Maria Muñoz i Ballester
L’11 DE SETEMBRE ALS EUA
L’11 de setembre marca un punt d’inflexió en la situació actual mundial, sobretot des del punt de vista de la política exterior nordamericana. Segons la línia d’actuació seguida per l’administració Bush, crec que es pot afirmar que, tot i iniciar les solucions des d’un plànol multilateral, que incloïa noves protagonistes a l’escenari polític mundial com Xina o Rússia, no s’ha abandonat l’unilateralisme que ha caracteritzat els EUA en política exterior històricament. L’atac terrorista als centres de poder econòmic i militar dels EUA sí que ha suposat, per una altra banda, una mutació general de la pròpia consciència que sobre ells mateixos i sobre el seu país tenen els ciutadans nord-americans.
La caiguda televisada de la segona torre del World Trade Center va posar de manifest la impossibilitat de tractar-se d’un accident aeri provocat per l’atzar. Aquest fet, a la vegada, va fer plantejar-se a tots els nord-americans una pregunta: Per què? Paral·lelament a l’enfonsament de tan grandioses construccions arquitectòniques es van enfonsar també, com diu John Carlin, les optimistes certeses dl Somni Americà, el sentiment de seguretat present a la major part de la població de la gran superpotència. Aquesta innocència, o ignorància, en que vivien tant polítics com gent de carrer als EUA, ha estat interrompuda, desapareixent en ells la sensació d’estar al resguard de les desgràcies i catàstrofes que semblava que només patien la gent d’altres països, llunyans i diferents.
Per contra, a milers de quilòmetres del continent americà, a Espanya per exemple, les imatges de l’atac terrorista donaven pas a una pregunta diferent: Qui ha estat el responsable?, i amb comentaris com: no era d’estranyar! En aquesta diferència radica el problema, psicològic, social i polític, amb que s’han trobat els nord-americans després de l’11 de setembre. Mentre a Espanya no aconseguíem endevinar quin de tots els enemics dels EUA seria l’autor de l’atac, als EUA es sorprenien per la simple existència d’enemics.
Fent un recorregut per la història de la política exterior nordamericana trobarem varies respostes a dita pregunta. L’intervencionisme ha estat una constant en les relacions internacionals d’EUA al segle XX. Allà on ha perillat la seguretat del sistema de vida americà les forces de les distintes administracions nord-americanes han actuat per evitar-ho. Destaca el període de la Guerra Freda, on els esforços anaven íntegrament dirigits a evitar el triomf del mal contra el bé, és a dir, evitar l’extensió del comunisme al món. Poden nomenar-se esdeveniments tan destacats com la guerra del Vietnam, el desembarcament en Bahía de Cochinos a Cuba... És molt significatiu el recolzament als règims dictatorials a Amèrica Llatina com a mitjà per frenar el socialisme-comunisme i per defensar interessos econòmics nord-americans en aquestes regions. Els exemples d’intervenció directa dels EUA a l’exterior són abundants i per cadascun d’aquests podríem nomenar un enemic de la gran superpotència. De fet, el definitiu enemic de la pàtria nord-americana, Bin Laden, fou precisament finançat i entrenat per les forces polítiques nord-americanes, i per la CIA en concret, a la guerra d’ Afganistan contra la invasió soviètica de l’any 1989.
El sentiment de superioritat dels dirigents i de la població en general als EUA, que els dóna autoritat per intervenir en qualsevol assumpte mundial i per imposar arreu del món el seu sistema econòmic i de vida, no és, però, un fenomen únicament de la guerra freda. Tot i que les generalitzacions no són mai vàlides, està comprovada, històricament, l’existència d’aquest sentiment d’orgull americà que sembla els permet considerar-se guies de la resta del poble del món. Ja a principis del s. XIX trobem el que s’anomena el Manifest Destiny, expressió que aglutina els arguments explicatius de l’expansionisme nord-americà en direcció a l’Oest, litoral del Pacífic, cap a Mèxic i l’Amèrica Central, a més d’Àsia i Amèrica del sud en qüestió d’influències. Ja en aquest període dues idees es trobaven fermament arrelades en el pensament nord-americà: que els pobles de gran part del món eren incapaços de crear governs eficients, democràtics i pròspers; i que el creixent econòmic nord-americà i mundial, el triomf de la civilització cristiana occidental i un ordre mundial estable podien aconseguir-se mitjançant la penetració americana a regions suposadament atraçades. Així doncs, el Manifest Destiny és la forma justificadora i racionalitzadora de l’expansionisme atroç i agressiu nord-americà. Aquest sentiment de superioritat ha impregnat els nord-americans durant tota la seua existència, des de la instauració de les primeres colònies fins l’actualitat. La victòria a la guerra freda va consolidar aquesta forma de pensar. A partir de la fi d’aquesta la prosperitat als EUA ha anat en augment, refermant-se la seua posició d’única superpotència supervivent al món.
Si l’educació i la cultura foren més prioritàries en els americans no podrien estar tan segurs d’aquest fi de la història que els deixa permanentment en la cúpula de poder mundial, aïllant-los de tots els problemes, odis i conflictes que afecten al món actual. Si als EUA es coneguera, com coneixem a Espanya, la seua pròpia política exterior, no sorprendria tant l’odi que cap a ells dirigeix una part de la població mundial. Si els americans conegueren la història de Gran Bretanya la podrien prendre com a advertència, podrien aprendre la lliçó, que la història els proporciona, al voltant de la supremacia econòmica, tècnica i naval dels britànics del segle XIX: que fins i tot un poder d’aquestes dimensions, i al seu moment culminant, té les seues limitacions. (Hobsbawm EP 30.12.2001)
Tenint en compte la història i la pròpia idiosincràsia nord-americana no sembla tan sorprenent que els EUA siguen odiats per governs i societats d’arreu del món. Per què, aleshores, els atacs han suposat tan gran trauma a la població nord-americana? La resposta es troba al mateix caràcter de la població, a aquest sentiment de seguretat. La pròpia personalitat nord-americana ha fet creure als seus habitants que podien permanèixer aliens a tots els problemes que actualment afecten al món i els ha fet creure’s realment invencibles, intocables. Tant la població en general com els seus governants, en concret l’administració Bush, hauran de plantejar-se el seu punt de vista sobre la política exterior dels EUA.
Possiblement el sentiment de superioritat que abans esmentava estiga tan aferrissat a la manera de funcionar d’aquests estats que sembla que, lluny de demostrar que aquell 11-s va marcar un punt i a part en la trajectòria poítico-militar dels EUA, a l’actualitat, a poc de temps d’iniciar els esperats bombardejos a les terres d’Iraq, són els mateixos interessos els que persegueixen i els que els condueixen, de nou, a ser enemics d’un territori més.