L’ESCRIPTURA O LA MORT

                                                                            Justo Serna i Encarna García Monerris

                                                        (A propòsit de Joan Fuster. València, PUV, QOV, 2004, pàgs. 83-105)

                                      Les poques lectures aparten de 

                                         la vida; les moltes ens hi acosten.

       Mireu aquest bell rostre de Nefertiti, o el David de Miquel Àngel, o el cos improcedent de donya Cayetana.    ¿On és, oh mort, la teva victòria?

           Joan Fuster, Judicis finals

Joan Fuster fou escriptor, però sobretot fou un lector voraç. Amb la lectura i l’escriptura, es refeia, tallava el seu motlle verbal de manera rigorosa, creativa. Per al fill d'un imatger de Sueca, com va ser Joan Fuster, l'expressió que emprem no és una metàfora dubtosa o un abús: és la manera més adient per descriure el que ell en va fer de si mateix o en va voler fer. En això, com en altres coincidències, hi ha certa afinitat amb altres autors en l'ús de l'escriptura, però per al cas que ens ocupa tal vegada siga el del seu admirat Josep Pla el millor exemple a evocar. L'autobiografia de Pla no cal buscar-la per força en els seus textos explícitament autoreferencials, sinó en milers i milers de pàgines, descripcions, cròniques o ficcions que l'empordanès segregava, per dir-ho amb un verb habitual de Fuster. En això, a més, coincidia també amb altre contemporani seu, Jean-Paul Sartre, tan admirat per l'autor de Sueca. Penseu, per exemple, en Els mots, aquesta obra tardana del francès: Sartre hi evoca la seua infantesa, però sobretot ens mostra el seu procés de creació mitjançant la lectura i l'escriptura.

No són difícils d'imaginar la circumstància i l'escena: xics silenciosos, taciturns, que es creixen amb la lectura, amb el desordre dels llibres, amb volums que els fan fugir de si mateixos o, almenys, del que tenen al costat; xics tímids, com Pessoa, com Kafka, com Borges, que es revelen aviat com voraços consumidors de lletra impresa, amb aquesta bulímia intel·lectual i creativa, literalment insaciable, que després els durà a escriure els llibres que a ells els hauria agradat llegir. En el cas de Fuster, és cèlebre l’incipit de Nosaltres els valencians, un lema que repeteix de distintes maneres en algunes cartes de la seua cabalosa correspondència i que a manera de disculpa li permet entendre's, entendre la seua torrencial i variada escriptura: “On n’ecrit pas les livres qu’on veut. Si més no, a mi em passa una mica d'això”.

¿Per què aquesta disculpa? En l’epistolari repeteix insistentment als seus destinataris el seu propi malestar, el malestar que li produeix el resultat de les seues obres, la incomoditat que li provoca rellegir-les. ¿Una manera d'aconseguir la indulgència del corresponsal, que sempre li contestarà amb protestes d'excel·lència? Encara que no és descartable aquesta funció (una manera de aplacar les crítiques dels lectors és anticipar-te a les traves que et puguen posar), la veritat és que el malestar sembla sobretot personal, fins i tot íntim, en la mesura que és conscient que cada paraula el crea, el recrea, l'expressa fins esculpir-lo. És probable que l'artista només li calga una obra, la gran obra, i que aquest assoliment de la pericia, del geni i de la intel·ligència el justifique una vegada per sempre. Però l'artista que vol viure de la seua creació ha de mantenir-se, pròpiament sobreviure, fins i tot fins convertir-se en artesà, humil imaginer que es veu obligat a fer no sempre el que desitja sinó el que la clientela li demana. La clientela, ¡quina paraula tan fusteriana!: l'autor de Sueca l'empra una vegada i una altra per anomenar els destinataris de les seues peces.

  Hi ha nombrosos autors que volent ser artistes es descobreixen artesans, tallistes, i treballen en la mateixa peça de principi a fi –com assenyala Fuster en el pròleg d'un dels seus primers assaigs— o, tal vegada, s'obstinen en la successió vertiginosa de peces noves i humils amb l'esperança d'una que els justifique. Quant costós i dolorós és el procés de creació i quant ràpidament el lector en consumeix el producte, admet l’escriptor en un dels seus textos. La peça única o la sèrie són, fet i fet, expressió d'aquest titànic esforç per recrear-se i per entendre's, per descobrir de si mateix el que probablement ignorava. Per això no és estrany, que alguns autors –i el mateix Fuster entre ells— es convertesquen en polígrafs i prolífics, aquells xics que van créixer i van madurar fins fer-se escriptors, segregant tinta: alguna cosa interior, elaboració irrepetible que només a ells és deguda, i, alhora, màscara o maquillatge o segona pell que no podran arrencar-se. No és que aquests textos abundants siguen mentiders ni consoladors ni encobridors: és que acaben sent la pròpia identitat de qui els segrega. Són paraules per formar el jo: són mots que, com en el vell text bíblic, aspiren a fer coincidir la prosa i el món, les paraules i les coses. Hi ha una mica d'enyorança d'un paradís original (i sobre això va ser conscient el mateix Fuster en alguna de les seues pàgines), un paradís en el qual encara no hi ha memòria i que idealment podria ser restituït amb l'escriptura.

Fuster llegeix i escriu, i des de data primerenca, segons sembla, ho fa amb desimboltura, amb molta facilitat, encara que, alhora i durant tota la seua vida, es queixe insistentment de la llarga llista de llibres que encara té en espera, llibres aliens o propis. Amb ells es conrea profitosament. Pel que conten els seus biògrafs, ben aviat començarà a fer-se notes de lectura, compendis i judicis sobre allò que els seus autors li proporcionen. Aquests apunts, que tant s'assemblen a la tasca escolar, ja no els abandonarà al llarg de la seua vida i, en bona mesura, el diari, els assaigs, les ressenyes, els articles, fins i tot els estudis erudits, podrien veure’s com els deures que compleix puntual i escrupolosament l'alumne exemplar, aquest lector que observa amb detall, aquest lector minuciós que creix, que madura i que desenvolupa cada vegada més i millor una acurada labor de comentari, d'exègesi, d'anotació. Sense adonar-s’en, o potser sí, completa la tasca impostergable del assagisme del segle XX, aquest atreviment especulatiu i aquesta barreja d'escriptures que van formular els grans del gènere: des de Lukács i Musil fins Adorno. Aquest treball de lectura i glossa és una audàcia personal, i una llibertat en principi secreta creua les formes d'escriptura, confon deliberatament les convencions i les regles i crea un patrimoni personal i una desimboltura cultural, un repertori de recursos prestats que se sedimenten. Per això, serà tan decisiu per a ell l'exemple d'Eugeni d’Ors, aquell que tot i sent el renegat de la llengua catalana és també el D’Ors arbitrari, brillant, del Glosari. ¿Què és aquesta obra per a Fuster? El sediment caòtic i fèrtil d'una cultura abundant, d'un atzar ordinari, d'una fragmentació profitosa, vivència quotidiana, llibertat intel·lectual, audàcia interpretativa i una mica de frivolitat.

Estudiar lleis és el contrari d’una vocació literària. Per tant, cursar Dret permetrà que Fuster mantinga aquesta passió primerenca per la glossa i per la poesia sense interferències. Així, en comptes d'ocupar-se d'un sol saber, en lloc d'acceptar els confins d'una única disciplina que conrear invocant la competència, seguirà depassant les fronteres, multiplicant les seues lectures, freqüentant els llibres, tots els llibres. O, almenys, aquesta meta i aquest ideal van alimentar la fantasia que mai el va abandonar. Llegir tots els llibres no és especialitzar-se en una competència per a així esgotar els volums d'una disciplina, el Dret per exemple; llegir tots els llibres no és llimitar-se, no és dictar-se un pla o un itinerari d'obres i de textos, tots parells, tots comuns, no és marcar-se els exemplars en un ordre successiu i previsible per tal d’evitar sorpreses o decepcions. La manera de llegir que està en la base de Fuster, del Fuster alumne que sempre aprèn, és aquella en la qual l'acte és pròpiament formatiu, amb una mica de risc. En principi, no hi ha un pla i, més endavant, quan es professionalitzarà com a home de lletres, quan es veurà obligat a llegir certes coses enfront d'unes altres, es lamentarà, amb freqüència, per perdre aquesta llibertat i aquest tempteig que el duien a la gran literatura, sense ordre, buscant que aquell llibre posterior li permeta el descobriment de l'anterior, buscant que les referències múltiples i contradictòries li omplin l'interior.

Llegir ordenadament és tasca d'especialistes, i encara que Fuster va intentar de llegir així, encara que Fuster va acabar sent catedràtic de literatura en la Universitat posfranquista, la veritat és que la seua erudicció va ser alguna cosa més lliure i fèrtil del que un acadèmic es consenteix, més assatgística que professoral. Aquesta era la seua condició de lector  que mai va abandonar. Per això, en ell, llegir desordenadament va ser, des de jove, entusiasme i plaer, tal com s'aprecia en el seu diari dels cinquanta, aquell dietari que abastava en principi de 1952 a 1960; llegir desordenadament va ser buscar referències i ressonàncies, accedir a les obres per a deixar-se sorprendre, per a buscar interlocutors amb qui establir un diàleg figurat, per a fer i refer els seus propis models d'excel·lència. ¿Es pot ser original quan la tasca creativa sembla començar i desenvolupar-se de manera tan depenent, amb la glossa, l'anotació, l'apunt, el comentari? ¿En què consisteix ser original quan ens sabem hereus d'una llarga tradició d'autors que parlen per nosaltres?

La reflexió que Fuster plasmarà a principis dels cinquanta en alguna de les seues cartes i en algun dels seus primers assaigs sobre aquest assumpte tracta en principi de la poesia, el gènere que amb arravatament i solvència va conrear sent jove, fins als trenta-i-tants anys, aquest gènere que va emprar per a expressar-se, precisament. La pregunta sobre l'originalitat, que és o forma part de la nostra manera de fer-nos càrrec de la civilització, era també un exercici d’autoanàlisi, una manera d'examinar-se, d'assajar-se. És a dir, quan planteja això tractava també de tot acte creatiu en el qual intervingueren la virtut personal, la voluntat i la qualitat que a cadascun fan irrepetible: sentir-se justificat, saber-se necessari, útil en virtut d'això, per repetir les paraules de Carles Riba que el propi Fuster farà seues. El vocabulari que expressament empra el pren de Charles du Bos, però l'autor de qui se serveix de debò i completament és Jean-Paul Sartre, un Sartre amb qui dialoga, polemitza i a qui desitja perllongar. Ara bé, és al català Josep Pla a qui observa de prop com el seu exemple o com el seu model. En l'empordanès verifica alguna cosa que està en la tradició valenciana, i que és la seua original vulgaritat, tan aconseguida i xocant, una vulgaritat en ocasions rabelaisiana, amb una deliberada falta de bon gust, una vulgaritat remotament afí a la concepció jocunda i àcida de la vida del seu admirat Josep Bernat i Baldoví. L'original no es dóna només, en efecte, en la sofisticació exagerada, en la poesia fina,  sinó també en altres gèneres aparentment menys nobles, en la descripció planiana, en el sainet popular o, per què no, en l'assaig modest que parasita i àmplia, retoca, plagia i reviu l'obra de qui són mestres. Així va fer, per exemple, el propi Voltaire, el gran paràsit, segons la descripció feta per Fuster anys després.

Per això, ser original no és esforçar-se enfàticament per aconseguir-ho intentant oferir materials nous mai emprats, sinó fer-se servir de la tradició per a així fer-se càrrec del passat. Tot el que hem assimilat sofreix al nostre interior una transformació. Fins i tot quan sembla que repetim, el que repetim posseeix ja un sentit divers del seu sentit originari, perquè ara es diu des d'uns orígens diferents. Per això, en dir cadascun la seua pròpia paraula, no importa que aquesta siga modesta i de ressonàncies òbvies, ja repetida tal vegada per un gran, el que importa és que tinga una mica d'irrepetible, d'insubstituïble: que haja fermentat ja. I aquesta és la raó perquè el plagi en Fuster siga objecte d'una reflexió irònica que d'alguna manera detalla el repertori de problemes literaris que aleshores i després estaria entre les preocupacions bàsiques dels analistes. Un esforçat comentarista com l'escriptor de Sueca, algú que perllonga el que llegeix i fa exègesi a partir de la lletra impresa, no podia més que acceptar aquest recurs i per tant relativizar la por a la còpia que pateix l'autor modern. Però Fuster parla també de l'art, d'aquest domini que tant li preocupava en aquelles dates, d'aquest ram de l'activitat humana que ennobleix el quefer de cada dia; s'inspira i parla, en fi, en un univers que és també i pròpiament orteguià. Ortega y Gasset va ser sempre per a ell un adversari intel·lectual, algú amb qui no estar d'acord, però algú, al cap i a la fi, en qui inspirar-se directament o implícitament. En les pàgines dels primers assaigs fusterians, els dedicats a la creativitat original i a la pintura occidental, hi ha un Ortega cabalós, encara que siga en negatiu, però hi ha sobretot la petjada d'una lectura primerenca i influent: La deshumanización del arte.

Ara bé, fora de l'admiració que sempre li va despertar l'audàcia assatgística d'Ortega, Fuster no comparteix gairebé gens amb ell. Ni tan sols la llengua. Com l'intel·lectual madrileny, publicarà en premsa, farà de l'article la seua tribuna particular des de la qual jutjar el món i el passat, des de la qual valorar el mitjà i les fantasies pretèrites que encara ens arriben. Però si Fuster va escriure en castellà fou contra la seua voluntat. Col·laborà a la premsa local, de la qual va percebre unes magres pessetes, segons ell mateix confessa, encara que el seu somni va ser des de data primerenca el conreu del català: l'escriptura acurada, fina, literària, exigent, normal, del català. Si era una temeritat tractar de viure de l'escriptura en una Espanya encara autárquica, si era un dolor respirar l'aire mefític de la dictadura, fer-ho, a més, en català, tenia una mica d'heroic. Escriure i respirar només en català –com mai va poder fer del tot Fuster—era una proesa impossible a la València dels cinquanta. Per això va combinar les seues col·laboracions a la premsa local, en castellà, i els seus assaigs més extensos i exigents en català per a publicacions foranes. Ell va mostrar sempre malestar per haver d'emprar l'espanyol i, justament per això, es declararia una vegada i una altra contrari al bilingüisme: pel que hi havia de sacrifici per al parlant de la llengua feble. Per a ell no va haver contradicció entre escriure articles periodístics en castellà i denunciar allò que creia que eren amenaces del bilingüisme, ja que renunciar a escriure en espanyol hauria estat de la seua part una dolentíssima decisió: la falta d'un mercat cultural en català suficientment desenvolupat ho justificava.

Des que Fuster va tractar de combinar ambdues exigències, la pròpiament creativa i la lingüística, la vida li canvia, deixa de ser evident, i el món, el seu petit món, es trastorna i per açò aspira a fer-se una cultura diferent de l'espanyola. És a dir, el descobriment del català com a producte sofisticat de creació l’obliga també a interrogar-se sobre els recursos del parlant i de qui conrea l'escriptura literària. Fuster es lamentarà amb freqüència en les seues cartes d'aquestes mancances: admet tenir cultura, per descomptat, admet tenir lectures, és clar, però deplora que els seus fonaments siguen castellans. Per això, les innombrables lectures en vernacle que va fer des de data primerenca, des dels anys quaranta de manera sistemàtica, responen a la necessitat d'emplenar una buidor o de reemplaçar la densa i caòtica cultura espanyola rebuda, canviant-la per un repertori de referències estrictament catalanes. La decisió, més o menys justificada i assenyada, és ferma i el seu compliment li duen a mostrar-se segur.

En efecte, ja en els cinquanta, quan tinga trenta-i-tants anys, la seua elecció catalanista es farà definitiva. ¿Lleis? ¿Advocacia? Fuster havia optat, amb una mica de furiosa decisió, per fer-se escriptor en català en la València d'aleshores, escriptor en català a temps parcial, escrivint sempre en català i, en tot cas, traduint al castellà les col·laboracions periodístiques i els solts que remet als periòdics de la localitat. D'una banda, calia estar molt convençut de la pròpia vàlua per a inclinar-se per alguna cosa que no era evident i que tants costs personals podia suposar. Per un altre, calia tenir suficient modèstia per a no vanar-se del que encara estava per veure, del que encara estava per materialitzar-se, d'aquests assaigs que eren, fet i fet, un desenvolupament sofisticat dels apunts escolars. Però saber-se creador i no mer producte del seu temps foren lliçons que va haver d'aprendre després de freqüentar els ambients literaris valencians de postguerra. Ni la circumstància concreta, la fallida del magre valencianisme anterior al 36 al que ell es vincula tímidament, ni l'escarit món de la capital, amb poetes tan enfrontats i tan provincians i dels quals Fuster es distanciarà, no ajudaven per descomptat a prendre la decisió de l'escriptor valencià. D'una banda, Fuster s'havia descobert primerencament com a poeta, seguint amb això la tradició que arrenca de la Renaixença. S'esforça per expressar els seus sentiments quan encara era jove, desmentint, doncs, els consells de Rilke, però d’altra banda adverteix a poc a poc que la literatura lírica el porta a un terreny que no el satisfà, en la mesura que les efusions sentimentals i patriòtiques que tan aviat va conrear s’esgotaven.

Directament o indirectament, Sartre li ajuda a decidir-se: ja que la prosa sembla ser superior, més eficaç que la poesia, per a comprometre i comprometre's, la vida cal expressar-la en prosa. Observa, en efecte, com apareix en la seua lírica el vers sarcàstic, que el porta al límit, pròxim al surrealisme, i que sembla negar la condició mateixa del gènere. Però, a més, la poesia indígena, aquesta a la qual ell pertany per fatalitat geogràfica i per voluntat expressiva, aquesta que escriuen els seus contemporanis valencians, manca de conseqüències pròpiament socials: hi veu el risc del llorentinisme inútil que exalta l'estereotip del valencià. És en aquests anys, en la segona meitat dels cinquanta, quan Fuster aconseguirà combinar el seu interès per la poesia amb l'assaig, al que ja es dedica, i fins i tot, segons confessa, és l'etapa que intentarà, pel que sembla infructuosament, escriure una novel·la. En aquest sentit publica antologies de poesia o de contes valencians amb extenses introduccions que revelaran en tota la seua maduresa el Fuster analista, aquell que sembla haver renunciat al vers. Més encara, és aleshores, quan els seus col·legues del Principat li publicaran almenys un parell d'assaigs sobre la literatura lírica feta als Països de Llengua Catalana.

Per això, Fuster emprén a partir d'aquesta elecció una aventura de la imaginació poètica: la construcció d'un espai hospitalari, acollidor, i l'edificació d'un món propi, en part tangible i en part fantasiat, un món fet de relacions epistolars, exteriors, i de projeccions internes. Per això, es busca nombrosos corresponsals amb qui comunicar-se. Els trobarà, en principi, en l'exili català, en La Nova Revista i en Pont Blau, aquelles publicacions que s’editaven a Mèxic en els anys cinquanta i de les quals rep notícies, aprovació dels seus assaigs i suggeriments de lectures. Davant d’aquests corresponsals podrà confessar-se, gràcies a la perifèria en la qual viuen uns i un altre, reconeixent-se ell mateix part d'aquest exili amb una vivència de solitud. Trobarà també interlocutors, igualment perifèrics, entre els mallorquins de l'editorial Moll i amb els quals podrà conversar per escrit remetent els seus propis originals. Els trobarà, finalment, entre aquells valencians i catalans que, propers o llunyans, li ajuden a edificar aquesta realitat personal que va constituint-se i a la qual ell contribueix.

Per això, a mesura que els seus assoliments siguen obvis per a tots, cosa que ja es veu a la fi dels cinquanta, la seua correspondència decaurà, atrafegat per nombrosos compromissos i alhora menys necessitat de confirmació, menys insegur, malgrat aquest desdeny incurable amb que sol jutjar la pròpia obra. Fou la seua forma primerenca de travar relació i de reclamar atenció. D'una banda, i des de sempre, farà contínues protestes de ser només un autor modest, humil, insegur, algú per a qui una pàgina és sempre un esforç fet sense massa solvència; d’altra, demanarà, exigirà, suplicarà els seus lectors íntims –com tot autor mitjanament satisfet amb la seua obra— per tal d’obtenir comentaris sobre els seus llibres. Podrà així nodrir el seu jo creador, reafirmar el seu estat de creativitat i al temps desconfiar de si mateix en una posa que no té perquè ser impostora. Però no en tindrá prou establint una xarxa epistolar, ja que el seu conreu de la literatura catalana requerirà també una llengua literària, una comunitat de lectors cultes que no hi ha a la València dels anys cinquanta, per exemple. Es tractava, doncs, d'edificar aquest món propi sobre unes arrels històriques.

Escriu en català, fa l'esforç de reinventar-se a si mateix quan escriu en un català que no és en principi el seu, que no és equivalent ni equiparable a la llengua popular que es parla al seu poble, s'atén a unes regles –les establertes per Pompeu Fabra— per a així evitar la dialectització i el caos lingüístic. Es talla, es compon i es perfila d'una manera no prevista ni previsible. Però..., ¿què es troba? En el pitjor dels casos ensopega amb el desinterès dels catalanistes, dels catalans originaris, cosa que ja denunciava en el primer text que va remetre a La Nostra Revista, en 1950. O, en fi, es troba amb l'abandó incult d’alguns dels seus paisans, el que ell jutja la vulgaritat satisfeta de qui és analfabet en el seu propi idioma sense sentir-ne culpa ni malestar. Sense ser un home d'acció, la seua tasca, doncs, serà la del proselitisme, la de qui ha de convèncer uns connacionals desinteressats davant els valencians, i la de qui ha de persuadir uns conveïns que semblen acomodar-se sense problema a la castellanització secular.

En efecte, el que va començar sent els Països de Llengua Catalana acabarà designant-se com Països Catalans, sobretot per l'obstinació del propi Fuster. Al començament dels seixanta, el catalanisme polític i cultural ja havia adoptat aquesta expressió i resultava evident quins eren els seus components: sense les Illes Balears i sense el País Valencià, postil.la Fuster, el catalanisme només és regionalisme, condemnat a manifestar-se com un moviment subaltern, escàs. Mentre al Principat, la força del catalanisme sembla creixent, al País Valencià aquesta embranzida és molt menor o fins i tot es veu enfrontada a la indiferència o al rebuig hostil. Ara bé, el mateix Fuster es mostra optimista i creu ja per 1962 que aquestes resistències estan afeblint-se, gràcies les noves generacions estudiantils. I fou en aquest any, precisament, quan es va bolcar en la seua tasca publicística més activa, quan van aparèixer fins quatre dels seus textos valencians i catalanistes més influents i decisius. Segons declara en Qüestió de noms, un d'aquests escrits, no sembla ja haver rebuig a la denominació de la llengua en termes de català i, per tant, els valencians estarien renunciant al particularisme històric que els hauria definit i constituït. I això no es deuria només a les noves generacions intel·lectuals que s'incorporen, sinó a “la gran massa del poble” que, segons ell, tampoc troba ja xocant el fet de veure designada la seua llengua amb el nom de catalana. No han estat precisos massa esforços –deia Fuster—per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres signats pels indígenes, l'expressió llengua catalana haja estat emprada amb naturalitat per a referir-se a la parla local. La insistència ha acabat per reafirmar-lo, concloïa. Aquest optimisme de la voluntat li permet contemplar el canvi històric com a possible.  Per això, el mil nou-cents seixanta-dos, en efecte, va ser l'any clau d'aquesta producció intel·lectual de Fuster, l'any de l’optimisme, quan condensa la pròpia elaboració politicohistòrica que l'autor havia anat assolint al llarg dels cinquanta. Aquests assaigs de Fuster esmentats són pròpiament cívics, obres que aspiren a canviar les formes de civisme, de consciència i convivència nacionals dels valencians, a redefinir-los d'una altra manera. Són volums que tracten de combatre les resistències i els tòpics que han volgut creure els seus conveïns i que tant haurien paralitzat, segons ell, el procés de construcció del País.

¿Quin va ser el resultat d'aquests assaigs? La inspecció i el relat del que era i devia ser el País Valencià van provocar immediatament una onada d'adhesions i de hostilitats, algunes d'elles especialment furioses. Més enllà del que estava en joc, la veritat és que l'obra de Fuster canvia de sentit i de projecció des d'aleshores, i la seua pragmàtica transcendeix la del lletraferit acurat més o menys conegut, més o menys secret. Esdevé, en efecte, un intel·lectual a qui invocar, un creador de consciència, un guia, algú que desperta el sentiment de pertinença dels seus conveïns, algú que, a més, ho fa sense ser un home d'acció, sense dirigir cap moviment de masses, evocant d'una altra manera l'exemple de l'escriptor engagé que Fuster prenia de Sartre.             El 1962, el seu amic Vicent Ventura es veu forçat a romandre en l'exili, en un París que li irrita, que li posa trist i malenconiós. Fuster li escriu una carta d'ànim i alhora aprofita per a confessar-se. És llarga, analítica, expositiva, una missiva en la qual parla de si mateix. Hi parla de política, del seu paper d'intel·lectual compromès, de la seua adhesió a la causa valencianista, de la seua conversió en referent inexcusable de la reconstrucció civil enfront d'un passat ple d'injúries. És el mateix any que han aparegut els seus textos més controvertits, com dèiem, textos als quals es referirà en termes de pamflet, adoptant en aquest cas la tradició pròpiament voltairiana. En efecte, el nostre intel·lectual és ja un contendent àcid, tallant, un contendent que actua com a tal, servint-se dels instruments que la modernitat li dóna (la premsa, el llibre, l'opuscle) per adoctrinar les criatures, segons diu expressament. Sap –i així ho reconeix-- que un instrument freqüent i esmolat de la vida política contemporània és el pamflet i, justament per això, defineix així alguns dels seus textos. Com sabem, els millors pamflets són documents que tenen erudicció, discursos dotats de retòrica incendiària, pròpiament monuments de la oratòria, un gènere molt respectable i digne de la fantasia pública: el seus enunciats, quan s'expressen, executen una acció, frases que pròpiament constitueixen la realitat en definir-la, en designar-la.

En comptes de seguir confortablement instal·lat en la comoditat de l'intel·lectual de província, de l'erudit fosc o silenciós que viu a Sueca, Fuster es va revelar amb aquests pamflets, i va donar a les premses un relat històric que encaixava erudiccions i que formulava projectes, fonamentant la percepció del món propi. Alguns dels seus seguidors més fidels han acceptat la seua obra com un repertori de veritats històriques: estan tan documentats els seus enunciats, que d'això sembla inferir-se un relat incontrovertible, pròpiament una exhumació exacta del que va ser el País Valencià. La força retòrica de Fuster i la potència persuasiva de la seua prosa semblen fer dels seus assaigs cívics un mirall de reconeixement. Però aquests assaigs són pamflets, ni còpia ni calc de la realitat, sinó un discurs que funciona com un autèntic acte de significat: els pamflets que ens commouen solen presentar una circumstància excepcional, la ruptura d'un ordre, la fallida d'un món en el qual ningú no estava en principi obligat a comportar-se amb coratge. El lector és el destinatari d'aquests actes de significat, però sobretot se li presenten un enigma i el principi de la seua resolució: rep una lliçó i el sentit del valuós, del que cal fer i encara no s'ha fet. La fortuna panfletària de Fuster, la seua virtut com assagista i la seua habilitat com escriptor depenien d’això: de que va saber elaborar un acte de significat que donara lògica i justificació al que semblava fosc i sense sentit,de que va saber pronunciar un discurs que al mateix temps que es consumava creava la nació que semblava aletargada, en “perpètua somnolència digestiva”. En el fons, a Fuster el que li haguera agradat trobar-se des de menut és un país fet a la seua mida, d’acord amb el seu idioma, hospitalari, un país on poder fer un ús corrent, extens i cult, de la seua llengua materna, amb regularitat ordinària i amb sofisticació literària. Però, segons ell, perquè això poguera verificar-se es precisava l’assimilació de la llengua amb una identitat nacional. ¿Desfeta lingüística o ferida nacional retrospectiva i imaginada?

Curiosament, Fuster sentia una certa al·lèrgia del nacionalisme, fins i tot del que, segons ell, es veia forçat a professar, i la raó és de quina manera observava ell el nacionalisme: com a hipertròfia. Tanmateix, més enllà d’aquest punt de partida, la prevenció davant el nacionalisme té també raons pròpiament individuals: per ser i saber-se individu, fou sempre la seua una posició colectivista escassament entusiasta. Des de data primerenca aquest autor es va saber o es va voler això, autor, una originalitat costosament elaborada, una individualitat solitària que navegava contra la corrupció del corrent, per dir-ho amb Josep Pla, algú que buscava expressar-se amb un evident subjectivisme. Per això, va tenir simpatia i va traduir abundantment Camus, el Camus que defenia l'home concret, agredit i oprimit. Per això, repetia amb Sartre en els seixanta, no tenia por de confessar que, acceptant la hipòtesi, preferiria salvar la seua vida en lloc de salvar el Partenó. Per això, en 1962, aquella tasca cívica, la de fer de despertador col·lectiu, la d'assumir aquesta autoritat moral en un context dictatorial, semblava cansar i inquietar Fuster, segons confessava, tal vegada perquè es veia a si mateix obligat a desindivualitzar-se escrivint “pamflets” que justament estaven per sota de les qualitats irrepetibles que ell volia conrear com autor.

És aquest un perill al qual vol fer front, una amenaça que desitja conjurar i que danya la seua vanitat de literat. I per això, per considerar-se un literat, per voler reinventar-se com a persona fent ús de la paraula llegida o escrita, Fuster no va voler esgotar-se en la tasca cívica en que es va veure embolicat. I per això es va proposar no deixar de ser l'escriptor civil que ja era, algú que reflexionava sobre la vida i les aparents petiteses de la civilització, aquella que varen formar els nostres avantpassats. En aquest assumpte, la paraula clau és, per descomptat, la veu civilització. Ens referim, clar, a aquest procés que es va materialitzar en una llarga sèrie de costums, de textos, de llibres d'urbanitat, d'assaigs morals que contribuiren a civilitzar la vida de l'Europa moderna. Ens referirim a una extensa tradició d'autors –Fuster entre ells-- que formen una tradició civil i que ajudaren els europeus a veure, a escoltar, a distanciar-se de l'evidència del bèl·lic, a enfrontar la lògica de la violència com a comare de la vida i de la història: Erasme, Montaigne, entre d’altres, aquestes figures de proa  en les quals reconèixer la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions. En el fons, parla Fuster de si mateix, i aquest esment i aquest vocabulari que empra per a identificar els seus propis models d'excel·lència descriuen la pregunta essencial (“que sais-je?”) i la virtut civil.

En parlar així, en emprar el mot civil, designem l'índole particular i més important dels textos que va escriure Joan Fuster, el colofó valencià d'una tradició moralista particularment francesa, obres que vindrien a sumar-se a aquest llarg corrent esmentat, la qual aspira a eixamplar i fonamentar el procés de civilització, la qual pretén fer més reflexiu l'acte moral que ens separa de la barbàrie i de la violència originària. ¿Com sobreviure, com contenir l'agressivitat dels humans i com fer de la vida una existència decent que pague la pena viure-la? Civilitzar-nos ens ha suposat molts segles, podríem anotar amb Fuster: assoliments, aparells, petiteses, avanços que ens donen confort i refinament, però també restriccions morals que ens regulen. Generacions i generacions de moralistes i de cortesans, d'assagistes i de burgesos haurien fet seues aquestes idees i haurien engrandit la vida predicant la contenció, el dubte, la ironia, la temprança, la vergonya, les bones maneres, aquesta sofisticació que ens millora.

Però Fuster se sap contemporani del segle de les atrocitats, hereu crític del colonialisme, i per tant fa seua la consciència dels mals que aquesta civilització ocasiona, aquests mals i violències que s'infligeixen a qui són els nostres salvatges. En efecte, a aquesta tradició, i al seu correctiu –com Sartre-, vol pertànyer i, per això, concedeix gran importància al confort i a l'ordre moral com a factors decisius de la racionalització pública del comportament, així com a la crítica que els excessos mereixen. Els escrúpols que haurien après els nostres avantpassats per a accedir a la vida adulta i pública, i les formes de coacció, de prudència i de previsió són assoliments de la civilització. De tot això parla als distints volums que anirà publicant particularment en els anys seixanta, llibres que o bé recullen articles de circumstàncies que han aparegut a la premsa o bé recreen temes adoptant formes i gèneres diversos i confusos, com per exemple el diari o el diccionari filosòfic.

Al segle XX es va assistir en certs moments a un procés de descivilització, de regressió. Per a alguns és causa del domini pervers de la tècnica, com ja varen dir Orwell i Huxley, tan admirats per Fuster; per a uns altres del colonialisme o del expansionisme agressiu, com admetia Sartre quan prologava Els condemnats de la terra, de Frantz Fanon. Podem descivilitzar-nos individualment perquè la cultura no sempre és fre o, com a molt, només és una pàtina fràgil que pot dissoldre's, una feble protecció contra la barbàrie, la nostra segona pell feta d'uns pocs principis morals. Per tant, la caiguda de la civilització o el seu contrari, la defensa dels més nobles ideals de la humanitat, no són necessàriament un procés històric assolit per sempre --d'allí els horrors del segle XX--, sinó una batalla civil que es lliura cada vegada, en cadascun de nosaltres, quan ens prenem com a gestors de la nostra pròpia decisió moral. I aquesta idea està present en els textos que Fuster dedica a l'assumpte: des que els nostres avantpassats més remots tractaren de destriar entre el bé i el dolent, ens la juguem, i no està clar si nosaltres som superiors moralment a aquells individus que s'interrogaven ja sobre la seua conducta. El bàrbar, l'home precivilitzat que sembla retornar a l'estat de guerra, no és només algú circumstancial. El bàrbar actual és algú que es descivilitza, algú que abandona els assoliments d'aquesta civilització tècnica i sofisticada, la qual dóna confort i la qual millora l'existència, la qual fa la vida materialment més còmoda i la qual ens permet elevar les nostres exigències morals.

Aquesta reflexió sobre la vida que Fuster posa en prosa i que, a diferència del personatge de Molière, ho sap expressament, té un punt de gravetat i una mica d'ironia. En qualsevol cas, aquesta meditació, tan francesa per altra banda, el porta altra vegada a l'evidència de la mort. Hi ha, en efecte, en tota l'obra de Fuster una angoixant vivència de finitud i hi ha en tota la seua prosa una por cerval que ell enfronta justament amb paraules, amb ironia i de vegades amb sarcasme. Molts dels seus assaigs i dels seus aforismes, aquest gènere sentenciòs que ell va conrear amb regularitat, revelen l'amenaça de la mort. Podria rastrejar-se en tota la seua obra l'obstinació d'oposar-li resistència amb l'escriptura, d'edificar un mur de paraules que servira de dic de contenció. Com llegim en una anotació del seu diari pertanyent al 24 de gener de 1953, quan ingressa en la trentena, “hom pinta un paisatge, escriu una novel·la, investiga sobre l'àtom, o medita sobre la mort, per esquivar el pensament de la mort –el pensament de la pròpia mort. Tot això és igualment distracció, encara que a vegades pugui aparentar el contrari i fins i tot sigui el contrari”. Més enllà de les seues necessitats materials –haver de publicar molt per a ingressar unes dignes pessetes--, la grafomania de Fuster podem veure-la així mateix com el farciment d'una buidor pròpiament ontològica. També la raó última de la lectura era trobar un lenitiu, un calmant diu ell: una defensa contra les ofenses de la mort i de les seues amenaces, perquè, com anota literalment en una entrada del seu diccionari, “llegir és seguir vivint”. Segregar milions de paraules escrites en centenars i centenars de pàgines, atresorar i devorar milers i milers de llibres, parlar hores i hores en tertúlies inacabables (a Sueca o a València), buscar el sentit de les coses amb aquesta insistència amb que ell es va obstinar –encertara o no en els seus diagnòstics--, revelen un horror: un horror humà, fatal, una por a la decrepitud, a la solitud, a la mort, a aquesta odiosa constatació: que la vida ens liquidarà. Almenys des de 1970, Joan Fuster insisteix, sempre que pot, que està vell, que se sent vell, quan tot just arribava a la cinquantena. Es declarava físicament cansat, després d'un enorme esforç intel·lectual que li havia dut a publicar nombrosos llibres i articles al llarg de les dues dècades anteriors.

No obstant això, la mort de Franco i la primavera catalanista d'aquells anys, en definitiva les expectatives que la transició li despertava, li van donar vida, esperant, potser, un canvi polític que fes possible la realització d'aquell espai hospitalari i acollidor amb que va somiar des de menut. És l'època que es va manifestar més pròxim al marxisme, sense per això professar-se un fidel seguidor; és el temps que va adoptar motlles expressius que recordaven la reflexió d'Antonio Gramsci sobre la cultura nacional-popular. La transició permetia augurar algun canvi positiu i, justament per això, Fuster se sumaria a alguna iniciativa política, com fou, en aquest cas, la de col·laborar en la redacció d'un projecte d'estatut d'autonomia per a el País Valencià. Tanmateix, molt promte, com el vell Ortega del que Fuster tant s'havia distanciat, el nou règim el va decebre. Aquest estat d'ànim es va agreujar fins la irritació en els anys successius deixant compte d'això en una sèrie d'articles i de llibres que ell mateix jutjarà purament circumstancials, sense aquest element perdurable que està en tot l'assaig civil anterior. És aquest un Fuster volàtil, en el qual poden detectar-se, no obstant això, algun assoliment expressiu o, per descomptat, agudes i cáusticas intuïcions enmig d'una escriptura incendiària plena de dicteris contra la classe política.

Rep amenaces, s'atempta contra el seu domicili el 11 de setembre de 1981 amb intenció veritablement criminal, però alhora se li concedeixen guardons per distintes institucions que es disputen honorar-lo per premiar tota la seua trajectòria. Es reconeix així mateix el seu mestratge com a professor de diverses generacions fins que arriba, per fi, una càtedra en la Universitat de València (1986), de la qual sempre havia estat exclòs. Per unes raons o per unes altres, el cas és que a mitjan els anys vuitanta el Fuster irritat i guardonat emmudeix, es declara esgotat, es distancia d'algun dels seus amics, deixa d'escriure en premsa i sembla tornar a aquell silenci que li va ser tan característic quan jovenet, un silenci que ell veu com alguna cosa semblant a la mort. Pot pensar-se que aquesta identificació és merament metafòrica. Però en Fuster el silenci i la pàgina en blanc són pròpiament la mort, un sentiment antic, constant que ell va expressar en alguns dels seus aforismes més primerencs. En efecte, hi ha pàgines on esmenta directa o indirectament l'absurd de la fi, l'escàndol que és morir-se, i esmenta de manera explícita la creació com la manera que ell té de sentir-se viu, de superar els determinismes. Tots desapareixerem sense que ens salven la història o l'esforçada esperança en un més enllà en el qual Fuster no sembla creure a desgrat de –o precisament per— l'arrelada tradició catòlica de la seua família. De cadascun només quedarà la voluntat expressiva, l’autodescobriment que ens justifica, aquest procés de millora que es dóna en la poesia, en l'assaig, en l'art. I això és una suma d'expressions, d'assoliments i d'audàcies que el fan i ens fan humans i atzarosos. En una paraula, originals: originals més enllà de l'aplaudiment o de l'odi que puguem suscitar en alguns dels nostres contemporanis, al marge de l'adhesió o el rebuig amb que ens tracten els nostres veïns. Per això, la por a la mort és també en Fuster, invocant Paul Valéry, el temor a l'indiferent, al repetit, un temor que només es conjura