Imposició a les empreses que disposen de centres de treball de 50 o més treballadors amb jornada partida i pausa inferior a 2 hores de l’obligació d’establir un servei de menjador per al personal.
La normativa preconstitucional reguladora d’aquesta matèria, integrada pel Decret de 8 de juny de 1938 i per la seua norma de desenvolupament, l’Ordre ministerial de 30 de juny de 1938, encarna una sèrie d’idees i valors molt arrelats en la societat del segle XXI, ja que a més de perseguir altres objectius ideològics i propagandístics, tractava de millorar les condicions dels treballadors i preservar la seua dignitat, i d’evitar que efectuaren les menjades "asseguts a les voreres dels carrers o voltants de fàbriques o tallers, exposats a les inclemències del temps i sense que els presidisca el decor i sentit d’ordre que tots els actes de la vida han de tenir". En l’actualitat aquest benefici social, pel que fa al personal que treballa a jornada partida subjecte a flexibilitat horària, com l’afectat pel present conflicte, permet aconseguir els objectius següents:
1. Efectuar l’esmorzar al mateix centre de treball, o en un lloc pròxim, i evitar així l’estrès que produeix haver d’anar al domicili, siga en el vehicle propi o en transport públic, i tornar al treball en un període molt limitat de temps, la qual cosa contribueix a la millora de l’equilibri psíquic i de la productivitat, a més d’eliminar els costos de desplaçament.
2. Reduir la durada de la pausa intermèdia i avançar l’hora d’eixida, de manera que en el cas que ens ocupa possibilita que tots els treballadors finalitzen la seua jornada a les 18 hores, la qual cosa facilita notablement la conciliació de la vida laboral, personal i familiar, la modificació dels rols de gènere i la coresponsabilitat.
3. Menjar a un preu més reduït que el que apliquen bars i restaurants, la qual cosa en una època de contenció salarial com la que vivim adquireix singular rellevància.
4. Gaudir d’una dieta sana, equilibrada i variada, que ajuda a conservar la salut i a reduir l’absentisme.
No pot considerar-se fórmula alternativa la posada a la disposició dels empleats de màquines expenedores automàtiques (vending), encara que dispensen menjades preparades, ja que en aquest cas el cost l’assumiria en exclusiva el treballador i no tindria garantida una dieta sana, equilibrada i variada com la que està obligada a procurar l’empresa, a part dels riscos derivats de la possible deterioració dels productes i dels problemes de tot tipus que una alimentació diària d’aquesta classe genera.
Font de la Sentència: http://www.laboral-social.com/sites/laboral-social.com/files/nsj056102.pdf
