LES FORCES DE DESORDRE PÚBLIC
Rafael Pla López
doctor en Matemàtiques
Als gestors de l'ordre públics els vindria bé estudiar una mica de
Cibernètica i Teoria de Sistemes. Potser així entengueren perquè una
massa d'estudiants deixada per lliure pot autoorganitzar-se i recòrrer
ordenadament els carrers de València, en tant que la intervenció de
perturbacions externes violentes (i uniformades) provoca el caos.
Perquè els fet són tossuts: el desordre púbic es produeix quan hi ha
actuacions violentes de policies que s'haurien d'anomenar pròpiament
forces de desordre públic.
Resulta lamentable a més que policies utilitzen una terminologia
franquista parlant de manifestacions "no autoritzades", i més encara
que ho hagen fet càrrecs governatius fins i tot d'un partit amb
tradició democràtica (encara que, tot hi ha que dir-ho, poc actiu en la
lluita antifranquista). Perquè el que això fa palés és el seu
desconeixement de l'actual Constitució, que a l'apartat 1 del seu
article 21 proclama que "Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia",
redacció inequívoca que és possiblement la més clara de la Constitució,
i s'hauria de mantenir fins i tot en una eventual futura Constitució
Republicana. Els que volen limitar el dret de manifestació solen
referir-se a l'apartat 2 del mateix article, que diu "En
els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions
caldrà comunicar-ho prèviament a l'autoritat, la qual només podrà
prohibir-la quan hi haja motius fonamentats d'alteració de l'ordre
públic, amb perill per a persones o béns". Però a més del
taxatiu de la seua redacció, que únicament admet prohibicions per
perill per a persones o béns, restricció freqǜentment sobrepassada per
l'autoritat governativa, i que moltes vegades ha hagut de ser anul·lada
per l'autoritat judicial, no es pot interpretar l'apartat 2 de manera
que contradiga l'apartat 1 negant el dret a manifestar-se. L'obligació
de comunicar prèviament les convocatòries al carrer té la seua lògica
per permetre a l'autoritat la reordenació del trànsit, però la falta de
comunicació és en tot cas una responsabilitat dels convocants que no
pot privar als manifestants de l'exercici del seu dret constitucional.
Aquesta comunicació prèvia, per altra banda, és inviable en el cas de
manifestacions espontànies, sense convocatòria prèvia, acordades per
exemple "in situ" per una assemblea. En tals casos la policia
municipal, actuant realment al servei de l'ordre públic, improvisa
freqüentment una reordenació del trànsit, acomplint així la finalitat
de l'esmentat apartat 2.
Després del que ha passat en València arran de la repressió policial de
la protesta dels estudiants de l'IES Lluís Vives, certament cal demanar
responsabilitats amb dimissions o destitucions dels responsables
polítics i policials, com la Delegada del Govern o el Cap de la Policia
que anomenà (i tractà) d'enemics als estudiants. Però això és
insuficient a mitjà termini. Perquè el problema de fons és que, en
absència d'un trencament democràtic en la transició del franquisme a
l'actual règim constitucional, va haver un continuisme als aparells
policials, tant inicialment en les persones com, en bona mesura, en els
hàbits. I per a tenir un ordre públic democràtic cal abordar aquest
problema. En primer lloc, fent realment efectiu el principi
constitucional de que tothom és igual davant la llei. Doncs això
implica que la violència contra les persones ha de ser no menys penalitzada
quan qui l'exerceix és un policia, i la condició de suposat agent de
l'ordre públic del seu autor ha de ser, en tot cas, un agreujant: la
violència policial, com la de qualsevol ciutadà, únicament es pot
justificar quan s'exerceix de forma proporcional en defensa pròpia o
d'altres. L'al·legació d'acomplir ordres podria ser, en algun cas, un
atenuant, traslladant la plena responsabilitat a qui va donar les
ordres, però mai un eximent. I l'obligació de portar visible el
distintiu d'identificació s'ha d'acomplir de forma efectiva, però a més
els caps policials tenen l'obligació d'identificar als agents que
actuen violentament, i si no ho fan hauran d'assumir la responsabilitat
d'aquesta actuació.
Naturalment, els policies condemnats per actuacions violentes hauran
d'assumir les conseqüències penals d'aquestes actuacions, que hauran
d'incloure la separació del cos policial i en cap cas haurien de ser
indultades. Però en el moment que estiguen imputats hauran de ser
apartats d'activitats de carrer i limitats a activitats administratives
o de vigilància que no requereixen portar armes, ni de foc de ni goma.
Solament per aquest camí les unitats policials afectades podran
recuperar la legitimitat que han perdut a l'actuar com a forces de
desordre públic, i adquirir autoritat moral com una policia
democràtica.