Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Horari d'estiu

A l'agost de dimarts a diumenge de 10 a 14 hores.

Visita visual

La primera exposició que Simeón Saiz Ruiz, guanyador de la Biennal Martínez Guerricabeitia en 1999, realitzà amb el títol de J’est un je data de 1996. Porta treballant, doncs, més d’una dècada en aquesta sèrie de quadres sobre les passades guerres dels Balcans, basada en les imatges de premsa i de televisió que aparegueren durant el conflicte. La sèrie es va començar en la fase final de la guerra a Bòsnia-Herzegovina, quan més agreujada estava la violència en aquesta zona; continuà amb l’esclat de Kosovo, i segueix hui en dia vigent com demostra la negociació sobre la independència de Kosovo.

Els quadres al principi imitaven l’il·lusionisme propi de la fotografia i el vídeo amb els procediments propis de la pintura i anà desplaçant-se d’una forma lògica i natural cap a la imitació del píxel de la televisió. Aquest canvi venia afavorit per la importància que adquirí per a l’autor subratllar el caràcter documental de les fonts.

L’exposició que es presenta, organizada per la Universitat de Salamanca, la Universitat de València i la Junta de Castella-La Manxa, permet mostrar la sèrie amb una amplitud que el pintor no ha pogut assolir fins ara. D‘una  banda, a Salamanca i a València es podran veure els quadres de l’última fase, els que precisament per la laboriositat de l’execució no s’han vist junts mai fins en aquesta ocasió, i a Toledo es podrà veure tota l’obra que constitueix la sèrie actualment, i per primera vegada s’hi podrà apreciar la seqüència de les imatges en deu posicions que estructuren la sèrie.

Les fotografies que provenen de la premsa i la televisió són refotografiades situades en cada una de les deu possibles inclinacions respecte a l’objectiu de la càmera, que van des d’una visió quasi rasant a una posició frontal, mètode que dóna lloc a tot un ventall de deformacions de la imatge, que va des d’una compressió quasi límit de les formes que les fan irrecognoscibles, fins a la imatge original sense cap deformació. Aquest procediment ordena la sèrie en una seqüència que estableix un procés de desvelament a mesura que l’espectador va passant d’unes imatges abstractes a d’altres recognoscibles  cada vegada amb més nitidesa.

La dificultat del reconeixement i la impossibilitat que la imatge t’abandone una vegada s’ha arribat al reconeixement es converteixen en tema de l’obra. Amb aquest recurs l’autor pretén que a l’espectador li siga difícil desentendre’s de les imatges, totes de víctimes del conflicte. La possibilitat de veure totes les imatges juntes permetrà a l’espectador comprovar si la repetició d’escenes de víctimes inhibeix el seu efecte traumàtic o si, al contrari, manifesta l’abjecció, allò que ha quedat fora de la imatge i però que pot aparèixer en la seua ment.

La sèrie no jutja els agents en el conflicte ni distingeix entre víctimes, totes elles civils, sinó que més aviat dirigeix l’atenció a la nostra  recepció i a com en aquesta recepció es posen en qüestió les nostres conviccions sobre com, quan i on es pot generar violència. Al final, l’obra pretén condemnar l’horror de la guerra civil i dissuadir l’espectador de fer ús de la violència en nom d’una identitat, siga aquesta la que siga, la d’un estat, una nació, una cultura, una religió, una raça, una classe o un gènere.