Dr. Francisco Javier Miranda Alonso.
Catedràtic de Fisiologia, Universitat de
València
francisco.j.miranda@uv.es
A José Antonio
Alabadí Ferrer (26/IV/1964 – 1/XI/2005),
in memoriam
Esta
pàgina està dedicada a la memòria del meu company de tants
anys, Toni Alabadí. Ens vam conéixer al Centre d'Investigació de La Fe on jo estava de becari i tu
anaves a demanar la teua beca d'investigació. Era l'any 1987. En
setembre de 1991 tu vas traure una plaça d'ajudant en el Departament de
Fisiologia de la
Universitat i uns mesos més tard treia jo una
plaça de professor titular d'escola universitària interí
en el mateix departament. Els dos féiem la
nostra docència en l'IVEF (Institut Valencià d'Educació
Física) iniciant de la mà el nostre aprenentatge docent. En 1993
ens vam desplaçar a la
Facultat de Farmàcia a Burjassot on vam muntar el
xicotet laboratori d'investigació en què vam començar a
realitzar la nostra activitat investigadora. Moltes hores de despatx compartit,
moltes hores de treball en el laboratori junts. Mai hi ha hagut una
discussió ni un malentés. En 1998, i
amb una separació d'un mes, vam guanyar les nostres places de Professor
Titular d'Universitat. I continuarem compartint docència i
investigació. No hi havia perquè canviar quan les coses funcionen
bé. I al setembre se’t declara la malaltia i demostres que, a
més d'un bon docent i d'un bon investigador, eres una persona amb una
fortalesa interior enorme i ens dónes la teua última
lliçó de com afrontar el càncer i la mort de cara, donant
ànims a tots els que estàvem al teu voltant. I l'un de novembre
te’n vas definitivament i ens deixes amb el cor gelat. Des de llavors no
hem deixat d’anomenar-te quasi a totes hores, amb qualsevol excusa, no
hem deixat d'obrir el teu despatx cada dia pensant que en qualsevol moment
apareixeries pel laboratori...
Descansa en pau.
Desembre de 2005
|
|
|
|
Aquesta és una imatge típica de Toni Alabadí. Moltes vegades no podia esperar-se i
anava menjant-se el bocata abans de baixar al bar a
prendre el cafè tots junts. I el València Campió, la
seua passió, il·lustrant la porta del seu despatx. Ens ha
deixat definitivament. Vaja des d’ací el nostre record
emocionat.
Que els camins s'òbriguen
a la teua trobada,
que el sol brille temperat sobre
el teu rostre,
que la pluja caiga suau sobre
els teus camps,
que el vent bufe sempre a la
teua esquena,
i que fins al dia en què tornem a trobar-nos
Déu et tinga en la
palma de les seues mans.
|
Torna arrere