Des de la primera conferència internacional sobre trastorns de conducta alimentària (TCA), celebrada als anys 70, fins a l’actualitat; les ciències mèdiques han evolucionat sorprenentment. En les dates inicials pràcticament sols es feia menció de l’anorèxia nerviosa i els seus factors hipotalàmics i endocrins, no existien estudis epistemològics ni assajos controlats amb psicoteràpia o psicofàrmacs. No obstant això, en l’actualitat s’ha evolucionat en aquest sentit a pesar de les carències quant al coneixement de les seues bases neurobiològiques i els seus tractaments.
22 de de novembre de 2016
Davant aquesta situació, el professor Luís Rojo Moreno, Catedràtic de Psiquiatria de la Universitat de València i responsable de les Unitats de trastorns de la conducta alimentària i d’hospitalització psiquiàtrica d'adolescents de l’Hospital Universitari La Fe (València), ha desenvolupat, junt amb un conjunt de professionals, un estudi d’aquestes carències on es planteja la necessitat de trobar endofenotips que ajuden en la categorització i investigació dels TCA.
Segons proposa l’estudi: “Els trastorns de la conducta alimentària: consideracions sobre nosologia, etiopatogènia, i tractament en el segle XXI”, publicat en la revista Elsevier doyma en l’any 2012; des de 1970 fins a l’actualitat s’ha avançat significativament en la consolidació d’aquests trastorns com una categoria independent dins de les classificacions internacionals de les malalties mentals.
A més a més, s’han publicat diversos treballs que aprofundeixen en els factors de risc (factors genètics i socioculturals) i el paper que juguen. No obstant això, els principals reptes que es plantegen estan relacionats amb la validesa de les categories diagnosticades que hui es menegen, amb els avanços i coneixements que la investigació en altres especialitats psiquiàtriques, mediques i psicològiques estan aportant, i amb l’anàlisi de l’efectivitat dels tractaments que s’utilitzen.
Els principals reptes que es plantegen estan relacionats amb la validesa de les categories diagnosticades que hui es menegen
Amb això, les línies de treball prioritàries per als pròxims anys, haurien d’articular-se entorn de 3 eixos:
- Nosologia dels trastorns alimentaris
Els actuals criteris diagnòstics no tenen validesa i fiabilitat a l’hora d’establir un pronòstic o de planificar un tractament adequat. Els elements centrals per a la identificació de la AN i la BN són la disminució de la ingesta i la pèrdua significativa de pes (en el cas de la AN) i l'existència d’engaldides i conductes compensadores (en el cas de la BN). Encara que, apareixen en ambdós trastorns factors moduladors comuns com la por a recuperar el pes que s’ha perdut, la percepció distorsionada del mateix cos o la influència de l’aspecte corporal en l’autoavaluació.
Per a solucionar el problema, Fairburn i Cooper, citats en l’estudi, van proposar fa anys un model de transdiagnòstic estructurat al voltant d’una categoria diagnòstica única, definida per la presència de preocupacions sobrevalorades en relació al menjar, el pes i la figura corporal. Però, aquest model té una limitació donada la prevalença d’aquestes preocupacions entre els adolescents, fent imprecisa la frontera entre casos i no casos.
Categoria diagnòstica única, definida per la presència de preocupacions sobrevalorades en relació al menjar, el pes i la figura corporal
Una proposta alternativa ha sigut la conceptualització dels trastorns alimentaris com subcategories dels trastorns d’ansietat. Així mateix, altra via ve donada per la consideració de la personalitat i la delimitació de 3 subtips bàsics de pacients: el pacient d’alt funcionament-perfeccionista, el constret-sobrecontrolat i l’emocionalment desregulador-descontrolat. Dins d’aquesta mateixa línia de treball, cal ressenyar altres estudis que han intentat identificar fenotips de TCA basats en criteris psicopatològics i factors lligats a la personalitat.
- Una visió dels trastorns alimentaris des de la neurobiologia de les addiccions
En aquest sentit, s’ha demostrat que la desnutrició facilita el procés de transformació d’una conducta normal en una conducta addictiva, mitjançant processos de modificació de la neuroplasticitat neuronal. Per això, els autors consideren que es pot afirmar que les addiccions a substàncies i les addiccions comportamentals tenen, almenys en part, substrats compartits, i també que la desnutrició pareix afavorir no sols la seua generació, sinó que a més a més dificulta la seua recuperació. Tal com asseguren els autors, és possible, per tant, que almenys algun dels trastorns alimentaris puga ser considerat des del patró de les addiccions comportamentals.
La desnutrició facilita el procés de transformació d’una conducta normal en una conducta addictiva
- El tractament dels trastorns de l’alimentació
Segons l’estudi, un treball recent arriba a la conclusió que no existeix un tipus de tractament psicològic que semble aportar avantatges significatius sobre els altres. No obstant això, altres estudis posen de manifest que, tant a llarg com a curt termini, la teràpia interpersonal, la teràpia cognitiva-conductual i el maneig clínic amb teràpia de suport no especifica aporten resultats similars. Emfatitzen en la importància de l’aliança terapèutica, de no sobrevalorar en excés la importància de les cognicions, de prestar més atenció als processos familiars i socials i, fonamentalment, de centrar-se més en el significat emocional de les experiències personals.
Cal destacar, per tant, que és necessari seguir buscant categories i models alternatius. En aquest sentit, “la investigació traslacional és fonamental”, subratllen.
