Aquesta exposició ens ofereix la possibilitat de contemplar un recull gairebé un centenar d´estampes d´artistes plàstics espanyols i estrangers com Tàpies, Arroyo, Lichtenstein, Genovés o l´Equip Crònica, datades majoritariament entre 1970 i 1980.
L’exposició Art gràfic a la colecció Martínez Guerricabeitia ens ofereix la possibilitat de contemplar una selecció de l’obra gràfica d’una de les més importants col·leccions universitàries d’art contemporani, que també inclou un important fons pictòric. Aquesta selecció recull gairebé un centenar d’estampes d’artistes plàstics nacionals i internacionals de la rellevància d’Equipo Crónica, Tàpies, Arroyo o Lichtenstein, datades majoritàriament, entre 1970 i 1980. En ser originàriament una col·lecció privada no ofereix una visió completa de la producció gràfica del moment, però, pel gran nombre d’obres, sí que constitueix una aproximació adequada a l’ambient artístic espanyol d’aquesta època. Els dos paràmetres que defineixen la col·lecció donada a la Universitat de València per Jesús Martínez Guerricabeitia són el contingut crític i el llenguatge figuratiu. Això no obstant, l'obra gràfica és més heterogènia que el conjunt pictòric i representa, amb més de 300 peces, una part molt rellevant de tota la col·lecció. Per a aquesta exposició s'han escollit un conjunt d'estampes que mostren la pluralitat estilística que compon la col·lecció Martínez Guerricabeitia. La major part de les obres, però, naveguen des del realisme social fins al realisme crític i la figuració narrativa.
L’informalisme fou una tendència fonamental en el panorama artístic espanyol dels anys 50 ja que va oferir la via d’enllaç amb el context internacional. Molts artistes informalistes, després d’iniciar-se en la pintura o en l’escultura, experimentaren amb la gràfica al final dels anys 50. Fou en aquest moment quan, gràcies al suport del règim, que pretenia oferir una imatge aperturista a l’exterior, gaudiren d’una gran projecció internacional. Aquest fet resulta paradoxal si tenim en compte que l’obra d’aquests artistes representà durant els anys de la postguerra un art d’oposició a l’art oficial.
A principis de la dècada dels 60 hi ha un fort impuls en el desenvolupament de l’art gràfic. I en aquest canvi és molt important l’aportació d’Estampa Popular. Aquest grup englobava diverses agrupacions d’artistes disperses per tot el país. La base ideològica era crear un art accessible per a tot el món. Per a això adoptaren la figuració expressionista que enllaçava amb la tradició artística espanyola i tractaren temàtiques quotidianes. Amb el mateix fi de difusió, van fer servir el mitjà gràfic, que oferia l’avantatge de la reproductibilitat enfront del caràcter únic de l’obra pictòrica o escultòrica.
Cap a mitjan de la dècada dels anys 60 i primers dels 70, es va iniciar una tendència que s’ha dit Crònica de la Realitat. La base ideològica era similar a la d’Estampa Popular, a la qual molts d’ells van pertànyer. A diferència d’aquests, adoptaren un llenguatge que bandejava la subjectivitat pròpia de l’informalisme i de l’expressionisme. Per això recollien els codis visuals dels mitjans de comunicació de masses. Mitjançant la juxtaposició d’imatges extretes de l’univers visual contemporani i de la història de l’art buscaven produir l’estranyament en l’espectador i obrir un procés de qüestionament crític.
L’últim grup de l’exposició és representatiu de l’obra d’artistes internacionals que posseeix la col·lecció. Molts d’ells, com ara Monory o Adami, van pertànyer a la tendència anomenada Nouveau Réalisme que es va desenvolupar al llarg dels anys 60 a Europa. Aquests artistes pretenien analitzar quin era l’ideari que es transmetia mitjançant els objectes i les imatges de la vida quotidiana i per a això utilitzaren el llenguatge dels mitjans de comunicació de masses, però, dotant-lo amb contingut crític.
L'exposició, que aplega 68 obres, s'articula en quatre seccions segons la tendència creativa: La generació d'artistes abstractes, El realisme expressiu d'Estampa Popular, Crònica de la realitat i L'obra gràfica internacional dels anys setanta
L’exposició Art gràfic a la colecció Martínez Guerricabeitia ens ofereix la possibilitat de contemplar una selecció de l’obra gràfica d’una de les més importants col·leccions universitàries d’art contemporani, que també inclou un important fons pictòric. Aquesta selecció recull gairebé un centenar d’estampes d’artistes plàstics nacionals i internacionals de la rellevància d’Equipo Crónica, Tàpies, Arroyo o Lichtenstein, datades majoritàriament, entre 1970 i 1980. En ser originàriament una col·lecció privada no ofereix una visió completa de la producció gràfica del moment, però, pel gran nombre d’obres, sí que constitueix una aproximació adequada a l’ambient artístic espanyol d’aquesta època. Els dos paràmetres que defineixen la col·lecció donada a la Universitat de València per Jesús Martínez Guerricabeitia són el contingut crític i el llenguatge figuratiu. Això no obstant, l'obra gràfica és més heterogènia que el conjunt pictòric i representa, amb més de 300 peces, una part molt rellevant de tota la col·lecció. Per a aquesta exposició s'han escollit un conjunt d'estampes que mostren la pluralitat estilística que compon la col·lecció Martínez Guerricabeitia. La major part de les obres, però, naveguen des del realisme social fins al realisme crític i la figuració narrativa.
L’informalisme fou una tendència fonamental en el panorama artístic espanyol dels anys 50 ja que va oferir la via d’enllaç amb el context internacional. Molts artistes informalistes, després d’iniciar-se en la pintura o en l’escultura, experimentaren amb la gràfica al final dels anys 50. Fou en aquest moment quan, gràcies al suport del règim, que pretenia oferir una imatge aperturista a l’exterior, gaudiren d’una gran projecció internacional. Aquest fet resulta paradoxal si tenim en compte que l’obra d’aquests artistes representà durant els anys de la postguerra un art d’oposició a l’art oficial.
A principis de la dècada dels 60 hi ha un fort impuls en el desenvolupament de l’art gràfic. I en aquest canvi és molt important l’aportació d’Estampa Popular. Aquest grup englobava diverses agrupacions d’artistes disperses per tot el país. La base ideològica era crear un art accessible per a tot el món. Per a això adoptaren la figuració expressionista que enllaçava amb la tradició artística espanyola i tractaren temàtiques quotidianes. Amb el mateix fi de difusió, van fer servir el mitjà gràfic, que oferia l’avantatge de la reproductibilitat enfront del caràcter únic de l’obra pictòrica o escultòrica.
Cap a mitjan de la dècada dels anys 60 i primers dels 70, es va iniciar una tendència que s’ha dit Crònica de la Realitat. La base ideològica era similar a la d’Estampa Popular, a la qual molts d’ells van pertànyer. A diferència d’aquests, adoptaren un llenguatge que bandejava la subjectivitat pròpia de l’informalisme i de l’expressionisme. Per això recollien els codis visuals dels mitjans de comunicació de masses. Mitjançant la juxtaposició d’imatges extretes de l’univers visual contemporani i de la història de l’art buscaven produir l’estranyament en l’espectador i obrir un procés de qüestionament crític.
L’últim grup de l’exposició és representatiu de l’obra d’artistes internacionals que posseeix la col·lecció. Molts d’ells, com ara Monory o Adami, van pertànyer a la tendència anomenada Nouveau Réalisme que es va desenvolupar al llarg dels anys 60 a Europa. Aquests artistes pretenien analitzar quin era l’ideari que es transmetia mitjançant els objectes i les imatges de la vida quotidiana i per a això utilitzaren el llenguatge dels mitjans de comunicació de masses, però, dotant-lo amb contingut crític.
