La defensa del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores correspon en primer lloc als Sindicats, és a dir a la mateixa organització dels treballadors i treballadores per a la defensa dels seus interessos de classe. Però el que es guanya en la lluita sindical i es concreta en els Convenis Col·lectius es pot perdre en l'àmbit polític si els interessos de la gent treballadora, de la majoria social, no es defensen adequadament en aquest àmbit. Aquesta defensa és u dels compromisos ferms d'Esquerra Unida i Republicana, en el marc federal d'Izquierda Unida.

El poder adquisitiu dels salaris, en efecte, depèn de molts factors i no únicament de la quantia dels salaris pactada en els Convenis Col·lectius. Si per atendre a les necessitats cal desemborsar quantitats superiors, les pujades salarials poden resultar absorbides per l'increment real del cost de la vida, que no inclou únicament el que s'anomena "cistella de la compra" utilitzada per a mesurar la inflació: per una banda, cal atendre als membres de la família aturats o dependents; per altra banda, cal atendre també a les necessitats de transport, educació, sanitat... i habitatge.

Algunes de les propostes pal·liatives que s'han plantejat, a través del repartiment de xecs o del pagament de rendes indiscriminades sense contraprestacions, tenen un efecte inflacionista i poden també ser absorbides pels increments de preus que estimulen: com va escriure Quevedo i va cantar Paco Ibáñez sobre l'or d'Amèrica que "viene a morir en España y es en Génova enterrado", aquests diners acabarien engrossint les butxaques d'uns quants negociants sense incrementar els bens a disposició real de la majoria social. Per a això, enlloc de mesures d'enginyeria financera pròpies d'una economia especulativa, el que cal és potenciar el treball enfront de l'atur i els serveis públics enfront de la supeditació als negocis privats.

Per això, EUPV-IR defensa l'establiment de la jornada laboral de 35 hores per llei i la reducció de l'edat de jubilació, potenciant així el repartiment del temps de treball i l'ocupació laboral dels i les joves i de les dones en general, incrementant així el poder adquisitiu global de les unitats familiars. I hem recolzat la Llei de la Dependència, però exigim als poders públics tant central com autonòmics el seu finançament per tal de fer efectiva la seua aplicació.

Cal també defensar i millorar els serveis públics, invertint la tendència a la seua privatització, que en definitiva termina descarregant sobre les butxaques dels seus usuaris. Cal garantir que tothom puga tenir la millor atenció sanitària en la Sanitat Pública, incloent prestacions en salut bucodental i mental, sense haver de gastar-se diners en metges privats. I cal garantir una Educació Pública de qualitat per a tothom, estenent la gratuïtat des de 0 anys als estudis universitaris, inicialment fins al Grau, evitant així la càrrega de les factures de l'educació de fills i filles i facilitant també que la joventut, amb un sistema generalitzat de beques i beques-salari, puga educar-se sense dependre del suport econòmic familiar.

Però són les despeses relacionades amb l'habitatge, que han pujat desmesuradament els darrers anys, les que es porten una gran part dels ingressos repercutint greument en la carestia de la vida. La forta pujada dels lloguers ha estimulat la cerca d'habitatge en propietat a través d'hipoteques que suposen un fort endeutament durant llargs anys, intensificat per la pujada dels interessos vinculats a l'Euríbor, que en la pràctica suposa un robatori a mà armada per part dels bancs. Enfront d'això, EUPV-IR, i el conjunt d'IU, propugnem potenciar el lloguer amb un parc públic d'habitatges en lloguer amb preus assequibles que pressionen a la baixa els preus del lloguer en el mercat, així com limitar les hipoteques, la quota de les quals en cap cas hauria de superar el 30% dels ingressos familiars ni allargar-se més de 15 anys, cosa que pressionaria també a la baixa el preu de l'habitatge lliure, en un context en que s'ajunten milers i milers d'habitatges buits i milers i milers de joves que no es poden emancipar per falta d'habitatge.

Es tracta, en definitiva, de combatre la carestia de la vida des de l'impuls del treball digne i la millora del benestar social públicament proveït.