Organitzada pel Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València i la Xarxa d'Arxius Històrics del sindicat CC.OO, aquesta exposició col·lectiva, que té com a denominador comú la lluita antifranquista i les preocupacions de caire solidari, es compon de setanta-cinc cartells enllestits durant les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta. Les peces sobre paper que formen part d’aquesta mostra han estat realitzades per artistes de la talla de Rafael Alberti, Equipo Crónica, Pablo Picasso, Saura o Antoni Tàpies. Totes aquestes peces relacionen l’esperit compromès de l’artista amb la societat del seu moment. És per aquesta raó que el Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València ha volgut brindar un espai entorn d’un fenomen que revivim actualment: la mobilització col·lectiva enfront de la guerra i el terrorisme.

D’altra banda, les obres gràfiques, i concretament el món dels cartells, van actuar de suport tècnic per a la reproducció massiva. El resultat obtingut va ser un tipus de peces adients per transportar un contingut social davant un públic ampli. Per això, tota la força impregnada en les obres que formen part d’aquesta mostra va ser la resposta davant un ordre injust.

L’exposició és un reflex de la voluntat i la versatilitat del Patronat Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València de col·laborar amb unes altres entitats i d’establir-hi noves fórmules de cooperació institucional. En aquesta línia de treball, agraïm la deferència que la Xarxa d’Arxius de Comissions Obreres ha demostrat en tot moment envers aquesta mostra i, per descomptat, el patrocini incondicional del Banco Santander Central Hispano, que ens ha donat suport en totes les nostres exposicions.

* Amb justícia podríem definir aquests artistes de l’exposició Art i solidaritat com a militants, ja que alguns van entrar a formar part del PC, però crec que preferirien que els seguírem dient el nom que la policia els aplicava despectivament i que ells retenien amb orgull, el de fellow travellers: companys de viatge. D’un llarg viatge, per cert. En molt poc temps s’havia fet un salt olímpic, de parlar d’antifranquisme a somiar la revolució socialista, terme que uns entenien d’una forma vaga, com una nebulosa nòrdica d’Olof Palme, i uns altres duien ja al cap perfectament traçat, com un mapa borgià, amb totes les sendes i dreceres, estacions i etapes que conduirien a la “ciutat del sol”. De tota manera, tothom estava d’acord que els protagonistes de la revolució socialista eren els treballadors, no solament perquè ho deia Marx sinó perquè, a la pràctica, eren els qui tiraven el carro, els qui soscavaven el sistema amb les seues vagues, com la mantinguda durant vint dies a Altos Hornos de Sagunt, el 1964, i els qui preferentment rebien els pals i sofrien les presons.

* Ramiro Reig - Universitat de València