Sembla haver coincidència que l'article publicat al darrer volum de la Geografia dels Països Catalans, qualificant-los com a entelèquia, va ser un detonant de l'actual polèmica sobre la nació dels valencians. Tanmateix, l'autor d'aqueix article no pretenia ser-ho d'aqueix concepte, sinó que citava directament el seu origen: una ponència, titulada precisament "L'entelèquia dels Països Catalans", que va ser presentada pel que subscriu a les Jornades de Debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona en octubre de 1976, i en les quals vam participar un bon grapat de valencians, entre ells el mateix Joan Francesc Mira.

En aquesta ponència, després d'uns paràgrafs destinats a desmuntar la tesi que els Països Catalans foren ja una realitat nacional constituïda, es conclou: "Llavors, què en resta dels «Països Catalans»? Si no són una realitat present, poden ésser una entelèquia. És a dir, un possible resultat del procés de constitució i desenvolupament nacional del País Valencià, Les Illes i el Principat, a partir de la prèvia afirmació com a poble dels dos primers". Cal dir, tanmateix, que aquesta tesi, potser amb una terminologia menys provocadora, va ser essencialment defensada en les Jornades pel conjunt dels comunistes del PCE i el PSUC (avui al PCPV i també al PCC), des de Josep Fontana a mi mateix. No escrivíem al dictat de cap Comité Central, però les nostres elaboracions teòriques es corresponien amb les nostres posicions polítiques, que eren les dels nostres partits: actuàvem, en aquest sentit, com a intel·lectuals orgànics en el sentit de Gramsci.

Naturalment, haurem de sentir-nos satisfets pel fet que vint anys després bona part dels nostres polemitzants s'hagen apropat a les nostres posicions d'aleshores. Però cal fer unes matisacions importants.

La primera, distingir entre l'anàlisi de la realitat (en la qual hi ha avui àmplies coincidències) i les propostes (polítiques) per a la seua transformació. La segona, que, en tant que marxistes, contextualitzàvem històricament les nostres afirmacions. Així, en la ponència referida es deia, parlant del País Valencià: "En l'actual moment de la seua afirmació com a poble, qualsevol intent de diluir-lo en una entitat més amplia sols pot aparèixer com un element pertorbador i refusable". Recordem que érem al 1976, a l'inici de la transició post-franquista, quan l'Autonomia no passava de ser un projecte, i en la lluita per la mateixa posàvem en primer pla els elements diferenciadors de cada poble.

Ara, en canvi, no solament l'autonomia de la Comunitat Valenciana sembla tindre prou solidesa per a haver resistit un any baix Zaplana, sinó que ens trobem davant d'un esgotament de l'Estat de les Autonomies. Aquest, en efecte, ha portat a reproduir una mena de "MiniEstats" sense sobirania, copiant a escala reduïda les estructures clàssiques de l'Estat-Nació i duplicant burocràcies. I això en un context de construcció europea en el qual els Estats-Nació tendeixen a l'obsolescència.

En aquesta situació, pensem que no és el moment d'alçar fronteres i aprofundir diferències, sinó d'unir lliurement des de baix. I proposem un federalisme que si, per una banda, planteja transformar l'Estat Espanyol en un Estat Federal, es configura com una forma alternativa d'articulació social a diferents nivells, des d'un País Valencià respectuós de la pluralitat de les seues comarques a una Europa oberta a la resta del món. I en aquest projecte pensem que hi ha un lloc per als Països Catalans.

En la ponència abans referida afirmava que els Països Catalans eren "una alternativa política perfectament legítima per part de catalans, valencians i illencs". I en el mateix sentit, a primers de 1979 el I Congrés del PCPV es referia al projecte polític dels Països Catalans com a "una qüestió oberta, si de cas, una opció de futur", formulació que es repetiria al Vé Congrés a finals dels 80. En 1992, en canvi, el PCPV afirmarà ja tindre una "proposta política per a l'àrea lingüística catalana i per a Europa", que "no és la construcció de nou Estats, sinó la superació dels entrebancs que els actuals Estats suposen per a la lliure col·laboració entre els seus pobles", fórmula que es repetirà en 1996 pel VIIé Congrés del PCPV i en febrer de 1997 pel Comité Federal del PCE... en el marc d'una estratègia orientada cap a la desaparició de tots els Estats.

En la perspectiva federal que defensem, l'opció política per a un determinat àmbit no és una qüestió de tot o res: no es tracta de reproduir totes les funcions clàssiques de l'Estat (es clar que no volem un Exèrcit "català", però tampoc un Exèrcit europeu... ni espanyol) ni de replicar òrgans i duplicar burocràcies. Així, segons l'esmentat Comité Federal del PCE, "Se trata de que, de acuerdo con los principios de autonomía y solidaridad, cada problema se gestione democráticamente en el nivel correspondiente al mismo, utilizando extensivamente el sufragio universal, para la elección de los gestores o para la toma directa de decisiones". I al paràgraf següent es precisa: "Por ejemplo, los problemas lingüístico-culturales catalanes o vascos, o los problemas ecológicos del mediterráneo, pueden requerir la formación de organismos conjuntos para su adecuada gestión". Actualment, per exemple, defensem l'Institut d'Estudis Catalans com a organisme competent per a dictar la normativa lingüística unificada del català, però som conscients de la insuficient base democràtica del mateix en el conjunt dels Països Catalans... tant és així que, en absència d'institucions comunes de política lingüística-cultural, és el Parlament Espanyol el que debatés sobre la unitat de la llengua catalana. Més ajustat al model federal que defensem és, probablement, l'Institut Lluís Vives que agrupa en pla d'igualtat a quasi totes les Universitats dels Països de Llengua Catalana. I en aquesta línia caldria avançar en la constitució d'institucions comunes, amb competències en política lingüística-cultural, resultants de la coordinació federal de les Comunitats implicades, possibilitat que s'hauria de contemplar en la necessària Reforma Constitucional, marc al qual hauria de ser reconegut el dret d'autodeterminació del País Valencià, i per tant la seua sobirania... tant per a separar-se com per a unir-se. Doncs en un món econòmicament, ecològica i lingüística interconnectat, no pot haver sobiranies absolutes en cap nivell, sinó que cal relativitzar-les a la realitat d'eixes interconnexions.

No és per tant estrany que, quan des de posicions nacionalistes sembla anar-se en altra direcció, els comunistes defensem l'opció pels Països Catalans des d'una posició no nacionalista sinó federalista.