Introducció
Objectius
Aquest treball es va presentar per obtenir la suficiència investigadora en el programa de Doctorat d'Història de la Ciència, i respon bàsicament a la necessitat de comunicació a que em somet en el desenvolupament de la meva professió com a metgessa d'atenció primària. De López Piñero (1) hem deprés què és necessari investigar el vocabulari popular referent a la malaltia i a la seva curació, sense el qual cap metge pot entendre els seus pacients. Si volem que les nostres indicacions siguen respectades i resulten eficaces, debem tenir notícia de les actituds, idees i costums relacionades amb la medicina i encara més, si aspirem a combatre els prejudicis i pràctiques populars perjudicials per a la salut. El meu interés per l'antropologia mèdica ha fet que durant el temps què he tractat pacients haja cercat en els seus models explicatoris (2) de les malalties conceptes heretats d'antics sistemes mèdics racionals i d'elements empírico-creencials actuals de folkmedicina valenciana. A més a més presentia una certa urgència en esbrinar aquests temes, que actualment s'estàn perdent per l'excés d'informació i la influència dels mass-media.

Les idees de malalties populars en el context del pluralisme mèdic valèncià
La investigació que mostrem indaga en les idees populars de les malalties, posant de manifest que la medicina científica moderna, encara que hegemònica , no és l'unic sistema mèdic de la societat valenciana actual, sino que hi trobem un ric pluralisme mèdic, on determinades creències de la folkmedicina es tradueixen en remeis terapèutics populars, que conviuen amb els de la medicina oficial i amb les anomenades "medicines complementàries". A l'inici de la investigació preteniem esbrinar l'existència de conceptes de la medicina popular actual que foren residus de sistemes mèdics passats en allò referent al fred i a la calor com a responsables de certes malalties. Pensàvem trobar elements procedents de les distintes formes de la medicina que han existit al llarg de la història, probablement elements disgregats i poc sistematitzats però perfectament coherents per a l'individu (com explica Balaguer (3), formats a partir d'idees bàsiques de la medicina primitiva que ha anant integrant elements de medicines arcaiques i científiques posteriors, o com diu Erkoreka (4), formats bàsicament per elements de la medicina científica vigents a èpoques passades ( que seria, per aquest autor, la principal font de creences i remeis terapèutics de l'actual medicina popular europea, seguint un procés evolutiu en què va abandonant remeis terapeútics, molts dels quals perduren al poble integrats dins l'etnomedicina).

Material i Mètodes
L'entrevista semiestructurada
Com eina de treball vàrem utilitzar l'entrevista semiestructurada , tècnica utilitzada freqüentment al camp de l'etnomedicina. L'hem estructurada en tres apartats. Al primer es recullen les dades personals , la segona part tracta sobre la calor al cos ( Se'ls pregunta sobre motius que poden fer pujar la temperatura corporal- interns i externs- definició i significat de la febre i remeis per baixar-la). A la tercera part, que tracta sobre el fred al cos,preguntàvem per tipus de fred, llocs d'entrada del fred al cos, refredats, grip -símptomes, mecanisme de producció, possibilitat de contagi i tractament- i significat de conceptes molt utilitzats popularment que fan referència al fred: "enfriamiento", "enfriament".

Característiques de la mostra
Es tracta de dotze dones de edats compreses entre 23 i 83 anys. Vam fer quatre grups d'edat : menors de 35 anys, de 35 a 50 anys, de 50 a 65 anys i majors de 65 anys, de manera que hi haguessen tres dones per cada grup, al menys alguna de cada grup havia d'haver passat per l'experiència de la maternitat i les altres no, així com existir en cada grup alguna criada a poble i altres a ciutat, i també una heterogeneïtat en el nivell cultural dins de cada grup.El fet d'elegir només dones va ser la consideració a priori de les dones com agents de salut a la comunitat.

La recerca bibliogràfica
Ens vàrem apropar al tema que ens ocupa, el binomi calor-fred com a patògen cultural, amb una recerca històrica i vàrem trobar inicialment que el factor ambiental , considerat ja per Galè dins les seves "Sex res non naturales" , ha estat present a la medicina científica clàssica durant els quasi 2000 anys de vigència del galenisme. A pesar de la superació de la teoria humoral i de la implantació de la mentalitat etiopatològica i posterior difusió de la teoria del contagi, el paper causal del fred i la calor, és encara un tema amplament tractat als manuals higienistes del segle passat (5) sobretot en patologia respiratoria i osteomuscular (les "vicisitudes atmosféricas", causa per a Monlau de resfriados, catarros, pulmonias, reumatismos...).Com vorem són també aquest tipus de malalties les que més s'hi relacionen a aquest estudi.

Quant a l'antropologia mèdica universal, varem seguir les indicacions de Logan (6) de recerca bibliogràfica en antropologia mèdica que aconsella una recerca sistemàtica a les principals publicacions periòdiques, i la vàrem fer a partir de dos importants bases de dades en suport magnètic: el Social Science Citation Index i el Medline. En primer lloc vàrem fer la recerca per paraules clau: hot-cold, hot, cold, fever, chill, body, temperature. També varem consultar les fonts històriques de l'Antropologia a l'estat espanyol, la literatura de vulgarització dels coneixements higiènics, alguna topografia mèdica local, i diferents estudis sobre etnografia i folklore. Vàrem incloure ací reculls de refranys, d'on varem seleccionar els mèdics.
A pesar que el tema és tractat només tangencialment a la folkmedicina valenciana (descripció de determinats rituals terapèutics com llevar el sol del cap, per exemple, o referències a l'impacte del canvi de temperatura brusc en determinades patologies populars, com el tall de digestió) varem trobar algunes línees d'investigació sobre fred i calor a l'antropologia mèdica arreu del món, com ara la descripció d'una síndrome a distints països de parla hispana a Amèrica, l'anomenada "hot-cold syndrome". Els antropòlegs que la descriuen, encapçalats per Foster (7), defensen l'existència d' una teoria de la medicina popular contemporània a Amèrica Llatina, que postula que la salut es manté ( i es perd) només pels efectes del fred i de la calor sobre el cos, que romandrien del galenisme i de la seva difusió greco-persa àrab a Europa i posteriorment a Amèrica, arran la Descoberta. La mateixa denominació de "hot-cold syndrome" ha sigut utilitzada per desciure residus d'humoralisme a altres cultures, com Marroc (on la medicina humoral està molt present a l'actual pluralisme mèdic ) i asiàtiques , els sistemes mèdics originals de les quals elles provenen eren també humoralistes: la medicina tradicional xinesa i l'índia- ayurveda.

El treball de G. Foster conta amb alguns detractors - que son contraris a la consideració del sistema de classificació de les malalties a Amèrica Llatina com a humoralista, perquè el situen dins una cosmovisió indígena que té els seus origens a les antigues cultures mesoamericanes precolombines8 però ens ha servit de referència per la gran capacitat de sistematització. Ens hem servit de conceptes seus com: influència física vs. influència simbòlica de la temperatura. Conceptualitza la temperatura en dos nivells d'influència envers l'individu: el tèrmic i el metafòric. La calor i el fred tèrmics serien fluctuants i son caracteristics de diversos fenòmens que ens envolten: l'aire, els rajos de sol, els aliments, les plantes i del nostre cos . En canvi, el fred i la calor metafòrics són fixes i permanents, característics només d'elements materials, principalment menjars, herbes i altres remeis ( independentment del seu estat tèrmic, l'all, la xocolata i el café són remeis calents i s'utilitzaràn per guarir malalties fredes, mentre que l'ordi o el vinagre, que son aliments freds seran utils en malalties calentes). Foster opina que l'humoralisme practicament ha desaparegut de la societat urbana que estudiem, tesi sobradament rebatuda des d'antigues revisions de fonts històriques de la Medicina, però ens pareixia interesant la seva sistematització de les influències de la calor i el fred i preteniem identificar aquests dos matissos a les creences populars de causació de malaltia. Per altra banda, estem d'acord amb els antropòlegs mexicans López Austin i Ortiz de Montellano en quant que aquesta interpretació de l'humoralisme a Tzintzuntzan és molt discutible.

Som conscients tanmateix, que la llarga pervivència del galenisme al nostre medi ens fa difícil l'accés a fonts més antigues sobre el substrat primitiu de la medicina i ens fa interpretar massa lleugerament alguns fenòmens en termes d'humoralisme. Sobre les influències del galenisme a la medicina popular espanyola, Kuschik (9) afirma que no seria la teoria humoral del galenisme medieval la que hauria calat a la mentalitat popular .Les idees sobre els humors es reduirien, segons la citada autora, al concepte de calor i fred quant a simptomatologia i causes i menys a les concepcions humorals clàssiques.

Entre els estudis d'antropologia mèdica aplicada a la clínica vàrem elegir la teoria de Helman (10) dels anys setanta pel fet de referir-se al fred i a la calor en malalties com els refredats o altres malalties febrils ( fevers) sobre les que també nosaltres havíem trobat molta informació al treball de camp. A l'estudi rescata certs elements humoralistes que li permeten fer una divisió popular de les malalties a partir de dues categories principals: fred-calor, i altres dues secundàries: húmit-sec (a partir d'un estudi de camp sobre la interpretació de problemes menors -refredats, grips- a la seva consulta d'Atenció Primària a un barri de Londres).

Resultats i conclusions

1.-La influència del calor i el fred a la medicina popular de les creences recollides és fonamentalment tèrmica (no hem trobat cap entrevistada que cite aliments o remeis calents o freds en sentit metafòric, quan un remei s'utilitza de manera antitètica es fa en un sentit purament tèrmic).

2.-No tot el fred es igual quant a la seua influència al cos: Certs tipus de fred són pitjor que altres, en concret ho són els corrents d'aire, el fred humit i els canvis bruscos de temperatura.
Els corrents d'aire són considerats pel total de les entrevistades com molt dolents, probablement el pitjor fred a què hom es pot sotmetre i totes les entrevistades els intenten evitar i els atribueixen distintes patologies que hem classificat com respiratòries, inflamatòries i osteomusculars. Les dotze entevistades consideren que el corrent d'aire pot provocar refredats. Deu li atribueixen un paper causal , una única (psicòloga de 32 anys) les considera un factor predisponent, en quant que debiliten el cos, que es contagiarà amb major facilitat i una altra, mestresa de casa de 76 anys, les considera senzillament vehicle dels gèrmens: "la corriente de aire lleva microbios".Entre les que li atribueixen la producció de malalties osteo-musculars, que són vuit, parlen d'afectació generalizada com "dolor de todo el cuerpo", "dolor a distintes parts" i "dolor de ossos i articulacions", "tortícolis", "dolor als ronyons" (es refereix a la regió lumbar, no als òrgans) i "dolor d'ovaris".La resta de malalties esmentades, que hem agrupat com inflamatòries són: "pel de mamella", que cita una dóna de 73 anys i procedència rural, i que ens descriu com una inflamació del pit de les dones lactants quan aquestes s'exposen al corrent de l'aire, i paràlisi facial,esmentada per tres d'elles, a la que una nomena "paralís". És interessant observar com aquesta explicació empírica segueix vigent en la medicina científica actual perque no ha estat possible establir-hi una etiologia infecciosa)
El fred humit , diferent del fred sec, segons l'opinió majoritària de les entrevistades, és considerat més molest o més perillós. Entre les que el consideren més molest, només una fa una explicació fisiopatològica: "Es más molesto porque se pega pegado al cuerpo y le hace perder calor". Totes coincideixen en que la diferència radica en la seva penetrabilitat dins del cos, arriva més dins que el fred sec, i d'ahí la seva insidiositat: "es pitjor, no et pots defendre, penetre més dins del cos". Sobre la perillositat diferent del fred humit o sec cinc afirmen que és mes perillós i que pot provocar malalties respiratòries: "una pulmonia", musculoesquelètiques : "dolores de reuma", "dolores musculares por todo el cuerpo, un enfriamiento", dolor a determinades parts per contacte de fred humit: "dolores de riñones".
Els canvis bruscos de temperatura ambiental també son considerats d'especial risc : Ens descriuen distints efectes al cos humà. La majoria els hi atribueixen efectes poc greus i passatgers, com "constipats" (cuatre entrevistades, totes de més de 45 anys), o símptomes aïllats, com " esternuts" o "afonia". Altres els consideren molt nocius, sense especificar: "No rés de bo" que cita la dóna més major o "fatal" per a una altra, ésta de 32 anys.( Hem de destacar que les entrevistades no fan distinció entre l'efecte de canvis estacionals o de canvis artificials , com ara els produïts per les calefaccions a l'hivern o els aires condicionats a l'estiu, malgrat que sembla ser que els preocupen més aquests darrers, precisament perque són més extrems).Com explicàvem a la introducció, l'efecte d'aquests canvis de temperatura són tractats als manuals higienistes dels s.XIX, són les "vicisitudes atmosfèriques" a les que fa referència Monlau.

3.- Hem recollit un llistat de la terminologia popular utilitzada per a les malalties produïdes per fred ( en llengua catalana i castellana): afonia, catarro, catarro de matriu, catarro fort, constipat , constipat de matriu, constipat d'estòmec, dolor de coll, dolor d'esquena, dolor d'ossos, dolor d'ovaris, dolor de ronyons,enfriament, enfriamiento, infecció, inflamació de gola, grip, lumbago, paràlisi facial, paralís, pel de mamella, pulmonia, refredat, refrior i reuma. Deixant a banda els barbarismes, veiem com algunes d'aquestes entitats són malalties de la medicina científica moderna ( encara que el significat popular puga ser més o menys paregut), mentre que altres, són malalties purament populars, com ara el constipat de matriu, que cita una entrevistada de 55 anys d'origen rural, o el catarro de matriu , d'una altra de 73 anys, que consideren malalties antigues de les que no saben molt bé el significat. El constipat d'estomec, que anomena una dóna de 65 anys amb estudis superiors, seria equivalent a mal de panxa o descomposició. El "enfriamiento" o "enfriament" s'utlitza en distintes acepcions: refredat o constipat ( dues entrevistades) i adoloriment de tot el cos ( altres dues).

4.- Per a les nostres entrevistades el fred entra al cos per determinades parts: orificis naturals (sobre tot nas-boca) i peus. Varem seguir l'esquema popular propost per Erkoreka4 per clasificar les idees de tal manera que varem dividir la influencia del fred al cos segons s'afecta la capa protectora, entra per orificis naturals o afecta a determinades parts, més susceptibles al fred. Al nostre treball han citat la nocivitat de la pell banyada (cuatre entrevistades de distintes edats afirmen que el corrent d'aire és més dolent sobre un cos suat) i l'entrada per orificis naturals tant del tracte digestiu com del genital i urinari: L'orofaringe l'anomenen tres dones, que s'hi refereixen de distintes maneres: el coll, la gola, la boca. El fred pot entrar en forma d'aire o aigua. En tot cas pareix ser que l'aire fred produiria malalties de tipus respiratori: "dolor de garganta y oidos", "mal de gola", "constipats forts" i l'aigua freda, un inofensiu "mal d'estòmec", per a la entrevistada de major edat o símptomes greus , fins i tot la mort ( tres entrevistades afirmen haver sentit que per beure aigua molt freda es pot morir una persona, encara que només dues- les més joves- li dónen credibilitat i la tercera afirma que això eren coses que es dien abans i que ara ja no fa cas i argumenta aquest canvi de parèixer per la seva experiència pròpia ). Els altres orificis naturals pels quals pot entrar el fred es l'aparell genital i l'urinari en les dones- en aquest cas no es parla de l'aire sino del contacte amb aigua freda (de les sis entrevistades que han sentit de la nocivitat de l'aigua freda en contacte amb els genitals externs, les cinc més majors no creuen actualment en açò i en canvi ho segueixen creent dos entrevistades joves, de 35 i 23 anys respectivament, ambdues de baix nivell acadèmic i que no distingeixen clarament entre els aparells genital i urinari ( una ens explica que "se puede coger infección" i l'altra, un constipado de matriz, por agua muy fría"). L'afectació de determinades parts del cos, més susceptibles al fred és prou uniforme: Totes les entrevistades pensen que el fred entra pels peus. Quatre entrevistades, de distintes edats i característiques socioculturals es procuren tapar el coll com una actitud preventiva front al refredat. Dues anomenen el cap, però totes dues pel fet d'estar banyat. Cap fa referència al fet de tallar-se el cabell, a diferència del que troba Helman al seu estudi i que també haviem trobat a la paremiologia que recull Castillo de Lucas ( "A borregos recien esquilados no mande Dios viento helado").

5.- Hem preguntat sobre la diferència entre grip i refredat. Les nostres entrevistades atribueixen la diferència a quatre motius: ser més invalidant, tenir distinta etiopatologia, major gravetat i més llarga durada. El refredat és la malaltia que amb mes força es relaciona amb el fred. Açò el contraposa a la grip, que és mes dolenta precisament per la seua etiologia infecciosa.Les que consideren una etiologia diferent intrepreten que la grip és produïda per virus, corroborant així la hipòtesi principal d'aquest treball: a la grip, que no al refredat, la influència ambiental no és suficient. És interessant que totes les entrevistades que defenen aquesta idea són dones majors que han sentit parlar o fins i tot han viscut la epidèmia de grip de 1918:"La grip són virus, és pitjor, dura més dies", "puede ser un virus muy malo y degenerar en una epidemia como la cucaracha","Es un virus que va por ahí, no la coges por una corriente de aire".

6.- La influència del fred en el refredat la defensen entrevistades de totes les edats, la etiologia infecto-contagiosa, les dones més joves.

7.- El fenòmen del contagi ens pareixia un punt esencial a tractar. L'idea més extesa entre les nostres entrevistades és que no tots el refredats es contagien, diferenciant doncs, dos tipus de refredat: els que es contagien i els que no, creença que defensen set entrevistades. Només una fa aquesta distinció sense criteri: "Home, uns sí i uns no, crec jo". La resta segueix el següents criteris :
Segons la gravetat del refredat: No tots els refredats es contagien, bàsicament ho fan els mes greus:"Un normal i corrent, pues no s'apega. Son els febríticos, que deien, que s'apeguen, no?" "Hi ha constipats tontos que no s'apeguen".
Segons la distinta naturales del refredat si afecta a xiquets o adults: Pot contagiar-se entre adults però no es contagiarà als adults el dels xiquets: "De niños a adultos no se pega porque los microbios no son tan fuertes", "Què te poden apegar els xiquets? Només joventut i avant", "Els constipats dels xiquets no s'apeguen perque no ténen força".
Per la influència d'elements sobrenaturals o màgics, que assenyalem pel seu interés encara que només els nomena una entrevistada: "Depende más de si vas con recelo, entonces sí que se te pega, otras veces no dices nada y das un beso y no se te junta nada".
Les més joves, com hem dit abans, pensen que té una etiologia infecciosa i es contagia sempre.

8.- La major part de les entrevistades manifesten trobar naturaleses personals més fortes i mes febles. Per part de les dones més majors s'emfasitza la naturales més feble dels infants, en canvi, per part de dones de totes les edats es troba que est naturalesa més feble no ho és en funció de l'edat sinò de la persona. Aquest és un tema que no haviem decidit tractar inicialment però ens va cridar l'atenció era la interpretació popular de les distintes naturaleses en funció de la edat o del sexe, (vàrem reconeixer ací una tradició aristotèlico-galenista de considerar el xiquet com una versió imperfecta de l'home adult, subjecte a una major corruptibilitat, per la seva complexió càlida i humida). En aquest sentit trobem afirmacions com: " Els xiquets són més dèbils, el constipat d'un xiquet no m'ha d'agafar a mi, un xiquet a un vell que li ha d'apegar? Joventut i avant". Una única entrevistada fa referència a una naturalesa distinta específica del sexe femení.: "... Les dones som aixina, tenim estes pujades i baixades i estos contratemps..."

9.- Les entrevistades utilitzen nombrosos termes de la medicina científica moderna amb un significat popular distint. Constatem la convivència d'idees procedents de diferents orígens en un plà d'igualdat (màgia, galenisme, medicina actual etc.) tal com afirma Ackernecht. Les distintes categories socio-culturals considerades no es relacionen amb determinades creences.

10.- El calor i les malalties produïdes per ell no ens va aportar tanta informació com creiem inicialment, el tema millor tractat va ser el significat de la febre.La gran majoria atribueixen la febre a una infecció ( nou entrevistades). Cinc pensen que és "una alarma", dues "una defensa" i altres dues, "una reacció". Més de la meitat no utilitzen el termómetre per detectar la febre. La detecció es fà fonamentalment al front del malalt: quatre amb la mà, dues amb els llavis.

11.- La influència de la calor externa es redueix bàsicament a la influència directa del sol. La part mes afectada pel sol és el cap, segons la opinió d'una quarta part de les entrevistades.

12.- No hi ha unanimitat respecte als graus centígrads a partir del quals la temperatura corporal es considera febre, la coincidència amb la medicina científica moderna és molt baixa.

13.- Si analitzem el discurs procedent d'una determinada persona no trobem un sistema fisiològic ni fisio-patològic estructutrat ni coherent, mes aviat existeixen explicacions parcials, de distintes fonts i sovint contradictòries.

14.- La part del cos més afectada per la febre és el cap (paral·lelisme amb l'efecte del sol sobre el cap i al fet que el cap siga una de les parts esmentades com a porta d'entrada del fred al cos). L'idea de que la febre pot produïr meningitis es anomenada per un terç de les entrevistades, totes majors de 55 anys.

15.- Malgrat la referència a algunes malalties no-de-metges ("pel de mamella", "constipat mal curat", "insolació") en temes relacionats amb la influència de la calor i del fred al cos, les entrevistades no ens han nomenat cap ritual diagnóstico-terapèutic al respecte. Ens interesava identificar una malaltia popular: "la insolació o el sol al cap" , per a la que s'ha descrit a altres zones del País Valencià un ritual terapèutic³ i esbrinar el seu mecanisme de producció. Només una entrevistada coneixia el nom "el sol al cap" i el ritual "llevar el sol del cap", per experiència d'un germà: "pues sí, d'una insolació li va pujar la temperatura a saber a ón i li eixia sang pel nas... li'l vàren llevar amb una botella de vinagre"

16.- El material obtés a les entrevistes no ens ha paregut molt ric, des del punt de vista d'explicacions sobre el funcionament del cos (per exemple el mecanisme de producció de la calor interna l'expliquen com " un desequilibri","un desajust del teu calor corporal" ,"por el sudor, se produce el calor" o l'augment de calor per motius psicològics ens l'explica una entrevistada de 65 anys com "una emoció pot arribar a provocar sofocació però no temperatura".I una altra , de 35 anys però de menor nivell cultural amb aquesta explicació que semblava humoralista:"un disgusto sí puede dar fiebre , y pensar mucho en algo y estar muy mareada...se sube la sangre a la cabeza, será"..). Pensàvem que les explicacions d'aquest tipus ens proporcionarien idees més elaborades d'anatomia i fisiologia populars (sobre la circulació de la sang, de les infeccions), però el fet que no haja segut així podriem atribuïr-lo al disseny de l'entrevista (potser la informació obtesa en un tipus d'entrevista "història de vida" hagués segut major) o al fet de que al estar fet l'estudi sobre malalties molt comuns i divulgades les dones es senten a voltes "examinades" i dubten o callen en les seues respostes.

Notas
1 López Piñero, J.M. (1989). Lecciones de Historia de la medicina. Valencia, Instituto de Estudios Documentales e Históricos sobre la Ciencia.
2 Kleinmann (1980) Patients and healers in the context of culture. Berkeley:University of California Press. Model explicatori ("explanatory model"): manera en que l'individu conceptualitza un episodi de malaltia. Inclou creences, comportaments relatius a etiologia, curs, desenvolupament en el temps, raons per ficar-se malalt, diagnòstic, mètodes de tractament i rols o expectatives de l'individu malalt. p. 105
3 Balaguer, E.(1984) La medicina popular. (Lopez Piñero, dir) En: Historia de la Medicina Valenciana. Valencia, Vicent Garcia Ed.
4 Erkoreka, A . (1996) Unos apuntes sobre la Medicina Popular y la Medicina Científica en el medio rural.En: Fernandez,K. dir. Intervención y diseños rurales.Vitoria, Erel, pp.180-188
5 Monlau, F.(1864). Elementos de Higiene Privada. Madrid. Librería Moya y Plaza. 3ª ed.
6 Logan, M; Hunt , JR. (1982). Health and the human condition. Perspectives on medical anthropology
7 Foster, GM (1994).Hippocrates' Latin American Legacy. Humoral Medicine in the New World . Langhorne, Pennsilvania. Gordon and Breach Science Publishers, pp 1-15
8 López Austin, A. (1989).Cuerpo humano e ideologia. Las concepciones de los antiguos nahuas. México. UNAM.
9 Kuschik, I (1995). Medicina Popular en España. Madrid, Siglo Veintiuno de España Editores. pp. 81-82
10 Helman, C.G. (1978). Feed a cold, starve a fever. Folk models of infection in an english suburban community and their relation to medical treatment.Culture, Medecine and Psychiatry, 2 pp. 107-137.