AINHOA MATOSES MORANT
ANNA CARRIÓ SOLER
CURS:2003-2004
1. INTRODUCCIÓ.
En aquest treball hem intetat fer un breu resum del problema que s’esta produint amb els païssos de sud i la seu gran deute emb els països rics del Nord, podriem haver-nos extes molt més pero no ho hem fet ja que aquest tema té moltíssima informació i aquest treball és com una mena d’introducció per a tenir una base de coneixement i partir d’aquest per a poder indagar més sobre el tema. Quan vam començar a buscar informacío sobre aquest tema ens pareixia que noens podia afectar per a res pero ens adonat que és un problema compartit per tots el païssos i del qual hem de ser concients tots.
2. SOCIETAT DE CONSUM.
Vivim en una societat que esta dividida en dos grans parts: el Nord ric i el Sud pobre, és a dir, el nord explotador i el sud explotat. El model de desenvolupament del Nord ric i industrialitzat exigeix:
A) Sobreexplotació de la natura.
B) Explotació del sud pel nord mitjançant un sistema injust d’intercanvis comercials.
C) Redistribució negativa de la renta en els països del Nord
El nostre model de desenvolupament en la vida quotidiana s’anomena societat de consum, eixe conjunt de comportaments, hàbits i valors, eixe model de organització socio-económica i de comportament individual, eixa ètica e inclòs eixa estètica que mantenim entre tots i que està en les nostres mans canviar.
El s països rics vivim d’esquenes a la realitat considerant que la pobresa és un problema dels pobres amb els que com a molt ens solidaritzem.
Ara anem a explicar els punts anteriors.
A) Sobreexplotació de la natura.
Els problemes ecològics afecten a tota la terra preo es perceben d’una manera diferent segons en quina regió es visca; mentre que per al nord es una qüestió de qualitat de vida, per als països pobres és un problema de gestió dels recursos que permeta i fomente el desenvolupament. En l’arrel de molts dels gras problemes del tercer món esta el deteriorament ambiental al que tots contribuïm però en major mesura qui més consumim i produïm més residus som els habitants rics dels països industrialitzats.
Conseqüències de la sobreexplotació:
- Un 70% de la superfície potencialment productiva pateix de desertització.
- Contaminació d’aigües.
- Desforestació.
- Pèrdua de sols cultivables
- L’ immigració a les ciutats
- L’efecte hivernacle, causat per la concentració en l’atmosfera dels gasos CO2, CFC, Metà i òxid nitrós.
- Canvi climàtic causat per la modificació de l’equilibri energètic del ecosistema.
- La pluja àcida, formada per les emissions de diòxid de sofre produït per la combustió de carbó i petroli.
B) Explotació del sud pel nord mitjançant un sistema injust d’intercanvis comercials.
En l’actual món unipolar del mercat la globalització centrada en l’ètica de mercat total i la globalització competitiva, la globalització de les desigualtats, la globalització de la seguretat i, per una altra part del luxe fastuós per a pocs, de l’ il·lusió d’un present eternament feliç per a aquells que poden consumir, i de l’ opressió, subordinació o exclusió per a la majoria.
C) Redistribució negativa de la renta en els països del Nord
D’aquests apartat no anem a desenvolupar cap idea ja que ho farem a continuació amb el tema del deute extern del països pobres als rics.
3. DEUTE EXTERN
Els països prenen diners prestats als mercats de capitals o a institucions financeres internacionals per a pagar infrastructures despresa n de retornar el principal i els interessos dels préstecs que reben. si un país no pot fer front a les seues obligacions financeres no és pot demanar que se li declari en fallida són els acreedors i no un tribunal qui decideix si demanaran o no al país deutor que pague el seu deute.
L’impacte de la crisi del deute en el sud no es fa esperar i els seus costos son tant socials com financers. Els països pobres molt endeutats presenten tasses de mortalitat infantil, enfermetat, analfabetisme i malnutrició més altes que altres països en desenvolupament. Per exemple: per a sis dels set països pobres molt endeutats d’Àfrica el pagament del servei del deute representa més de la suma total de diners necessaris per a alleujar aquesta situació. Si invertiren eixos diners en desenvolupament humà, tres milions de xiquets viurien més de cinc anys i s’evitarien un milió de casos de malnutrició.
Des de el punt de vista financer el fort endeutament implica un alt risc per a la comunitat internacional a l’hora d’invertir en un país. D’aquesta forma els països pobres estan pràcticament exclosos dels mercats financers internacionals, el PNUD estima que en la dècada de 1980 els tipus d’internes per als passos pobres van ser quatre vegades mes alts que per als països rics degut al seu menor grau de solvència.
Un altre cost del deute es l’ausencia d’infrastructures que crearien les condicions necessàries per a un creixement econòmic.
Les institucions financeres internacionals ofereixen a sovint assistència financera a països que pateixen pressions per obtenir divises destinades a pagar el servei del seu deute i utilitzen la seua influencia per obligar-los a acceptar politicas de ajuste estructural (PAE). Les PAE i les mesures d’austeritat poden tenir efectes summament negatius sobre el pobres de manera immediata i a llarg termini.
Les PAE tenen com a finalitat:
- Estabilitzar les economies en dificultat, reduint l’inflació i corregint la balança de pagaments.
- Impulsar el creixement, fent que les seues economies siguen més productives i eficients mitjançant el seus obriment a la forma del mercat.
A pesar de que aquestes polítiques poden ajudar a un país a competir en el mercat internacional, les conseqüències son perjudicials per als pobres quan:
- Es redueixen les despeses social
- Empleats del sector públic són acomiadats com conseqüència de la reducció de plantilla.
- empreses locals tanquen o redueixen el seu tamany.
- Les noves inversions són lentes i no creen feina.
Es basen en teories econòmiques que es consideren universalment aplicables i no es te en compte la cultura política i institucional d’un país o la seua capacitat per similar els ajustaments. En tal cas els governs es veuen obligats a decidir quines partides reduir, decisions que solen anar en detriment dels sectors pobres i vulnerables.
Mecanismes de reducció.
En 1996 el banc mundial i el fons monetari internacional van arribar a un acord sobre un nou pla de reducció del deute que permet al país deutor tornar els seus prestecs sense comprometre el seu creixement economic i sense augmentar els endarreriments hipotecant el seu futur. L’iniciativa te per objecte reduir el deute multilateral, bilateral i comercial al llarg d’un període de sis anys fins un nivell sostenible que el país puga afrontar. Com a condició per alleujar el deute el país deu aplicar PAES aprovades per el BM, FMI. Aquest pla es conegut com INICIATIVA PPME (países pobres muy endeudados).
Una vegada que el país elegit ha aplicat una reforma econòmica durant tres anys, els acreedors del club de París redueixen un 67% la part del deute que reuneix les condicions exigides. Es l’anomenat :“punt de decisió”. Se suposa que tots els altres acreedors concediran reduccions similars.
Si aquestes mesures no es tradueixen en un deute sostenible el país passa a la segona fase de tres anys, durant la qual pot obtenir el recolzament de les institucions financeres internacionals per a dur a terme una reforma econòmica i reduir la pobresa. A l’acabament del s sis anys, i sempre que el país puga presentar un historial presentable aplicant les reformes econòmiques exigides, serà objecte d’una reducció de fins el 80% de la part del deute que complisca els requisits establerts pel club de París.
Ens trobem front el “ punt de conclusió”. Aquest segon període pot abreviar-se per als països que pugen demostrar una actuació rigorosa en els seus programes.
Deficiències del programa:
- Pocs països elegits.
- Escàs alleujament del deute.
- Concepte restringit de sostenibilitat del deute.
- Terminis massa llargs.
- Relació amb les polítiques d’ajustament estructural .
- Arbitrarietat en els terminis per a l’alleujament del deute per part del club de París.
Espanya i el deute.
L’origen dels deutes dels PVD amb l’estat espanyol s’ubiquen principalment en les operacions de crèdit en l’exportació en condicions consecionals, els crèdits FAD ( Fondo de ayuda al desarrollo), i en l’ejecució d’indemnitzacions provinents d’operacions, també d’exportació, amb cobertura de l’aseguradora oficial de risc polític, la CESCE. El deute originat per qualsevol d’aquestes dos operacions té el seu origen en el foment des de l’administració publica de les exportacions espanyoles.
Els dos tipus d’operacions juguen un paper de promoció de l’exportació espanyola que, en alguns casos, es consedera una subvenció encoberta a la mateixa. En les operacions cobertes pel CESCE l’exportador s’asegura el pagament de entre el 97 i el 99% de l’operació en el moment de realitzar-la; el seu dubte esta en si cobrarà el receptor de la seua mercancia o servei o si ho fara de CESCE.
En quant a les operacions que reben cobertura CESCE es tracta d’operacions de crèdit a l’exportació en condicions de mercat que son cobertes davnt el risc que suposa asumir deutes per a entitats espanyoles amb alguns païssos.
En el cas del deute FAD, encara que la seua contribució al desenvolupament del pais receptor siga obertament discutible, existeix un component de concesionalitat en el prestec, i el destí d’aquest és sempre el pais en qüestió.
El deute dels PVD amb l’administració espanyola, segons dades oficials, és de 1.608.240 milions de pesetes en 1996, entre l’1’6 i el 2 % del total del deute bilateral mundial. Aquesta cantitat suposa un 2’8% del PIB d’Espanya en 1995.
La distribució del deute bilateral espanyol es troba repartida entre un 58% de deute CESCE i un 42% de deute ICO( Institut de crèdit oficial). Segons la distribució regional de la mateixa, Amèrica llatina és el primer deutor de l’Estat espanyol amb el 38% del total. Per darrere estan Africa del Nord , amb el 25%, Africa Subsahariana amb el 14%, Asia amb el 11%, Europa de l’Est amb el 8%, i per ultim Orient Mitjà amb el 4%.
Aquesta distribució té una clara relació amb interessos
històrics, geopolítics i culturals d’Espanya.
QUI DECIDEIX?
La presa de decisions relatives a les operacions que es roben en l’origen del deute del que Espanya és acreedora esta en mans de la Dirección General de Política Comercial e Inversiones Exteriores. Les diferents tasques que afecten al deute extern es reparteixen entre tres subdireccions dins la mateixa:
- La Subdirecció General de Gestió del Deute Extern i Avaluació de Projectes és la encarregada de gestionar el pagament dels deutes, renegociar-los, dissenyar les operacions de conversió o altres i representar a Espanya en el Club de Paris.
- La Subdirecció Generl de Foment Financer a l’exportació, encarregada dels crèdits FAD i altres instruments de foment public de l’exportació espanyola.
- La Subdirecció General d’Institucions Financeres Multilaterals, encarregada de la representació i presa de decisions de l’Estat espanyol davant les institucions internacionals.
La Direcció General de Política Comercial i Inversions Exteriors compta amb tres membres dins el Consell de la CESCE, el seu órgan decisori. D’aquesta manera, les seues directrius per a decidir la cobertura que s’ofereix als PVD esta molt present en les decisions de la companyia.
L’administració espanyola tracta el deute extern com un problema financer de deutes pendents el cobrament dubtós del qual es gestiona amb l’objectiu d’ingresar els diners procedents dels seus pagaments internacionals del passat. No es pot afirmar queexisteisca una política molt activa o sistematica en l’actuació bilateral de a administració espanyola davant del problema de la gestió del deute extern. La principal política és la multilateral, la qual es l’adoptada en les reunions del Club de París.
CONCLUSIÓ.
L’origen del deutes dels que és acreedora l’administració espanyola es troba en les polítiques publiques de foment de l’exportació de les empreses privades espanyoles. L’Estat espanyol no tracta els deutes com un problema per al desenvolupament i benestar de milions de persones, sino com un problema financer de grans cifres. Les polítiques que adopta son les que s’acorden en els Foros Internacionals. Mai s’ha arribat a dur a terme programes de conversió de deute per inversió publica en projectes mediambentals o de desenvolupament, habituals en païssos del nostre entorn.
Seria més positiu que l’administració espanyola abodara aquest problema com un problema de persones i no sols de numeros,que s’impulsen medidas conduents a un tracte mes favorable als deutors, a més a més de que es faça un plantejament mes transparent de les xifres i una vinculació de les orientacions de la política comercial amb posibilitat de pagament dels països receptors dels FAD i la cobertura CESCE.
PER PODER OBTENIR MÉS INFORMACIÓ:
- podeu demanar informació a Manos Unidas: valencia@manosunidas.org
- Cien Preguntas sobre el nuevo desorden. De Taibo Carlos, Madrid, punto de lectura, 2002
- http://www.nodo50.org/worldwatch/home.htm