Seguint la temàtica de l’últim post “Tractament psicològic per a suportar el dol”, en aquesta ocasió volem analitzar més a fons quins podrien ser aquests factors de risc i protecció que permeten predir el sorgiment de possibles complicacions en familiars o cuidadors.
14 de de setembre de 2016
Com ja vam explicar el dol és un procés psicològic que es produeix davant la pèrdua d’un ésser volgut, es tracta d’una experiència universal, única i dolorosa. Parlem d'haver d'enfrontar-nos a la pèrdua i haver d'adaptar-nos al mateix temps a una nova situació vital. Segons el "Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals” el dol es defineix com “una entitat susceptible de rebre atenció clínica que podria ocasionar símptomes similars a la depressió major, a l’estrés posttraumàtic, tristesa, insomni i anorèxia, sent l’evolució crònica i implicant grans dosis de patiment i considerables despeses sanitàries”.
Parlem d'haver d'enfrontar-nos a la pèrdua i haver d'adaptar-nos al mateix temps a una nova situació vital
Pilar Barreto (Universitat de València), Patricia Yi (Universitat de València) i Carmen Soler (Hospital Pare Jofre. València) expliquen al seu assaig “Predictors de dol complicat”, publicat en la revista Psicooncologia en 2008, com l’estudi del procés de dol hi ha posat el focus en una sèrie de manifestacions fisiològiques, afectives, cognitives i conductuals d'aquest.
Les acadèmiques citen a Bowlby, Parkes i Kübler-Ross per a exposar la teoria que els dolents passen per una sèrie de fases: negació, anhel, ira, depressió i acceptació. No obstant això, a pesar de trobar-se en el procés normal de dol; també s’ha descobert que per exemple l’acceptació apareix des del moment en què es coneix la mort de l’ésser volgut però no es manifesta com tal fins almenys dos anys després del succés.
Com ja vam comentar existeix la possibilitat que el procés de dol es complique, aquest comportaria l’alteració del funcionament general de la persona, comprometent la seua salut; fet que pot comportar anys i inclús cronificar-se indefinidament, tal com senyalen les autores. Aquesta situació, segons s’estima en l’estudi, podria afectar a unes 300.000 persones. Encara que, a l’hora d’establir la línia que separa el dol normal del complicat; aquesta no està tan clara, “es requereix tindre uns criteris clars i útils en el diagnòstic per a poder intervenir psicològicament”.
Anteriorment, s’utilitza una classificació en funció de la complicació: dol anticipatori, crònic, retardat o evitatiu, però actualment en un intent d’afinar mitjançant l’elaboració de certs indicadors recollits en el “Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals” (inclou la possible psicopatologia del dol) i “l’inventari de dol complicat” (recull les respostes normals de dol i les que es refereixen a l’estrés).
En aquest sentit, cal dir que existeixen discrepàncies quant al temps oportú per a determinar si el procés de dol no s’està desenvolupant de forma correcta. Uns parlen de sis mesos, mentre que altres asseguren que des dels dos mesos de la mort ja es poden determinar aquests factors, que serien per exemple un aspecte de l’estil de vida o una conducta personal, una característica heretada o la situació mediambiental; segons Barreto, Yi i Soler. Aquests factors incideixen tant en la salut del dolent com en el temps de recuperació d’aquest.
Els més generals són la personalitat o el context social, que al seu torn es divideixen en: “factors que modulen els efectes del dol i factors amb efectes específics de dol“, subratllen les autores. Com a exemple argumenten primer que, el suport social afecta la salut en general, però també incideix en el procés de dol. Després, senyalen que els factors específics són per exemple aspectes de la situació de la mort; com menys inesperada la mort o més traumàtica pitjors conseqüències tindrà en el dolent.
El suport social afecta la salut en general, però també incideix en el procés de dol
Al mateix temps, les acadèmiques senyalen que tan important com els factors de risc ho són els protectors: les creences religioses i el suport social. Les investigacions en aquest àmbit van encaminades als termes de resiliència, creixement posttraumàtic o personalitat fort (hardiness). Les acadèmiques desenvolupen un estudi en el qual s’analitzen ambdós factors en el seu conjunt, cosa que al seu paréixer “ofereix un major marge per a la planificació de programes d’atenció als familiars”. I conclouen que a partir dels dos mesos de la mort ja es poden observar si existeixen complicacions, dada reveladora a l’hora de determinar la indicació temporal de les intervencions.
