Recentment Gaspar Llamazares, dirigent del partit Izquierda Abierta integrat en Izquierda Unida, ha vingut proposant a Baltasar Garzón com a cap de candidatura, darrerament per a les eleccions europees.

Tan cert és que un procés de convergència de l'esquerra en un país europeu s'ha de fer al voltant d'un programa i no d'una figura carismàtica, com que tots els que hi participen tenen dret a proposar els candidats que vullguen. No vaig, per tant, a qüestionar això. Vaig, pel contrari, a valorar els mèrits i demèrits de Baltasar Garzón per encapçalar un projecte d'esquerres.

En l'actiu de Baltasar Garzón està la seua actuació contra els GAL, contra Pinochet o en suport de les víctimes del franquisme. Certament, aquestes actuacions semblen mostrar un compromís per la democràcia, encara que no necessàriament per una alternativa d'esquerres: més enllà del seu posicionament crític envers del projecte neoliberal de Constitució Europea, el curriculum de Baltasar Garzón en defensa dels drets socials és més bé escàs. I quan parlem d'eleccions europees això hauria de ser una qüestió central, com és el rebuig a les polítiques de la Troika que anorreen la democràcia en favor dels interessos del capital financer.

Però el problema és que també en el terreny de la democràcia Baltasar Garzón té importants passius: bona part de la seua actuació judicial en els darrers anys ha estat en contra de les llibertats democràtiques, especialment en Euskadi. Especialment greu va ser el tancament del diari abertzale d'esquerres Egin, tancament que posteriorment va ser desautoritzat pel Tribunal Suprem, quan la seua recuperació ja havia esdevingut econòmicament inviable. Cal subrratllar que tancar un mitjà de comunicació és una qüestió especialment sensible, per tal com afecta al nucli de la llibertat d'expressió. I Baltasar Garzón va encetar una via que posteriorment va seguir el jutge Juan del Olmo amb Egunkaria, que va seguir el mateix camí: posterior desautorització, en aquest cas per l'Audiència Nacional, quan Egunkaria ja havia deixat d'existir.

Però aquest no va ser l'únic cas d'agressió a les llibertats democràtiques per Baltasar Garzón. Amb l'aberrant i antijurídica teoria de que tothom qui coincideix amb els objectius d'ETA forma part de la mateixa, la teoria de l'entorn d'ETA que s'ampliava successivament per privar dels seus drets polítics a decenes de milers de ciutadans i ciutadanes, va començant dissolent Batasuna fins arribar a perseguir als pacifistes de la Fundación Joxemi Zumalabe per propugnar la desobediència civil.

El menyspreament de Baltasar Garzón per l'Estat de Dret s'ha manifestat també en el cas pel qual va ser finalment condemnat i apartat de la judicatura. Perquè cal recordar que Baltasar Garzón no va ser condemnat per perseguir al franquisme, sinó per ordenar la intervenció de les comunicacions entre un pres i el seu advocat. El secret d'aquestes comunicacions, cal recordar, és un component essencial del dret a la defensa, y la seua vulneració ataca a la línia de flotació de l'Estat de Dret.

Baltasar Garzón és un prevaricador per resolució judicial. Certament, la seua impunitat davant de les seues anteriors vulneracions de l'Estat de Dret, i que únicament fos processat i condemnat quan aquestes van afectar al cas Gürtel relacionat amb la corrupció al si del PP, diu molt poc de l'objectivitat del sistema judicial espanyol. Però Baltasar Garzón està vinculat a una pàgina negra de la història de l'Estat Espanyol, en vies de superació arran de l'abandonament per ETA de la seua activitat armada i de la legalització de Bildu i Sortu. I actualment el manteniment en presó d'Arnaldo Otegi, empresonat per Baltasar Garzón per una activitat política orientada precisament a aquesta superació, és un recordatori del que ha estat la seua actuació.

Per això, per pura coherència democràtica, i amb independència de les sigles amb les quals es presentara, molts no votariem mai una candidatura encapçalada per Baltasar Garzón.