L’OTAN va exigir en Rambouillet als albano-kosovars que renunciaren a la independència de Kosov@. I va exigir al govern iugoslau que acceptés la instal·lació de tropes de l’OTAN al seu territori. És a dir, que renunciés també a la independència de Iugoslàvia. Per cert que una clàusula silenciada de la proposta de Rambouillet, presentada com un ultimàtum, establia que el camp d’actuació de les tropes de l’OTAN no es restringiria a Kosov@, sinó que abastaria tota Iugoslàvia. Per això, arran que Le Monde Diplomatique desvetllés el text de Rambouillet s’entén millor perquè l’OTAN no reconeix el dret d’autodeterminació del poble kosovar: per què conformar-se amb l’ocupació militar de Kosov@ quan allò que realment vol és l’ocupació militar de tota Iugoslàvia?

S’ha parlat de falta de coherència en la "doble vara de mesurar" que utilitza l’OTAN envers de Iugoslàvia o Irak i de Turquia o Israel; ara bé, si anem a això, la coherència obligaria a l’OTAN a bombardejar, ja no Ankara i Tel Aviv, sinó també Washington, com a principal font d’agressions. Però també es pot dir que l’OTAN té una perversa coherència: igual que cada Estat reclama el monopoli de la violència dins del seu territori, l’OTAN reclama el monopoli de la violència internacional, i per tant s’arroga el dret d’atorgar patents de cors per a oprimir els pobles: solament aquells Estats que hi siguen aliats fidels i hi accepten les regles de joc seran autoritzats a exercir aquesta opressió.

Fa anys Lenin ja va dir que un poble que oprimís a altre no pot ser lliure. Però aquesta justa afirmació adquireix avui una nova dimensió: un Estat que no reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles que conté està condemnat a perdre la seua independència enfront de l’imperialisme, esdevenint així una im-dependència: dependència de l’imperialisme. L’experiència de Iugoslàvia, on la política centralista i expansionista del Govern de Sèrbia ha portat a una confrontació entre els pobles de Iugoslàvia que ha obert a l’OTAN la porta dels Balcans, és especialment reveladora.

Les decisions de l’OTAN es situen per damunt de l’ONU, per damunt dels Estats de la resta del món i fins i tot per damunt dels seues Estats membres. Si el text complet de l’ultimàtum de Rambouillet era desconegut fins i tot per governs d’Estats membres de l’OTAN, coherentment l’acord de bombardejar Iugoslàvia es va prendre al marge de tots els Parlaments. Si no es va comptar ni amb els Congrés nord-americà, com s’anava a comptar, per exemple, amb el Parlament de l’Estat Espanyol? A l’Estat Espanyol, com als altres, no se li dóna més funció que aplicar submisament els dictats dels dirigents de l’OTAN.

El PP i el PSOE solament són nacionalistes espanyols enfront d’Euskalherria, els Països Catalans o Galicia, però no, clar, davant de l’imperialisme nord-americà. De fet, els nacionalistes espanyols de debò haurien de sortir al carrer cridant Independencia!

Doncs la im-dependència funciona com una inversió perversa del rei de Le petit prince: si aquell ordenava a cadascú allò que cadascú volia fer, l’imperialisme otanista solament dóna llibertat per a fer allò que l’OTAN vol.

Imaginem per un moment que l’Estat Espanyol decidís democràticament sortir de l’OTAN i fer fora les bases nord-americanes. Quant tardarien els dirigents de l’OTAN en arribar a la brillant conclusió de que les bases nord-americanes són necessàries per a protegir al poble d’Euskadi de l’opressió de l’Estat Espanyol? A qui això li soni fantàstic pot pensar qui hauria imaginat fa deu anys que l’OTAN voldria justificar l’ocupació militar de Iugoslàvia en la protecció de Kosov@ de l’opressió sèrbia.

Allò que sí és fantàstic és pensar que proteccions com aquestes, que solament ho són en el sentit gangsteril del terme, poden portar a la independència de cap poble: el seu destí, pel contrari, és la seua im-dependència. En aquest sentit, resulta patètic el paper de l’anomenat Exèrcit d’Alliberament de Kosova, que pronunciant-se a favor de la intervenció militar de l’OTAN no té com a objectiu real l’alliberament del seu poble, sinó un simple canvi d’amos. Com resulta sorprenent que des de sectors d’esquerres, fins i tot radicals, d’Euskadi, s’hagin demanat observadors o mitjancers internacionals i fins i tot nord-americans.

Els pobles solament poden ser lliures alliberant-se de l’imperialisme, i solament poden aconseguir-ho evitant caure en el parany de les confrontacions inter-ètniques i sostenint recíprocament la seua llibertat. No hi es pot confiar en les classes privilegiades i les élites governants: l’única esperança rau en les classes treballadores, que solament lluitant contra tota mena d’opressió poden assolir la seua emancipació.