Del 26 d'abril al 19 juny de 2005
Sala Martínez Guerricabeitia - La Nau
Antoni Miró és un exemple que demostra que la pintura de caràcter compromès té sentit, autonomia i suport. La seua llarga trajectòria així ho avala. La seua pintura ofereix una visió apassionada, des de la minuciositat del seu dibuix, sobre diverses problemàtiques actuals. A través dels seus llenços parla de les injustícies socials i del sistema devorador que les provoca, mitjançant un pinzell contundent que fila prim el fil del problema.
Els treballs d'Antoni Miró ens apareixen ací com una generosa font de dades visuals del que podríem anomenar una sociologia històrica del quadro ciutadà. Vindrien a ser com una espècie de relat en imatges d'esdeveniments molt pròxims al públic (i al relatador) a causa de la seua transmissió pels mitjans de comunicació, una espècie de rugir mediàtic que el pintor esmicola en les seues explícites composicions. Gràcies als vius colors del la paleta del pintor d'Alcoi ens endinsem en aquells fragments de la realitat que ja havíem devorat en els mitjans, però que ara nos pareixen resolts en forma d'imatge congelada, de puctum (tal com ho descrivia Barthes) que retrata la imponent realitat de la mort des de l'afanyosa experiència viscuda. És la lluita per eradicar tants desajustos la que ajuda a Antoni Miró a continuar motivant-nos amb les seues composicions.
L’exposició té com ingredient la ciutat i el museu. Un dels atractius més poderosos de la ciutat és la seua propensió al canvi, la seua entitat com a zona de frontera. La ciutat mai és definitiva, és un constant esdevindre de transformacions. La ciutat està, realment, sempre en construcció. En la pintura d'Antoni Miró opera esta mirada cap al paisatge inconclús, encara que el propi pintor en els seus quadres l'amara de concreció. La pinzellada segura de l'artista d'Alcoi ens transmet una ciutat d'instantània, quasi fotogràfica, de colors encesos, de reproducció digital, de contrastos cromàtics ambientats en la força que exerceixen els extrems, de ruptura de marges per la descripció accentuada dels vores. La ciutat construïx desequilibris i desigualtats, i en les obres d'Antoni Miró ens assalta el goig de definir l'espectacle del contrast, en una reflexió de to social que infon valor als seus objectius i perspectives, a les seues expectatives de canvis. El pintor capta aquells detalls desafinats que germinen per totes parts en el sòl urbà. La seua capacitat per a harmonitzar en composicions gràfiques decididament construïdes ens trasllada a un retrat de la ciutat on s'ha triat com a punta de llança una possible i desatesa revolució d'exigències.
El artista és àcid si cal, crític i agut, i s’expressa a través d’un to amarg i realista. Una part d’aquesta mostra analitza, també, el fenomen artístic des d’una mirada internacional, tot qüestionant les estructures institucionals que formen part del fet expositiu. El catàleg corresponent presenta al públic una completa visió dels treballs de l’artista. La trentena d’obres exhibides, son estudiades en els textos crítics de l’especialista italià Floriano de Santi i del professor de la Universitat de València, Ricard Huerta.
El primer indaga en el llenguatge pop de la pintura d’aquest artista, amb el qual aborda les lacres de la nostra societat: la misèria, el racisme, l’alienació, l’opressió social, l’imperialisme americà o, ja en altra direcció, la reivindicació cultural i nacionalista. Ricard Huerta indaga, per altra banda, el qüestionament de les estructures artístiques i el concepte de museu a partir de les darreres creacions del pintor. A més, aquesta mostra se completa amb un taller didàctic orientat als alumnes de 12 a 18 anys, on s'aprofundirà en la idea de l'espai del museu com un concepte obert a noves indagacions i exploracions.
Amb l’exposició "Antoni Miró. La ciutat i el museu" aprofundim en una de les tres línies de treball del Patronat Martínez Guerricabeitia, concretament en la denominada Trobades. Sota aquest epígraf reunim mostres personals d’artistes representats a la col·lecció pictòrica que el matrimoni format per Jesús Martínez Guerricabeitia i Carmen García Merchante va donar a la Universitat de València l’any 1999.
