Recentment,
Joan Coscubiela va
publicar un
tweet
al que deia "
M'heu fet emocionar. Heu
Fet que sortis la meva part femenina" i li van ploure crítiques,
acusant-ho fins i tot de masclista.
Pot resultar sorprenent que s'acuse de masclista a un home que reconeix
la seua part femenina. Però aquestes crítiques deriven de la confusió
entre sexe i gènere. De fet, el que diu el Coscu encaixa en el que
afirmava el "
Manifiesto del PCE para
la izquierda" aprovat en els seus XIII i XIV Congressos: "
Sostenemos un
feminismo que tiene ante sí el reto de reivindicar los valores humanos
afectivos minusvalorados como femeninos, socializándolos para el
conjunto de la humanidad frente a la agresividad autoritaria machista y
patriarcal" ("Conclusión", pàgina 40 del Manifest del XIV
Congrés).
I quan les darreres investigacions neurològiques han mostrat que el
cervell humà és un mosaic de zones "masculines" i "femenines" ("
¿Existe
un cerebro femenino?", en Investigación y Ciencia de novembre
2017,
pàgines 32-35) es fa palés que el patriarcat reprimeix la part femenina
dels homes, repressió que solament podrà superar-se acabant amb el
mateix patriarcat. Per això, pot afirmar-se que les dones no es poden
emancipar del patriarcat sense emancipar d'ell al conjunt de la
humanitat.
En aquest sentit, la lluita feminista contra el patriarcat té trets
comuns amb la lluita proletària contra l'explotació.
Engels, en el pròleg a l'edició
alemanya de 1883 del
Manifest del
Partit Comunista, deia: "
la
classe explotada i oprimida (el proletariat) ja no es pot alliberar de
la classe explotadora i opressora (la burgesia) sense alliberar
simultàniament i per sempre més tota la Societat de l'explotació i
l'opressió i la lluita de classes" (ed Undarius, Barcelona,
1976, pàgina 45). Això explica que "
una
part de la burgesia es passa al proletariat, assenyaladament una part
dels ideòlegs burgesos, els quals, a força de treballar, han arribat a
comprendre teòricament la totalitat del moviment de la Història"
(ibid, pàgina 63). I en coherència amb això,
Lenin escrivia en
¿Qué hacer?: "
Debemos 'ir a todas las clases de la
población' como teóricos, como propagandistas, como agitadores y como
organizadores (...)
ser el
primero en plantear, en acentuar y en resolver toda cuestión
democrática general (...)
hacia
nosotros vienen los mejores representantes de la nueva generación de
las clases instruidas (...)
es
necesario que tengamos 'hombres nuestros' (...)
en todas partes, en todas las capas
sociales" (Obras escogidas en tres tomos, ed.Progreso, Moscú,
1975, tomo 1, páginas 186 i 190).
Per entendre el paralel·lisme entre la lluita feminista i la lluita
proletària hem de recordar el que analitzava Engels en "
L'origen de la familia, la propietat
privada i l'Estat": l'origen de l'Estat com a màquina
d'opressió, així com la divisió de la societat en classes, coincideixen
amb l'origen del patriarcat i amb ell la discriminació de les dones a
través de rols de gènere diferenciats entre homes i dones. De la
mateixa manera, l'emancipació del proletariat en el comunisme suposa la
desaparició tant de la divisió de la societat en classes com de les
màquines opressives dels Estats, i amb elles del patriarcat.
En 1989 vaig presentar en el XVIIIth International Congress of
History of
Science en Hamburg una comunicació amb un títol inexacte, "
El sexe de la ciència": com em va
fer notar una assistent, i vaig concordar, del que parlava realmente
era del gènere de la ciència, però si ho hagués titolat així tampoc
hauria endevinat ningú de què anava: explicava que així com la figura
del guerrer correspon a trets "masculins" d'agressivitat, la figura
ideal del científic correspon a trets "femenins" de tolerància i
disposició a rectificar (encara que a sovint els científics realment
existents no es comporten així).
De la mateixa manera, una societat comunista en la que la tendressa
dels pobles, la solidaritat, fora la norma universal de conducta, seria
una societat femenina en la que no hi hauria lloc per a l'agressivitat
masculina.
Malauradament, en el camí fins aconseguir-ho, en el qual la lluita de
classes continua existint, fins i tot les dones que lluiten per la seua
emancipació han d'adoptar trets masculins de conducta, convertint-se
fins i tot en guerreres, com les guerrilleres kurdes que ens va mostrar
Jordi Évole en "Salvados" i que
descriu en un
tweet.
Però és important entendre que, en tant que la fi del patriarcat
correspon a l'emancipació de la humanitat en el comunisme, afecta i
interessa tant a homes com a dones. I és per tant profundament erroni
pensar que la lluita contra el patriarcat és una cosa exclusivament de
dones. De fet, això suposa negar la component femenina, encara que
estiga reprimida, dels homes. I en tant que redueix allò femení, en
tant que gènere, al sexe de les femelles, no és
feminisme sinó
sexisme.
Naturalment, de la mateixa manera que el proletariat (entés com ho fa
Marx en
El Capital en sentit ampli, no
reduint-ho als treballadors manuals de la indústria) és la classe
dirigent en la lluita contra l'explotació social, les dones estan
cridades a ser la vanguardia en la lluita feminista contra el
patriarcat. I es
pot preveure a més que en la darrera fase de la lluita pel comunisme,
quan s'haja superat l'explotació social i reste posar fi a
l'autoritarisme patriarcal de l'Estat, les dones assoliran el principal
protagonisme.
Per altra banda, certament en la lluita contra l'explotació social
treballadors i treballadores s'organitzen en sindicats on no caben
membres de la burgesia, per a l'autodefensa que Lenin anomenava "lluita
econòmica". I de la mateixa manera les dones s'organitzen en
associacions de dones on poden practicar la sororitat i trobar-se més
còmodes també per a la seua autodefensa enfront del patriarcat. En el
mateix sentit, encara que puga haver policies homes feministes, la
majoria de les dones seran més proclives a denunciar abusos patriarcals
davant de policies dones. Es tracta, com diguem, de generar espais
amables per a la seua autodefensa.
Però a diferència de l'autodefensa, per a la lluita política,
revolucionària o de construcció d'alternatives cal desenvolupar
organitzacions que, com deia Lenin, penetren en tots els àmbits
socials, i en la lluita per superar el patriarcat agrupen a dones i
homes. I resulta absurde, per exemple, pretendre que en l'elaboració
d'una alternativa comunista al patriarcat únicament participen dones.
A més, en el context de la lluita contra el patriarcat, el sexisme
binari és especialment incongruent amb la realitat de la pluralitat
sexual, on cal tenir en conte la transexualitat i la intersexualitat, i
que multitut de factors fins i tot genètics determinen si algú és dona,
home o es troba en algun punt intermedi, com es descriu en l'article "
Más allá de XX y XY" (Investigación
y Ciencia de novembre 2017, pàgines 30-31). De fet, si ja es parla a
sovint d'heteropatriarcat per a denunciar l'homofòbia, caldria parlar
també de
cispatriarcat per a
denunciar la transfòbia (recordem que el prefixe "cis" fa referència a
la correspondència entre el gènere i el sexe de naixement).
Però més enllà de la intersexualitat, que pot afectar a una minoria de
la població, la condició d'intergènere és potencialment universal, i en
la lluita contra el cispatriarcat cal lluitar perquè tothom reconega
l'existència de parts femenines i masculines en la seua personalitat.
Cal subratllar, en tot cas, que quan es parla de
violència de gènere és sempre del
gènere masculí contra el gènere femení, en tant que l'agressivitat és
una component de la masculinitat. Fins i tot si en algun cas aillat és
una dona la que maltrata físicament a un home, eventualment des d'una
major fortalesa física, serà també violència de génere
masculí, en tant que en aquest cas aillat seria la dona la que hauria
assumit el rol masculí.
El pes de la masculinitat i la feminitat ha de variar a través de
l'evolució social: en una societat comunista, sense classes ni Estat,
l'agressivitat masculina s'hauria d'extingir també, i és per això que
afirmava que el comunisme ha de ser una societat femenina.
I certament, en el marc de la lluita de classes és necessària
l'agressivitat masculina contra l'enemic de classe. Però s'hauria
d'excloure entre camarades, dins de les organitzacions que lluiten per
l'emancipació social i de gènere, que encara que tinguen pràctiques
masculines en la seua acció externa haurien de ser internament
femenines agrupant a dones i homes.