martínez (procedent d'Albacet i resident a Quart).
Informació: L'acordió era de sa mare, Coleta Martínez, que el tocaba en família en sa casa del Bonillo (Albacet) fins que va faltar a l'edat de 24 anys. Després va passar a mans del tio Alfonso Martínez Blesa, qui tocaba jotes. Actualment pertany a Virginia, única filla de Coleta, que l'ha conservat en sa casa de Quart des de fa 50 anys com a element decoratiu i record de sa mare. L'acordió té una funda de tela feta a mà, amb les inicials de Coleta brodades en punt de creu.
Característiques tècniques:
Alt 25 cm.
Ample 30 cm.
Profunditat 14 cm.
Constructor: Es pensa que pot ser de fabricació italiana perquè a la corretja diu “italiano”.
Mà dreta: 19 botons de melodia (una filera de 10 i una altra de 9).
Mà esquerra: 4 botons de baixos.
Està afinat en do fa.
Foto 3
Propietari actual: Casa de la Cultura de Quart de Poblet.
Informants: Amparo Pons i Rosa Valero Mari Morris.
Informació: L'acordió procedeix de Pedralba, d'on Amparo Pons el va arreplegar fa 15 anys de casa d’Isabelica la del tio militar. A Isabel li'l va donar sa cosina Julia la de Vila, qui provenia de família de músics. Es pensa que seria utilitzat per a tocar en festes i reunions que es feien en la Canaleta de Pedralba al mes d'agost, on hi havia jotes per a divertir la cuadrilla. Després de diversos intents de conservació, finalment Amparo el va donar a la Casa de la Cultura de Quart perquè siga exposat en un futur museu del poble.
Característiques tècniques:
Alt 24 cm.
Ample 30 cm.
Profunditat 12'5 cm.
Constructor: Rafael Torres (València).
Mà dreta: 10 botons de melodia en una filera.
Mà esquerra: 2 botons de baixos.
Disposa d'un registre per a fer una altra octava mitjançant dos tiradors en la part superior.
La manxa està molt decorada amb colors vius.
Foto 4
Propietari actual: Francesc Mestre Olmos.
Informant: Vicentica la flara (75 anys).
Informació dels propietaris: La família recorda que l'acordió el tocava Francisco Olmos Sánchez, tio de l'actual propietari. Li'l van comprar sos pares amb part dels diners que guanyaren venent un porc. Francisco solia fer-lo sonar al carrer de Fessolà (ara de l'abat Guillem d’Agulló), en un lloc que deien la pista de ball, que fon posteriorment mercat, després escoles i ara les instal·lacions provisionals del Casino. José Guerola, el tio de la brusa, que vivia en eixe mateix carrer, li va ensenyar a tocar d'oïda. La seua germana Vicentica la flara recorda que en Pasqua venien a buscar el seu germà perquè anara a tocar a les festes després de sopar. L'acordionista aprenia les cançons de la seua germana, que li les cantava després d'ensenyar-se-les de la ràdio. Solia tocar pasdobles, cançons populars com la tarara i altres de moda en l'època, com Islas Canarias i algunes de Juanito Valderrama. Quan Francisco se n’anà a la mili a l’Àfrica (1944) se l'en portà i el va tornar ple de xinxes. Es conserva una foto de quan va estar en la mili en què apareix tocant-lo.
Característiques tècniques:
Alt 29 cm.
Ample 31 cm.
Profunditat 16 cm.
Constructor: No es coneix.
Mà dreta: 21 botons de melodia (una filera de 10 i una altra d’11).
Mà esquerra: 16 botons de baixos (en 2 fileres de 8).
Li falta la tapa d’una de les caixes i set sabates.
Foto 5
Informant i propietària actual: Carmen Durà Salas.
Informants: Carmen Durà (65 anys) i Manolo Morato.
Informació: Tomàs Durà i Asensi (Riba-roja 1902 - Quart 1978) eretà l’acordió de son pare Tomàs, obrer de vila, que ja el tocava en l’església. Pensen que el compraria als voltants de 1890, segurament de segona mà. El fill, també obrer de vila, es treia alguns dinerets tocant en batejos de famílies de Manises que el buscaven. En la mili ja tocava el clarinet en la banda militar i en casar-se i establir-se definitivament a Quart s’apuntà com a clarinetista a la banda de l’Amistat. L’acordió sols el tocava pràcticament als batejos i comunions de les seus quatre filles. De jovenetes recorden haver ballat a casa pasdobles que ell interpretava, com El Sitio de Zaragoza, Amparito Roca, Pepita Creus...
Cararterístiques tècniques:
Ample 32 cm.
Altura 27 cm.
Profunditat 15 cm.
Mà dreta: 21 botons (una filera de 10 i una d’11)
Mà esquerra: 8 botos de baixos en dos files de quatre.
Tenim constància d’un altre acordió, el de José Guerola i Porta, el tio de la brusa (Albaida, sobre 1900 – Quart 1964). Sa filla Amparo (78 anys) explica que era gran, i li ensenyà a tocar-lo un senyor de Manises. Els majors del carrer de Fessolà encara recorden els saraus al corral de sa casa. Les filles i amics ballaven de ben jovenets els pasdobles que tant agradaven al pare.
Històries
de vida: històries de Quart
Fon l'any passat quan ens proposàrem encetar la faena de registrar digitalment les històries de totes les persones majors del nostre poble amb el projecte “Històries de vida: històries de Quart”. En realitat, ja estàvem immersos en la recuperació del patrimoni mitjançant l'emmagatzematge de peces que es troben als carrers i als abocadors, o en les prospeccions dins del nucli antic. Esta faena, junt a les vora 3.000 fotos digitalitzades, les conferències sobre patrimoni, la publicació en el Fanalet de les seccions Arqueologia de la memòria i Quart en el record, i dels articles com Gent d'ací, Els nostres carrers etc., contribuïx a enriquir la història de Quart com a poble. Però analitzant totes estes iniciatives vàrem arribar a la conclusió que la clau eren les persones, sobre tot si parlen elles mateixes en primera persona. D'esta manera ens decidírem a dur a terme el projecte de converses amb persones majors. L'equip humà que el desenvolupem està format per gent amb diferents formacions acadèmiques, com història de l'art, mitjans de comunicació, o docència, entre d'altres. Tots som de l'Associació Cultural El Mussol, tot i que comptem amb el suport tant de la regidoria de Cultura, com d'altres associacions locals. L'objectiu és clar: “tornar al poble el que és d'ell: la seua història”.
El primer pas fon obtindre el cens de les persones amb edats compreses entre huitanta i noranta anys, noranta i cent anys i més de cent anys. El volum ascendia a unes 800 persones a principis del 2006. Dins d'este grup, pensàrem en les que són més majors, i per tant han viscut més anys a Quart i ens en poden donar una visió més àmplia. Per a començar vàrem elaborar un guió de preguntes que arreplegaven informacions sobre la vida dels entrevistats i la del poble al mateix temps. El guió té les següents seccions: “Fitxa biogràfica”, “Urbanisme”, “Aspectes quotidians”, “Situacions de vida” i “Recordant llocs”. Este guió obert és prou flexible i pretén sobretot entrar en aspectes que no estan registrats als llibres sobre Quart.
Les gravacions s'efectuen en format digital en les seues tres vessants: veu, foto, i àudio-visual, per tal de poder arxivar, de forma còmoda i segura, el valuós contigut al servei de la investigació. En una segona fase, cal fer la faena de classificació, contrastació i arxiu per a poder arribar a conclusions, i fer divulgació científica i cultural dels materials pel mitjà que s'estime oportú (publicació escrita, edició de documentals, etc.). Ara confiem que l'Ajuntament de Quart faça front al projecte demostrant sensibilitat pel nostre patrimoni.
No volem acabar sense agraïr a les persones fins ara entrevistades la seua total i desinteressada col•laboració durant les gravacions.
A.C. El Mussol
Membres de El
Mussol
Quart de Poblet. Art i Patrimoni
S'ha
publicat el llibre "Quart de Poblet. Art i Patrimoni"
de Josep Lluís Cebrián i Molina, a l'editorial Ulleye, dins
de la col·lecció "Una ullada a la història".
El podeu adquirir a la web www.ulleye.com o consultant la seua pàgina
personal www.uv.es/=joceimo
Patrimoni d'un poble rescatat del fem
L'Associació Cultural el Mussol amb el recolzament del Consell de Cultura de Quart de Poblet va organitzar una exposició de material etnològic local el mes de setembre del 2004. El principal objectiu d'aquesta exposició va ser donar a conéixer als ciutadans una sèrie d'objectes que els pertanyen, ja que són part del patrimoni col·lectiu, tant per als nascuts a Quart com per als nouvinguts, que es retroben amb uns objectes semblents o idèntics als que deixaren arrere als seus pobles. Potser fins fa poc temps han estat coses quotidianes en la nostra vida diaria, però a causa de la transformació de la nostra societat han deixat de tindre sentit i el seu ús s'ha perdut. Açò ha comportat la seua desaparició paulatina. L'Associació Cultural el Mussol, amb ajuda d'alguns veïns sensibilitzats amb el tema está portant a terme la recuperació de molts objectes que han estat oblidats, fins i tot s'han recuperat moltes vegades del fem. D'aquesta manera l'associació va oferir al poble el resultat d'aquesta tasca per tal d'aconseguir implicar la població en un projecte a més llarg plaç com puga ser la creació d'un museu local, la qual cosa és fonamental per mantenir activa la memòria d'un poble com el nostre sotmés a tants i tant radicals canvis de fesomia i on les tradicions centenàries van deixant pas vertiginosament a uns nous modes de vida.
L'exposició també volia trencar amb la noció de patrimoni que tradicionalment ha existit a l'ideari col·lectiu. Patrimoni no són només aquelles peces que ens agraden pel seu valor estètic. Tampoc ho són únicament les peces que servien per treballar el camp. El concepte de patrimoni és molt més ampli i comprén tot allò que ha format part de la manera de viure d'una societat, tot allò que defineix una cultura en el seu sentit més ampli. En aquest concepte també tenen cabuda objectes d'ús quotidià, llibres i fins i tot imàtgens. Imàtgens que ens mostren als més jóvens com eren alguns llocs del poble que no hem conegut, o que han canviat d'aspecte en els últims anys sense que ens n'haguem adonat: el pou de Sant Onofre, la plaça del Dau, el Castell, la plaça de l'Església. La mostra va posar l'accent en aquesta questió i oferir tota l'àmplia gama de restes del patrimoni que ha marcat la identitat de Quart.
Entre d'altres, a l'exposició hi hagueren objectes com un aladre tradicional o un llibre del padró de Quart de l'any 1813. Però sens dubte la peça clau va ser la col·lecció de ceràmica, amb taulells del paviment i de sòculs d'algunes de les estances del desaparegut palau del Marqués del Tremolar, datats als inicis del segle XX i són còpies de models típics del barroc valencià del segle XVII i XVIII.
L'exposició es va realitzar gràcies a la implicació de l'àrea de Cultura de l'ajuntament, que ha mostrat un interés per la nostra iniciativa des dels inicis cedint un local que és utilitzat com a magatzem del material recopilat fins el moment. Paral·lelament a l'organització de la mostra, s'ha dut a terme la publicació periòdica, des de fa un temps, d'una secció al Fanalet anomenada Arqueologia de la memòria on, amb l'ajuda d'Onofre Sancho Sanmartín s'ha intentat difondre part del patrimoni municipal.
Carme Doménech i Sanmartín
Per a començar, és interessant veure altres exemples a considerar:
Museu Comarcal de l'Horta Sud. Torrent: http://www.cult.gva.es/museus/m00347