La situació sembla, si més no, curiosa: aquells que fa uns mesos es presentaven com principals defensors del pacte electoral entre Esquerra Unida i el Bloc, ara semblen estar fent tot el que poden per dinamitar-lo. I aquells als que ens acusaven de no voler el pacte, som actualment els que estem defensant el Compromís pel País Valencià. Per això és d'agrair un article com el de Carles Arnal publicat a EL PAIS de 21 de juliol, que dóna algunes claus per a entendre el que passa.

I el que passa és que s'està parlant de 2 pactes diferents. La majoria d'EUPV proposàvem un pacte de tots els colors de l'esquerra enfront del bipartidisme de la dreta i el centre, amb un programa clar d'esquerres i vinculat als moviments socials. Per això vam prioritzar una Convenció Programàtica junt a la mobilització social enfront de les polítiques antisocials i depredadores del PP, i a partir d'això vam proposar un pacte entre EUPV, el Bloc, ERPV, Els Verds del País Valencià, Esquerra Ecologista i altres forces (com Izquierda Republicana) que es volgueren sumar. Carles Arnal i els seus amics dins d'EUPV volien un pacte que exclogués a la majoria d'EUPV, com ell ara declara francament. Naturalment, aquest pacte no abastaria a tots els colors de l'esquerra, sinó que s'orientaria a la creació d'una força política de caire "econacionalista" restrictiu, excloent a la resta. Potser per això es van entrebancar les negociacions pel pacte prèvies a l'Assemblea d'EUPV, esperant que aquesta pogués desplaçar a l'actual majoria.

Naturalment, el resultat de l'Assemblea d'EUPV va fer inviable aqueix pacte excloent, i finalment es va arribar al Compromís pel País Valencià entre totes les forces d'esquerres que volgueren participar. Cal recordar que la proporció 6-3-1 entre EUPV, el Bloc i altres era la que defensava el Bloc per a les candidatures autonòmiques, i aquesta mateixa proporció es va traslladar també a la Comissió Política del Compromís. Cal recordar també que es va arribar al pacte del Compromís quasi immediatament després que l'Assemblea d'EUPV elegira a la seua actual direcció, el qual és una mostra clara de la seua predisposició al mateix, amb el caràcter ampli assenyalat. Cal recordar així mateix que la campanya electoral autonòmica en la circumscripció de València va descansar principalment sobre el treball dels membres d'EUPV, en tant que el Bloc preferia centrar-se en la campanya municipal (on cal recordar que el pacte depenia dels col·lectius locals, tant d'EUPV com del Bloc i altres forces, i no de la seua direcció al País Valencià; i que a la ciutat de València el Bloc i Carles Arnal recolzaven al PSOE). Aquests són els fets, per damunt de les tergiversacions de Carles Arnal, el que explica que els principals defensors del Compromís des de la seua constitució som els mateixos que el defensem ara.

Ja sabem que Carles Arnal volia un altre pacte, protagonitzat per una minoria d'EUPV i pel seu grup minoritari dins dels Verds. Però el que no és de rebut és signar el pacte del Compromís i després voler justificar, pel seu neguit, la deslleialtat al mateix. I voler justificar a més la deslleialtat des d'Esquerra i País, que lluny d'estar marginada ha ocupat en les candidatures i els òrgans d'EUPV la part proporcional que li pertoca pel seu suport intern. Això es apologia de la deshonestedat, enfront de la regeneració democràtica i l'ètica en la vida política que propugna el Compromís pel País Valencià que hem defensat i seguim defensant. Per això cal fer una crida a tota la gent honesta de les organitzacions que el composen, i als col·lectius socials que el van recolzar, a defensar el Compromís. Amb el seu trencament perdríem tots, però principalment aquells que per la seua deshonestedat política s'haurien desqualificat per a sempre més.