UNA MAREA DE VOTS nouvinguts.
JOAN OLEZA
Levante-El mercantil valenciano, 17 de març de 2004
Una marea imprevisible de vots ha elevat Rodríguez Zapatero fins a la presidència del govern. Molts d'aquests vots han de ser apuntats a la bona campanya del candidat socialista i al desig adelerat d'un canvi de tarannà en el govern entre capes políticament sensibles de la població, però molts altres són vots que tan lluny com el dimecres deu de març ningú, ni el més agosarat dels tècnics de campanya, hauria previst que afluirien a les candidatures socialistes. Les primeres reaccions de ZP deixen entreveure un home capaç de ponderar la quota que correspon a l'atzar en el seu accés al poder. I és que entre tots aquests vots nouvinguts els hi al menys de tres procedències diverses: la dels votants que inicialment s’inclinaven a favor del PP, però que canviaren de vot després de la matança de Madrid del dia 11, en relacionar-la amb el terrorismo islàmic; la dels absentistes, tradicionalment nombrosos entre els joves i els nous votants, però que aquesta vegada han decidit participar moguts per la indignació de la matança i, potser també, per la que provocà l'intent del govern d’emmascarar l’autoria de grups islamistes; per últim, la dels votants d'esquerra, que potser s'haurien estimat més votar a Esquerra Unida i altres opcions nacionalistes o ecologistes (en el cas valencià, també la del Bloc), però que la por a una nova majoria absoluta del PP, que sobrevolava les enquestes, ha desplaçat a favor dels candidats socialistes. En suma: vots útils o vots de càstig que han vingut a engrossir el vot socialista.
La missió de reconvertir aquest vots de la ràbia, de la contestació, del fàstic, del dolor, en consens democràtic, no és tasca fàcil, però supose que és un preu que ZP voldria pagar gustosament. I hi ha algunes coses que, sense entrar en detalls, li ajudarien a pagar-lo. Coses que destrossà un Aznar de dia en dia més encastellat en la seua supèrbia. Coses com la prioritat de l'al.liança europea, que ell sacrificà a la política nordamericana de Bush i al seu designi imperialista, sense respectar la lleialtat que devia als governs europeus per la injecció durant tots aquests anys d’una financiació europea de cooperació, responsable en part molt important del benestar espanyol i dels èxits econòmics del govern, i de la qual hem sigut els principals beneficiaris; o sense parar-se a pensar en les consequències d'arrossegar al país a una guerra que ningú no desitjava, que era absolutament innecesària, que ha pertorbat les tradicionals relacions de veïnatge amb el món àrab (complicades ja per episodis tan grotescos com el de l'illa Perejil), i que ha convertit els ciutadans espanyols en objectius fàcils del terrorisme islamista. El final d’una presència militar espanyola d’ocupació en Iraq forma part rellevant de l’exigència que molts d’aquests vots comporten. Encara que siga trist reconéixer que els ciutadans han hagut de sofrir en carn pròpia els morts per passar-li al govern una factura que no li passaren en maig, quan els morts eren a Iraq: és ben cert que entre tots composem una espècie acomodatícia i bastant poc noble. Ens queda, però, la il.lusió que després de la derrota electoral d’Aznar sobrevinga la de Bush, i després la de Blair: seria un final de justicia poètica .
Coses com el deteriorament de la relació entre el govern central i els governs de les nacionalitats, cada vegada més traumatitzada pel replegament del govern central en una actitud que recorda massa, dissortadament, la d’aquella Espanya del Cid, centralista i intolerant, tràgica i guerrera, que ja ens conduí en el passat a diverses catàstrofes perquè, posada en el cas, sempre preferí destruir-se a retractar-se. No serè jo qui discuteixca el que molts intel.lectuals progressistes d'Euskadi reconeixen: que un dels mèrits majors del govern d'Aznar ha sigut la reducció policial del terrorisme d'Eta i la decidida –i no era gens fácil-- poda de les seues complicitats civils. Però fer d'aquesta fermesa antiterrorista un arma de criminalització de totes les aspiracions nacionalistes, associar sistemàticament nacionalisme i terrorisme, negar-se a escoltar les iniciatives que provenen de les nacionalitats històriques, i convertir la defensa de la Constitució en una política numantina que prefereix l'esclat civil a la negociació, és tornar a obrir les portes d'una discòrdia territorial i identitària d'imprevisibles consequències.
Coses com la degradació del sistema democràtic, que demana a crits una regeneració a fons, sobretot en alguns terrenys, com ara el dels mitjans de comunicació públics, utilitzats sense pudor com a mitjans de propaganda del govern, i en els quals el servilisme és recompensat al temps que es castiga la veracitat o l'eficiència; o com ara el del poder judicial i el de la fiscalia de l'Estat, la independència dels quals és essencial per al funcionament d'una democràcia genuina, i que tanmateix han sigut instrumentats en funció d'interessos partidistes, que han volgut fer del poder judicial una corretja de transmissió del poder executiu; o com ara el de la investigació científica, una part dels pressupostos de la qual va a parar a despeses d'armament; o com … tots aquells dominis, en suma, en els quals el poder polític no reconeix l'autonomia de les institucions i busca obcecadament sotmetre-les als seus interessos més immediats.
No és que els ciutadans no vagen a exigir altres coses al nou govern. Els problemes de d'inmigració, de vivenda, de negocis a costa del medi ambient, de seguretat ciutadana, d'educació, de model econòmic de creixement… no són problemes menors o secundaris, precisament. Però els que he enumerat han fet créixer la marea dels vots socialistes fins sobrepassar els dics de les prediccions electorals i dipositar Rodríguez Zapatero en el poder. El poder no em canviarà, ha dit. Jo faré per creure´l, però hauria d'anar ben alerta no sols a no canviar ell, sinó també a que no canvie el seu entorn, la cort que ara mateix comença a concertar-se, per a que aquesta mateixa marea que l'ha elevat no se l'emporte amb la ressaca.