Farem una «dissecció» o «deconstrucció» d’aquesta obra principal, tot traient-ne els elements iconogràfics que la constitueixen (l’home encongit; les ratlles amenaçadores que «apunyalen» el llenç; la repetició obsessiva de postures i rostres), i la tècnica amb què s’ha fet, tant aquesta obra principal com les complementàries que l’acompanyen, i amb les quals dialoga. Serà, per tant, un treball historicoestètic d’una obra d’art realitzat mitjançant imatges

Darío Villalba (Sant Sebastià, 1939) Comença a pintar molt jove i ja en 1957 presenta la seua primera exposició en la galeria Alfil de Madrid. Aqueix mateix any ingressa a l'Escola  de Belles arts de Sant Ferran, complementant aquests estudis amb els de Filosofia i Lletres i eixides freqüents a l'estranger. A partir de 1967 viatja sovint a Londres, on obté abundants fotografies d'escenes urbanes. Aquelles investigacions pioneres a partir d'imatges fotogràfiques provoquen un gir en la seua trajectòria i significarà el seu llançament internacional. Representant de la Biennal de Venècia de 1970 i  Premi Nacional de les Arts Plàstiques 1983. En la present exposició, mitjançant una obra principal, "L'espera i ratlles" (1989), estudiem la tècnica i la temàtica d'aquest artista plàstic, buscant paral·lelismes en una selecció de les seues obres. Aquestes obres es distribueixen en dues seqüències temàtiques que dialogaran entre si: - D'una banda, busquem els ressons de "L'espera i ratlles" en altres obres del mateix autor. Fem una "dissecció" o "desconstrucció" d'aquesta obra principal, portant els elements iconogràfics que la constitueixen (l'home triat; les ratlles amenaçadores que "apunyalen" el llenç; la repetició obsessiva de postures i rostres), i la tècnica amb la qual s'ha fet, tant aquesta obra principal com les complementàries que l'acompanyen, i amb les quals dialoga.

Serà, per tant, un treball historicoestético d'una obra d'art realitzada mitjançant imatges. La història de l'home de "L'espera i ratlles" comptada amb imatges. - D'altra banda, estudiem la manera en què Villalba treballa el cos masculí. El cos aconsegueix la categoria d'icona, d'objecte artístic sobre el qual Villalba reflexiona sobre la mort i la vida, el pas del temps, la malaltia, la bogeria, la soledat, l'aïllament, el rebuig, el sexe i tot allò que mitjançant el cos podem sentir i transmetre. El cos ens defineix, ens dona nom i ens permet donar nom al qual ens embolica. El cos és allò immediat, allò sensible i, al mateix temps té un fons, una història oculta que aquest embolcall físic no ens deixa veure. Aquesta foscor, aquesta cosa transcendent, és el que Villalba extrau en les seues obres d'art, per això són un vehicle de comunicació amb la nostra part més íntima, desconeguda i pròxima a un temps.