Els espanyols són antidemocràtics?

En la seua gran majoria, jo crec d’una banda que no, simplement estan desinformats en un assumpte com es el procés de Catalunya. D'altra banda estic convençut que hi ha partits polítics, comentaristes, personatges públics i mediàtics, etc. .., que pensen que en general els espanyols i espanyoles són ximples, babaus .... (no malalts, sinó que s'empassen tot el que se'ls compta).

Aquesta desinformació és produïda pels mitjans de comunicació del sistema, al servei de la política de dominació espanyola. És molt curiós que quan es presumeix de llibertat d'expressió i pluralitat d'aquests mitjans i al mateix temps es denuncia d'antidemocràtics a sectors crítics amb el "sistema", veiem que en aquests mitjans sempre se senten opinions res o molt poc discrepants entre si. No es convida a veus veritablement discrepants, les discrepàncies oscil·len en qüestions superficials, mai es qüestiona en profunditat  els desafiaments socials, ja siga en l'àmbit territorial, com és el cas del procés de Catalunya, o en assumptes del futur de les pensions, així com els diners públics que es donen a l'Església, als bancs, a la corrupció, les multinacionals, la crisi, els salaris baixos, els monopolis energètics, l'atur, una democràcia purament representativa, i un llarg etc ...

.Quan es qüestiona el paper dels mitjans, es corre el risc gairebé amb seguretat, que seràs marginat, que les teues opinions es quedaran per consum propi o del teu entorn més immediat. Quan es qüestiona el paper de determinats partits polítics, pots ser assenyalat com a radical o fora de la realitat, depenent de la importància mediàtica pròpia i del teu discurs. Però crec que val la pena córrer aquest risc.

Un cop exposades aquestes premisses, veig lògic que els partits polítics de dretes espanyols, continuen amb la seua verborrea patriòtica, és la seua forma de defensar els seus privilegis. A més a més sempre l'han exercit, històricament en cada un dels processos d'emancipació de les colònies que van estar sota el jou espanyol als segles XIX i XX.  La premsa (excepte algunes honroses excepcions) que existia, exercia de braç polític/mediàtic de les polítiques colonials d'Espanya. Els portaveus, partits polítics conservadors i alguns anomenats "d'esquerres" també. Nogensmenys no hi manquen la televisió, premsa, ràdio, internet ..

Aquest tipus de fenòmens polítics i socials, es repeteixen, amb els seus matisos diferenciadors. L'actual procés d'autodeterminació de Catalunya, és un fenomen nou respecte als anteriors, perquè fonamentalment és un procés pacífic de participació i decisió ciutadana, -al contrari que els Cuba, Filipines, etc.-, d'emancipació d'una nació mil·lenària.

Catalunya ha estat reprimida durant més de tres-cents anys. Sotmesa durant 40 anys a la dictadura de Franco, més encara, 40 anys de monarquia corrupta i "pactes" inconfessables amb polítiques corruptes entre governs autonòmics i l'estat. Un veritable pacte de lladres de guant blanc- l’han constreta amb una constitució violenta, que és la negació de la existència d'una nació sotmesa com Catalunya. Però també ha sigut així al País Valencià, i a altres pobles d'aquest estat espanyol totalitari que, a més a més, imposa un sistema econòmic antisocial.

Hi ha amplis sectors d'esquerres, que se senten espanyols i estan en el seu dret, però, no haurien de negar-se a continuar sent enganyats i manipulats?. L'estat espanyol mai ha estat democràtic, fora d’un petit període de la república espanyola, que es destacà pel seu caràcter revolucionari i democràtic, però cal dir les coses ben clares, ni tan sols aquesta constitució solucionà la qüestió plurinacional.

De manera incomprensible, cada vegada que es planteja aquesta dicotomia, s'enrareix l'ambient per part de l’estat central, s'amenaça amb l'ús de la força, es criminalitza al territori que vol exercir aquest dret  reconegut internacionalment -el dret de la autodeterminació - i per això no s’entén on hi ha el conflicte, tret que es pretenga reduir a una nació com Catalunya a una comunitat sense identitat pròpia, amb una llengua, una cultura i una economia, per a un consum testimonial, negant-li el progrés social i que siga capaç de desenvolupar-se pel seu propi esforç i perquè no,  pel fet de exercir la solidaritat de la forma que crega oportuna.

Aquests dies s'han tornat a fer declaracions d'expresidents espanyols. Res a objectar sobre presidents de la dreta com Aznar, i la transvestida de González: estan en el seu paper de defensa de la oligarquia. Però el súmmum ens ve amb Zapatero argumentant la falta de "legitimitat" de Catalunya per no reconeix a Espanya com una nació. Jo personalment no sé el que pensen els "espanyols" d'aquest territori que diuen Espanya, però és inconcebible negar a una nació com Catalunya, que s'ha autodefinit històricament com a tal, però que a partir del dret de conquesta, es pretén perpetuar aquest domini i negar-li un dret democràtic com és el de decidir lliurement.

Hi ha partits "d'esquerres" que s'esforcen a transmetre un futur "esperançador", una reforma de la constitució espanyola, un estat federal, però mitjançant quins termes?. Reconeixent Catalunya com a nació "cultural" i negant-li el dret a decidir?. Des d'aquests mateixos partits es combat el referèndum a Catalunya, per ser "il·legal", però com es pot intitular algú d'esquerres i no entendre que quan una constitució és antidemocràtica cal superar-la, de la millor manera possible, desobeint a aquesta si és precís , sobretot quan l'altra part no té la més mínima intenció de canvis profunds, per què clar, si es pretén canviar les comes i els punts i no es reconeix l'essencial, com és l'autodeterminació dels pobles, quina credibilitat tenen aquests partits polítics?. Quina força moral poden tenir per criticar, exigir i combatre el procés d'autodeterminació de Catalunya, quan són incapaços de canviar la constitució de l’estat centralista?.