Aquesta tesi, dirigida per Andrés Moya, tendeix un pont entre les ciències de la vida i la història i filosofia de la biologia, posant en relleu els principals èxits aconseguits per historiadors i filòsofs en la darrera generació i com aquests avenços poden modernitzar el pensament biològic. La tesi va ser defensada el 13 de març del 2023.
La primera gran síntesi de la biologia –és a dir, la Síntesi Moderna (1918-1956)– va unir les subdisciplines de la biologia i les va organitzar en un marc teòric i matemàtic coherent de l'evolució, cosa que va conduir a la legitimació de la biologia com disciplina científica i de la selecció natural com a teoria científica acreditada. Tot i això, encara que l'ecologia va exercir un paper fonamental en l'acceptació final del punt de vista genètic poblacional de l'evolució a l'era sintètica, va exercir un paper menor en el desenvolupament de la teoria evolutiva fins a la dècada de 1980, quan vam començar a estudiar sistemàticament la dinàmica evolutiva de les poblacions naturals a l'espai i el temps. Com a conseqüència, la teoria evolutiva es va construir inicialment en un buit abstracte que no era representatiu de l’evolució en la naturalesa. La unificació de l'ecologia amb la biologia evolutiva ha fet progressar així el nostre coneixement de la teoria de la selecció natural. Ja no ens preguntem si la selecció natural actua a les poblacions naturals, sinó com la selecció natural provoca l'adaptació de les poblacions naturals en contextos d’espai i temps. La biologia evolutiva es troba actualment suspesa en una fase intermèdia de progrés científic que exigeix l'organització i la integració de les desbordants reserves de coneixements –produïdes per la síntesi recent amb l'ecologia– en un marc teòric coherent i unificat, igual que va passar en la primera síntesi. Aquí és on els recents avenços de la filosofia de la biologia poden ser de gran utilitat, actuant com a pont entre subdisciplines de la biologia anteriorment dividides i inventant noves estratègies teòriques per organitzar i acomodar el coneixement dividit.
Aquesta tesi, titulada "Evolució a l'espai i al temps. La segona síntesi entre l'ecologia, la biologia evolutiva i la filosofia de la biologia" ofereix una reconstrucció històrica de les forces filosòfiques, tecnològiques i naturals que van conduir a la segona síntesi, amb l'esperança de reconèixer els avenços significatius que s'han produït en la biologia en l'última generació. L'autor ofereix algunes recomanacions normatives i prescriu una teoria pluralista de la selecció natural que pugui explicar fenòmens emergents complexos (com l'evolucionabilitat) per resoldre finalment la paradoxa de la variació adaptativa. La tesi tendeix un pont entre la biologia ampliada i la història/filosofia de la biologia, posant en relleu els principals èxits aconseguits per historiadors i filòsofs en la darrera generació i com aquests avenços poden modernitzar el pensament biològic. La primera síntesi va legitimar la biologia; la segona la va fer autònoma. Ara ha arribat novament el moment d'organitzar i estructurar els nostres nous coneixements en un marc teòric coherent, utilitzant les estratègies teòriques suggerides pels filòsofs per representar una nova manera de veure l'evolució de la vida a la Terra –i probablement més enllà.
Mitchell Ryan Distin va realitzar la seua investigació doctoral al grup de Genètica Evolutiva sota la supervisió d'Andrés Moya, catedràtic de Genètica de la Universitat de València i investigador de l'Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I2SysBio (UV-CSIC). Durant el desenvolupament de la investigació Mitchell Ryan Distin va realitzar una estada al Departament d'Història i Filosofia de la Ciència, Cambridge University. El tribunal qualificador va estar format per Víctor Luque (Universitat de València), Laura Nuño de la Rosa (Universidad Complutense), i Ana Barahona (Universidad Nacional Autónoma de Mèxic), que van qualificar la tesi com a excel·lent.