Un projecte de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes liderat per l’investigador Santiago Elena està desenvolupant un tractament contra la COVID-19 basat en les “partícules d’interferència defectuoses” (DIP), fragments provinents del mateix virus, les quals es repliquen a l’interior de les cèl·lules i dificulten la propagació del virus fins al punt de poder eliminar la seua capacitat de replicar-se.

El projecte CoV2TIPproposa un mètode antiviral que implica l’ús dels mateixos mecanismes de replicació viral, els quals es tornen en contra del virus en el moment que entren en acció unes partícules defectuoses que el mateix virus genera i que interfereixen en l’acció del patogen.

La investigació, liderada pel professor Santiago Elena, està finançada pel CSIC, el qual participa conjuntament amb la Universitat de València, i busca aplicar aquests coneixements per combatre l’actual epidèmia dela COVID-19.

“Això és una cosa que se sap des de la meitat del segle XX que existeixen, en altres virus; en el de la grip, el de la pòlio, el de la ràbia, en tots els virus d’ARN, inclosos els coronavirus. El nostre objectiu, llavors, és saber quantes existeixen, d’aquestes defectives, quant s’acumulen en pacients, i després buscar si hi ha un efecte sobre la replicació del virus”, ha declarat Santiago Elena.

Primer, explica l’investigador, s’està treballant en una selecció i caracterització d’aquestes partícules que interfereixen en l’acció del virus, i la següent fase serà la de l’optimització d’aquesta funció d’interferència que donaran lloc a les anomenades partícules terapèutiques (TIP).

Aquestes partícules, explica Elena, son fragments de material genètic que s’originen de manera accidental durant el procés de replicació del virus, però que tenen la capacitat de tornar a ser replicats. Les partícules competeixen amb el “virus complet” i dificulten la seua acció fins al punt d’impedir-ne la propagació.

Els fragments poden ser “encapsulats” i prendre la forma del virus, de manera que poden eixir i actuar per si mateixes, però a diferència del virus, aquestes partícules no poden replicar-se, per exemple, si entren en una cèl·lula soles, motiu pel qual són inofensives. Si aquestes partícules, però, entrenjuntament amb el virus complet, podran “parasitar” el virus perquèrepliqueaquestes partícules inofensives a costa del virus.

En encapsular-se, explica Santiago Elena, els permet prendre una funció immunitària, ja que el cos reconeix aquestes partícules i activa la creació d’anticossos, cosa que converteix aquestes partícules interferents en una mena de “vacuna viva que pot evolucionar”.