TAULA RODONA

IDENTITAT I GLOBALITZACIÓ

per Josep M. Terricabras

Em limitaré a fer alguna reflexió sobre cadascun dels dos termes que ens proposen, una reflexió que confio que sigui complementària tant amb el que ha dit Josep M. Esquirol com amb el que segurament dirà Salvador Cardús; si no és així, ja em desmentirà.

Començaré pel terme globalització. En primer lloc, em sembla que el terme és enganyós, perquè fixem-nos que, això que en diem globalització, sobretot en l'àmbit econòmic, de comunicacions, etcètera, és un exercici de poder fet des del Primer Món i dirigit, inicialment, al Primer Món. Els segon, tercer, quart o cinquè mons -no sé quants n'hi ha al darrere- són els que des del Primer Món explotem i espremem cada dia una mica més. Vull dir que allò que en diem globalització en el fons significa desaparició de fronteres, sobretot econòmiques, entre els països rics i manteniment de fronteres sòlides, impermeables, en relació amb els països pobres. La globalització, per tant, no és mundial. Això és una comèdia. El que passa és que nosaltres creiem que el món s'acaba on som nosaltres i ja no veiem res més, i ens pensem que "jo sóc el món". És per a nosaltres, per als rics, que ens globalitzem. I ho dic per una cosa molt curiosa. Fixeu-vos, ¿com podem parlar de globalització i acceptar que som del grup de Shenguen? El grup de Shenguen, recordeu, és el que tanca fronteres entorn d'ell mateix i deixa fora, tant com pot, extracomunitaris, africans... És a dir, de globalització poca cosa. No hi ha globalització.

Això és el que jo venia a dir avui aquí, com si fos un profeta, que no hi ha globalització, i, afegeixo, no us ho cregueu tot. Anava a dir que no us creguéssiu res, però em semblaria agosarat, sobretot a les deu del matí. De tota manera, no us ho cregueu tot, sisplau. La globalització no és mundial, sinó regional. És un procés d'interconnexió, en especial econòmica, entre els rics. Els rics, doncs, ja estem -perquè ens hi hem de comptar- més lligats els uns amb els altres. Serem més o menys rics junts i tindrem al davant els pobres. Estàvem barrejats rics i pobres i ara els tindrem al davant. Envers ells, la nostra responsabilitat serà política. ¿Què volem fer amb els pobres del món? ¿Volem deixar-ho tot en mans dels mercats financers globals perquè especulin? ¿Volem ser depredadors? ¿Volem ser protectors de règims no democràtics però que ens són útils? ¿O volem fer una política de promoció de la justícia, la cultura i la reeducació globals?

Hi ha un terme que s'ha posat molt de moda aquests últims temps, la sostenibilitat, sobretot ecològica. A mi em sembla que hauríem de començar a parlar també de sostenibilitat democràtica. Crec que el que haurem de fer tots plegats són esforços perquè la nostra democràcia sigui sostenible, perquè no se'ns trenqui, perquè no se'ns esquerdi ni se'ns faci malbé, i per ajudar els altres a sostenir altres democràcies. Quan parlem de globalització, observem un altre fet. Hi ha aspectes que no tenim prou en compte, i és que parlem molt de globalització econòmica mentre que tenim altres coses a les mans de potencial molt més globalitzador que no pas l'economia, que només ens globalitza a nosaltres, ja que, si no en tens ni cinc, no hi ha res per globalitzar. Hi ha coses que globalitzen molt més; per exemple, els drets humans, dels quals hem celebrat el cinquantè aniversari. La Declaració universal dels drets humans sí que pretén ser globalitzadora, sí que pretén arribar a tot arreu, a rics i a pobres, a iguals i a desiguals, a tots. És aquesta mena de potencial globalitzador que hauríem de fer servir. El cas és que, com més va més, els pobles de la Terra es divideixen -no ho oblidem- entre pobres i rics. No hi ha globalització, sinó regionalització de la pobresa i de la riquesa. Els qui som a la regió rica del món tenim mercats, telecomunicacions, indústria d'armament i no sé quantes coses més. ¿I això què dóna? Això dóna bàsicament poder. Un enorme poder de control interior a Europa, al mercat únic europeu; un gran poder de control cap a dins, sobre els europeus, sobre l'escola, sobre l'economia, sobre les indústries. I un gran poder d'expansió cap a fora. Aquesta em sembla que és la situació. La globalització com a regionalització de la riquesa i de la pobresa i com a poder. Sisplau, tingueu present que només estic, per dir-ho així, fent un esbós, perquè després puguem acabar-ho de completar i discutir.

Segon, el tema de la identitat. ¿Què passa amb el tema de la identitat? Per exemple, amb la d'un país petit com el nostre. Aquí els problemes són interessants i convé fixar-se bé en el que volem dir amb això de la identitat. Si creiem que tots els catalans, pel fet de ser catalans, hem de pensar, voler i estimar exactament les mateixes coses i de la mateixa manera, llavors ho tenim malament, tant ara com el dia de demà. Perquè voler que tothom estimi i vegi les coses com ho faig jo és impossible. Aquesta mena d'identitat, si algú se la imagina així -que no existeix ni ara-, no és un problema per al dia de demà. Ser català no vol dir pertànyer a una secta, sinó, potser, a una família. Els catalans tenim, al meu parer -es podria parlar d'altres pobles, però ara parlem de nosaltres-, un aire de família, per això ens assemblem. És el mateix que s'esdevé a casa, que els diferents membres de la família, els pares, els avis, els fills, tenen un aire familiar perquè s'assemblen, per dir-ho així, en el color dels cabells, dels ulls, del nas, i, de vegades, en la manera de caminar o d'enraonar. Però no és veritat que hi hagi una sola cosa de la família que comparteixin tots els membres d'aquesta. No és cert que la nostra identitat familiar depengui d'un sol tret; depèn de trets creuats: és "l'aire de família". Però ja n'hi ha prou. Els insensats que volen tenir fills clònics, iguals que ells, és que no s'han mirat mai al mirall ni han reflexionat ni han pensat una mica en ells mateixos. Si ho haguessin fet, no ho voldrien. N'hi ha prou que ens assemblem una mica i que tinguem la possibilitat de parlar perquè puguem estimar-nos, cosa que forma part de la semblança. Quan parlem de gent que s'assembla, parlem també d'estimació. Si discrepem i ens barallem, ho fem en família, que és diferent de fer-ho amb els veïns o a l'empresa.

Els catalans tenim, doncs, un "aire de família": ens identifiquem entre nosaltres per un grapat de coses. Abans Josep Maria Esquirol ens parlava del sòl; és a dir, la geografia ens fa d'una determinada manera i enyorem -alguns de nosaltres- el mar i les muntanyes i el color de l'horitzó, i cada país enyora el seu, perquè tots tenim el mateix horitzó i per a tots és diferent, de la mateixa manera que enyorem els menjars quan sortim fora de casa o enyorem altres coses. No és que no ens hi trobem bé, anant pel món, però, aquest "aire", que de vegades és físic, aquest "aire de família", el tenim. I és que ens assemblem en determinades coses, encara que no coincidim exactament en cap. A mi no em fa falta: la identitat no és monolítica, no és un bloc. A mi, aquestes identitats d'un sol bloc, tots iguals, tots pensant el mateix, em posen nerviós, em fan sortir urticària -apel·lo a la vostra experiència personal-; de fet, jo no sóc igual ni a mi mateix, ja que he anat canviant al llarg del temps. Ni igual a mi mateix ni -què voleu que us digui- a un altre. Si dic que Josep M. Terricabras fa deu anys va fer no sé què, home, esclar que sóc jo i que m'hi dentifico, però no sóc pas el mateix. Seria ridícul que no hagués avançat gens en la meva vida, que no hagués canviat gens, que no hagués millorat, que fins i tot, en alguna cosa, no hagués, potser, empitjorat... Per tant, pel que fa a aquesta identitat tan dura -abans es deia, "és d'una sola peça"-, penso que la persona "d'una sola peça" no es deu poder ni cordar les sabates, no deu tenir cap flexibilitat, pobreta, no es deu poder ni doblegar. I, doncs, que ho té molt negre.

Si la identitat no és monolítica ni rígida ni morta, sinó rica i diversa; si entenem que la meva pròpia identitat i la identitat dels catalans ja és així ara, rica i diversa, i que és bo que sigui així, aleshores no em sembla que hàgim de témer res del dia de demà. Hauríem de sentir-ne temor si fóssim rígids, perquè no tindríem cap possibilitat d'adaptació ni de resituació en el món. Però, si no és així, ¿què ens quedarà per fer, només, en el futur? Doncs, continuar defensant la riquesa, la vitalitat, que ens identifica. Haurem de vigilar, com he dit abans, cap endins, que no s'imposi un control interior a la nostra diversitat. Haurem de vigilar que la diversitat, que és la nostra identitat -aquests amors i aquestes dificultats que tenim, que ens identifiquen com a catalans-, no es perdi i que es pugui anar avançant, tal com en una casa pares i fills van avançant encara que els fills es facin grans i continuïn pertanyent a la mateixa família, perquè no hi pertanyen de la mateixa manera que abans. Hem de potenciar que cap endins no s'imposin controls de la identitat, sinó estímuls, a la identitat i a la diversitat. I haurem de vigilar cap enfora per tal que -formant, com formem, part dels rics-, els qui ens representin, no s'ho venguin tot ni ho vulguin comprar tot.

¿Què vull dir amb això? Vull dir que els països rics tendiran fàcilment a tenir com a gran valor l'economia, que és el que els ha situat on els havia de situar, i aleshores, per raons econòmiques, ens ho poden comprar tot o ho podem vendre tot. El problema és que nosaltres ho tenim difícil, perquè som un país petit. Si econòmicament fóssim del grup del rics, però, políticament, els pobres dels rics, ho tindríem molt malament. És per això que necessitem més poder polític a Catalunya, perquè el control interior de la nostra pròpia identitat diversa es pugui aprofundir i no ens el faci algú altre. I necessitem més poder polític a Europa, no fos cas que políticament fóssim pobres respecte als rics i els rics europeus ens volguessin solucionar les coses per damunt dels nostres caps. La sostenibilitat democràtica, de la qual parlava abans, exigeix precisament que l'economia i el mercat no siguin mai fins en si mateixos, que no es descontrolin. Han de ser instrumentals, i instrumentalitzar-los a favor de la convivència. L'economia, la riquesa d'aquest país, ha d'estar a favor de la convivència, de la cohesió social i de la dignitat de les persones, tant endins com enfora.

Per acabar d'il·lustrar alguna de les coses que he dit, fixeu-vos que tots parlem de diversitat. Jo ara mateix n'he parlat, he dit que hauríem respectar la diversitat. Mireu, alguns de vosaltres potser us relacioneu encara amb escoles. Tots parlem de diversitat, també a l'escola. Però hi ha una diferència que no fem mai i que hauríem de fer. Quan diem diversitat, ¿què volem dir? La paraula diversitat oculta coses. Quan parlem de diversitat, parlem de diferències o de desigualtat. Un nen i una nena són diversos perquè són diferents, un blanc i un negre són diversos perquè són diferents, i aquesta és una diversitat, la de la diferència, que s'ha de respectar i protegir. En canvi, algú que no té cultura i algú que en té, algú que és ric i algú que és miserable, aquests no són simplement diferents, aquests són desiguals. Però també és diversitat, això. Llavors, no podem dir, senzillament, "respectem la diversitat", perquè voldria dir que respectem la injustícia. És a dir, hi ha una diversitat que s'ha de protegir, que és la de la diferència, i una diversitat que s'ha de combatre, que és la de la desigualtat. Aquest és un punt important.

Nosaltres, que estem en el grup, diguem-ne, del rics, haurem de vetllar perquè les diferències siguin respectades i estimades i perquè les desigualtats siguin esmicolades, si no, no seríem responsables políticament, seríem gent que estaríem afavorint els nostres interessos, però no la sostenibilitat democràtica. Democràcia vol dir, en bona part, que tots siguem ciutadans de primera, no pas que n'hi hagi uns de primera i uns altres de segona. En el fons, no hauríem d'oblidar mai que, per dir-ho d'una manera que sembla un joc de paraules però que no ho és, la distinció més important -a casa o al país, allà on sigui- que es pot fer entre els humans és la que es fa entre els qui escalfen i els qui esclafen.

Divendres, 10 de juliol

Filòsof

Va néixer a Calella, al Maresme, l'any 1946. És llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació per la Universitat de Barcelona i per la Universitat de Münster, a Alemanya, de la qual ha estat docent. Catedràtic de batxillerat de Filosofia a l'IB Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols, també ha estat professor del Departament de Matemàtiques de la Facultat d'Informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya. Actualment és catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona i director de la seva Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans, entre els seus llibres destaquen Fer filosofia avui (1988), Ètica i llibertat (1989), La comunicació (1996) i Atreveix-te a pensar (1998).

Darrere