L’obra de Jaume Ribas (Granollers, 1944) ha estat sempre fidel als valors determinants d’aquella tradició cultural, estètica i anímica que té les seues arrels en un clima d’ordre, claredat, equilibri i harmonia inequívocament mediterrani. Impulsat a abordar pràctica, reflexió i compromís com un tot, ha dut a terme una personal interpretació de l’abstracció, amb un paper preeminent dels elements que constitueixen el llenguatge de la pintura, per atènyer el seu propòsit primer: fer visible una realitat interior.

A mesura que la seua relació amb la disciplina ha anat guanyant en mètode, i una vegada assumida com a objecte a la recerca de sentit, paral·lelament ha intensificat les indagacions respecte a un conjunt de components del mitjà, com el color, la línia, la geometria, l’espai, la superfície, l’estructura, el format, els límits, l’escala, la matèria, la factura…, convertint-los en subjectes de la pràctica pictòrica. Aquesta li sembla una de les possibles respostes a l’estat actual de la pintura i, especialment, una manera de proposar a qui la contempla un model de participació que impliqui activament la seua atenció per a la comprensió de l’obra. És a dir, l’espectador és cridat a reconstruir el procés que l’ha generada, a apoderar-se dels dispositius que li permetin una delectació cognitiva mentre observa la transparència o l’opacitat aconseguides per l’acumulació de capes de pigment, l’absorció i reflex de la llum, els diferents modes d’estructurar la composició, la línia configurant formes geomètriques bàsiques per instaurar un diàleg figura-fons o bé delimitant i dinamitzant espais i creant relacions de sentit, la juxtaposició de plans on cada un busca com establir la seua escala i la seua presència, la conjunció entre visibilitat i tactilitat, el color com a factor diferenciador i unificador alhora, el joc entre ocultació i presència, el gust per les variacions, les superfícies com a camps de correspondències i de forces o el buit i la profunditat que ressonen en el color, entre d’altres possibilitats de descoberta.

 

 

 

 

 

L’exposició ha estat comissariada per la crítica Rosa Queralt, i s’inicia el 1990, moment en què l’artista defineix ja el seu territori amb l’aparició d’alguns dels senyals identitaris que caracteritzaran la producció futura, és a dir, glossant-ho a grans trets, l’ús de la línia que crea formes geomètriques bàsiques per establir una relació figura-fons, juntament amb la convivència de superfícies transparents, atmosfèriques, amb d’altres denses i opaques que generen harmonies i dissemblances cromàtiques; un segon cicle el componen les àrees de color que, a mode de plans geomètrics cavalcats o juxtaposats esdevenen camps de relacions i de forces, a vegades amb els límits perfectament definits i d’altres on les zones de confluència són més poroses; la tercera etapa, que arrenca el 2009 i arriba fins a l’actualitat, està representada per una àmplia selecció d’obres en les quals les línies, a més de crear les habituals formes geomètriques, s’enllacen o sobreposen, estableixen un diàleg amb els límits i atorguen sentit i energia a l’espai.

La realització de dibuixos, d’obra gràfica i d’edicions de llibres d’artista corre paral·lela en el temps a la producció pictòrica.