EN LA MORT DEL DOCTOR LLORENÇ FERRER

Lamentem avui la mort del mestre i amic Llorenç Ferrer, que fou doctor en matemàtiques i catedràtic de la Universitat de València. Li faltaven pocs dies per a complir els 90 anys, d’una vida activa, plenament dedicada a la docència i a tot de projectes de recerca. Sentia veritable amor per la institució universitària, que ha estat sa casa fins al darrer moment, en sentit metafòric i en sentit literal. De fet, ha mort al col·legi major Lluís Vives, on residia, juntament amb la seva estimada esposa, Mercè.

Ell va ser el meu primer professor d’Àlgebra Moderna, el curs 1966-67, i el meu cap de departament quan, acabada la carrera, vaig continuar en la facultat com a becari i com a professor contractat. Va ser el director de la meua tesi doctoral en matemàtiques, llegida el 1974, en aquells primers anys de creació i consolidació de la secció d’exactes al si de la Facultat de Ciències de la Universitat de València. Però aquells anys també eren de lluita per la democratització, la modernització i l'arrelament al país de la universitat i, en aquesta lluita, el Dr. Ferrer va saber estar a l’alçada de l’exigència del temps. Va protegir alumnes i professors represaliats i, com a degà de Ciències, es va oposar amb coratge a l’entrada dels grisos, perseguidors d’estudiants, a la facultat. Quan es va produir la detenció dels “10 d’Alaquàs” (Francesc Candela, Carles Dolç, Ernest Lluch, Vicent Soler, Joan Josep Pérez Benlloch, Carles Martínez Llaneza, Josep Corell, Laura Pastor, Xavier Navarro i jo mateix), el juny del 1975, ell va ser dels primers a personar-se a la comandància de la policia per reclamar el nostre alliberament. Com a degà de Matemàtiques, va fer possible l’inici, durant el curs 1980-81, de la docència en català a la facultat, mantinguda ininterrompudament fins avui.

Des d’aquella dècada dels 70 del segle passat, doncs, el professor Llorenç Ferrer ha estat, per a mi, una persona entranyable, un universitari amb dedicació absoluta, un demòcrata convençut i un català retrobat en la seua catalanitat explícita. I, a més a més, un amic amb qui hem compartit estones de lleure i llargues converses de sobretaula. La darrera, ai!, se’ns ha quedat per fer.

Josep Guia
(paraules pronunciades en el comiat del mestre i amic Llorenç Ferrer Figueras, al cementeri de València, el 8 de novembre de 2010)