El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una DII, una Declaració Imaginària d'Independència. I era imaginària perqué no tenia cap element per a ser real: ni controlaven les fronteres de Catalunya, ni cap cos armat per a defensar-la, ni estaven en condicions d'expulsar als Cossos de desOrdre Estatal que van ocupar Catalunya per intentar impedir la votació de l'1 d'octubre. De manera que, en la pràctica, no era més que una representació teatral, això sí aplaudida per la multitut congregada davant del Parlament.

Però aquesta DII li va servir de justificació al front monàrquic format per PP, C's i PSOE per aprovar en el Senat l'anul·lació de l'autogovern de Catalunya aplicant l'article 155 de la Constitució de 1978. I confirmant el caràcter imaginari de la DII, els membres del Govern de la Generalitat ni tant sols van intentar resistir la seua aplicació. Únicament un conseller, Rull, va anar dissabte al seu despatx, però el va abandonar després de fer-se una foto, arran de rebre un advertiment dels Mossos d'Esquadra (o hauríem d'anomenarlos Cipayos d'Esquadra?).

Inicialment va donar la impressió que el Govern del PP havia escollit una aplicació del 155 de curta volada en convocar eleccions autonòmiques en Catalunya per al 21 de desembre.

Però després que les forces independentistes que havien aprovat la DII anunciaren el seu propòsit de presentar-se a aquestes eleccions (una decisió inteligent, però que ratifica el caràcter imaginari de la DII), el reprobat Fiscal General de l'Estat Maza va continuar la seua actuació repressiva demanant presó incondicional per als membres del Govern de la Generalitat cesats pel Govern del PP, i la jutgessa Lamela va aplicar submissament aquesta petició, amb interpretacions jurídiques aberrants que obviaven l'absència de violència per acusar-lis de rebel·lió, així com la falta de competència de l'Audiència Nacional per aquesta acusació, i no diguem el caràcter merament teatral i imaginari de la DII, que obliga a comparar aquesta ordre d'empresonament amb les realitzades contra altres representacions com la dels titellaires de Títeres desde Abajo.

Hem de recordar que el jutge Elpidio Silva va ser processat per prevaricació i posteriorment inhabilitat per haver ordenat presó preventiva per al banquer Miguel Blesa, que el 23 de febrer de 2017 va ser condemnat a 6 anys per corrupció, encara que va romandre en llibertat a l'espera de la resolució del seu recurs, i abans d'aquesta es va aparentment suicidar en juliol. Amb aquest precedent, si la jutgesa Lamela no és també inhabilitada, parlar de "independència de la justícia" serà una broma de mal gust.

Cal recordar que l'empresonament de membres d'un Govern elegit democràticament es suma a la dels presidents d'Omnium Cultural i de l'Assemblea Nacional Catalana. Uns i altres no solament són presos polítics, empresonats per motivacions polítiques, sinó també presos de consciència, per tal com no han practicat la violència ni advocat per ella. I és el culmen de la hipocresia que els vulguen negar la seua condició de presos polítics els mateixos que es van solidaritzar amb el veneçolà Leopoldo López com a "pres polític", que ho era, però no pres de consciència per tal com sí havia advocat per la violència per intentar derrocar al seu Govern, i està condemnat precisament per això.

El cert és que la mateixa gent, en el PP, en la fiscalia i en la judicatura, que no ha trencat amb els seus arrels franquistes, estan practicant els mètodes franquistes de repressió de les llibertats democràtiques. De manera que el mínim que es pot qualificar a la seua actuació és de neofranquisme. I com vaig publicar en un tweet (que per cert va aparèixer en la pantalla de TV3), "El neofraquisme supera en crueltat al franquisme, que ens ficava en presó provisional prop de casa".

Podem especular si l'empresonament d'independentistes catalans es deu a la inèrcia repressiva neofranquista, o a una estratègia per a que guanyen de forma aclaparadora les eleccions autonòmiques del 21 de desembre, i així mantindre viu el conflicte amb Catalunya per a tapar els judicis per la corrupció del PP. Però el conflicte que estan enverinant afecta a tot el règim monàrquic, especialment després d'haver reclutat a Felipe VI per per a defensar descaradament la política del PP (amb una intervenció televisiva que va ser més dura amb Puigdemont que el seu pare amb Tejero el 23 de febrer de 1981). I ens ho està posant difícil als que defensem la unitat lliure d'Espanya: aquest conflicte solament es podrà resoldre amb l'obertura d'un Procés Constituent per restaurar la democràcia, que no podrà ser més que republicana, i permetre als pobles d'Espanya decidir lliurement el seu futur.