Angel García Aparicio
publica al LEVANTE-EMV del 5 de gener un article titulat "El
suicidio político de IU". Res que objectar a la seua execració
dels crims d'ETA, àmpliament compartida al si de la nostra organització.
Però precisament per això són una canallada les insinuacions
de que "comprendemos la lucha armada de ETA" i "nos enredamos
con las pistolas nacionalistas". Això és radicalment
fals: no ha d'haver cap ombra de dubte de que condemnem sense pal·liatius
els crims d'ETA, que ni tan sols es poden qualificar de "lluita armada",
sinó d'assassinats de persones majorment desarmades.
Però García
Aparicio cau en el joc d'Aznar de confondre la defensa del dret
d'autodeterminació d'Euskadi amb un suposat suport a ETA. I d'això,
res. El PCE ha defensat sempre aquest dret d'autodeterminació des
de molt abans que existira ETA, i IU ho defensa actualment com un dret
democràtic per damunt de l'existència del terrorisme, encara
que el seu exercici sia impensable sense unes condicions de llibertat incompatibles
amb l'existència d'assassinats polítics.
Però és amb
plena coherència pacifista amb el nostre rebuig de la violència
terrorista com defensem el dret d'autodeterminació, entès
essencialment com "la exclusión del uso de la fuerza armada
para obligar al mantenimiento o establecimiento de relaciones entre los
pueblos", com va dir en febrer de 1997 el Comité Federal del
PCE i com recordava recentment Gaspar Llamazares.
L'afirmació de García
Aparicio de que "la llamada cuestión vasca en el año 2000
es el eje vertebrador del ser polític español", a pesar
de les seues ressonàncies imperials, pot tenir un paradòxic
fons de veritat. Perquè és molt fàcil per a un espanyol
donar suport al dret d'autodeterminació del Sàhara, Palestina
o Txetxènia, però el seu reconeixement del dret d'autodeterminació
dels pobles com Euskadi sota l'Estat Espanyol sí és una pedra
de toc de la seua condició democràtica.
I els que, com ara García
Aparicio, infamen el Pacte de Lizarra, callen que aquest pacte per la pau
i l'autodeterminació va propiciar més d'un any sense assassinats
polítics en Euskadi. I que precisament la represa dels assassinats
va portar no solament a la immediata sortida d'IU-EB, sinó a la
congelació pràctica del Pacte, amb un trencament entre el
PNV i EH que és el que ha deixat en minoria al Govern Basc dins
del seu Parlament, fet del que ara es volen aprofitar el PP i el PSOE amb
un electoralisme irresponsable.
García Aparicio lamenta
que IU no signe el pacte PP-PSOE, oblidant que aquest pacte s'ha fet a
esquenes de les demés forces polítiques, i que quan IU ha
demanat que s'ampliï a la resta de forces democràtiques renegociant
el seu contingut se li ha contestat que calia signar-ho sense tocar ni
una coma, incloent un preàmbul que exclou explícitament al
PNV i a EA, la proclamació al punt 4 de que la defensa dels drets
humans i de les llibertats públiques correspon en primer lloc a
unes forces de seguretat que recentment han reprimit salvatgement una concentració
pacífica contra el deute extern en Madrid, o l'afirmació
al punt 2 de que la violència terrorista és l'únic
dèficit democràtic que patís la societat basca, afirmació
difícil de compartir pels que considerem que l'atribució
a les Forces Armades per l'article 8 de la Constitució de la funció
de defensar-ne la integritat territorial és també un dèficit
democràtic.
Certament, en el text del
pacte hi ha també molts pronunciaments, per la democràcia
i contra el terrorisme, assumibles per totes les forces democràtiques.
Per això, solament un electoralisme irresponsable per part dels
seus signants explica que es neguen a obrir la negociació a totes
les forces democràtiques per tal d'arribar a un acord assumible
per totes elles que permeta l'aïllament polític del terrorisme,
respectant el dret de cada força a maldar democràticament
pels seus legítims objectius, siguen aquestos el manteniment de
l'actual Estat de les Autonomies, la independència d'una part o,
com és el nostre cas, un Estat Federal basat en la lliure unió
dels pobles. Aquesta és l'aposta d'IU, des de la seua coherència
política i la seua responsabilitat democràtica.