Logo de la Universitat de València Logo Fundació General Logo del portal

La Nau acull una conferència de Daniel Innerarity sobre com fer política en la nova era de la digitalització

  • Vicerectorat de Cultura i Esport
  • 29 de gener de 2020
Daniel Innerarity.
Daniel Innerarity.

Amb la conferència impartida per Adolfo Plasencia el mes d’octubre passat al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València es va obrir el cicle de debats ‘La segona digitalització’. Emmarcat dins del programa de l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives, aquest cicle continua la seua activitat amb ‘Democràcia i complexitat: com governar al segle XXI’. Aquesta conferència, que va tenir lloc dimarts dia 28 de gener, a les 19 hores, va ser impartida per Daniel Innerarity, catedràtic en Filosofia Política i Social i investigador a la Universitat del País Basc.

Innerarity, a més de doctor en Filosofia, és també director de l’Institut de Governança Democràtica i professor a temps parcial a l’Institut Universitari Europeu a Florència. Professor convidat a nombroses universitats de tot el món, com la Universitat de la Sorbonne (París, França), la London School of Echonomics and Political Science o la Universitat de Georgetown (Washington DC, EUA), ha publicat articles d’opinió en mitjans de comunicació com El País, El Correu/DiarioVasco, La Vanguardia i la revista Claves de razón práctica. Ha escrit diversos llibres, entre els quals destaquen el Premi Euskadi d’Assaig 2012 Un mundo de todos y de nadie. La democracia del conocimiento, el Premi d’Assaig Miguel d’Unamuno 2003 La transformación de la política i el Premi Euskadi d’Assaig 2019 Una teoría de la democracia compleja. Així mateix, el 2013 va rebre el Premi Príncep de Viana de la Cultura del Govern de Navarra, que reconeix la trajectòria de persones rellevants en el món de la cultura.

En la ‘Democràcia i complexitat: com governar al segle XXI’, Innerarity va defensar que la principal amenaça de la democràcia no és ni la violència ni la corrupció ni la ineficiència, sinó, sobretot, la simplicitat; una simplicitat que serveix com un assumpte teòric i, al seu torn, com un problema pràctic que renuncia al complex. Aquesta renúncia a la sofisticació teòrica dona lloc a una pràctica política que beneficia qui millor es maneja en el combat per la simplificació, malgrat que així no s’aporte cap claredat i fins i tot, lamentablement, es dificulte la intel·ligibilitat del que realment hi està en joc.

Resulta que la política, que hauria, per pura necessitat real, d’operar actualment en entorns d’elevada complexitat, no ha trobat encara la seua teoria democràtica. Hem de redescriure el món contemporani amb les categories de globalització, saber i complexitat. La política ja no s’ha d’enfrontar als problemes del segle XIX o XX, sinó als del XXI, que exigeixen capacitat de gestionar les complexitats socials, i interdependències i externalitats negatives, sota les condicions d’una ignorància insuperable, desenvolupant una especial capacitat estratègica i aprofitant les competències distribuïdes de la societat civil. Si la democràcia ha efectuat el trànsit de la polis a l’estat nacional, de la democràcia directa a la representativa, no hi ha cap raó per suposar que no puga fer front a nous desafiaments, sempre que se la dote d’una arquitectura política adequada.

 

Aquesta pàgina web utilitza cookies pròpies i de tercers amb fins tècnics , d'anàlisi del trànsit per facilitar la inserció de continguts en xarxes socials a petició de l'usuari . Si continua navegant , considerem que accepta el seu ús . Per a més informació consulte la nostrapolítica cookies