LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ, HOMOFÒBIA I LAÏCITAT
Rafael Pla López
professor de la Universitat de València
En el temps que corren, quan la llibertat
d'expressió està greument amenaçada des del poder,
amb tancaments de periòdics i intents de controlar Internet, el
que menys ens fa falta són intents de reimplantar la censura des
de posicions suposadament progressistes. Però més xocant
encara és quan s'intenta fer en nom de la ciència, essent
així que la ciència allò que primordialment
necessita és llibertat de debat.
Tot hi ha que dir-ho: les apel·lacions a la
ciència resulten sorprenents en més d'una
direcció. Tenim en primer lloc un Professor Titular de Dret
Civil que sembla pensar que les seues titulacions i publicacions li
dispensen de provar la cientificitat de les seues afirmacions, fins i
tot quan s'allunya de la seua especialitat, en relació a
l'homofòbia. I en segon lloc un Psicòleg i Sexòleg
per al qual el principal argument per la cientificitat d'una tesi
sembla ser la llista d'Associacions que li donen suport. Una i altra
utilització d'arguments d'autoritat com a base de la
"cientificitat" ens resulta molt estranya als que treballem en les
ciències anomenades "dures", i més encara si ho fem des
de l'estudi de la metodologia científica:
en primer lloc, la "cientificitat" d'una afirmació hauria de
raure principalment en el fet de romandre oberta a la seua
contrastació i correcció; en segon lloc, la
referència a qualsevol suposada "veritat científica"
s'hauria de fer amb la modèstia derivada de la seua essencial
provisionalitat; i en tercer lloc, la defensa d'una tesi s'hauria de
basar exclusivament en arguments lògics o resultats
experimentals. En aquest context, mai es pot legítimament
emparar-se en la ciència per a negar la llibre expressió
de qualsevol posició: científicament, les tesis es
debaten, no es censuren.
En aquest mateix sentit, resulten també sorprenents algunes afirmacions contingudes en un manifest "per una societat laica" recentment subscrit per un conjunt d'organitzacions de caire progressista. Certament, molta gent podem coincidir en que "l'ensenyament de les religions ha d'estar al marge de l'ensenyament obligatori i fora del currículum escolar". Però és molt dubtós que això es puga fonamentar en que "les creences religioses i no religioses formen part de l'àmbit privat".
No: les creences formen part de la cultura i pertanyen a
l'àgora, a l'espai públic. I, en bona lògica, una
història de la cultura i del pensament en un marc
acadèmic hauria d'incloure les creences religioses i no
religioses. Allò criticable no és el seu estudi,
sinó l'esbiaixament d'unes assignatures que exclouen les
creences no religioses com l'ateisme. Tampoc té sentit pretendre
expulsar la religió de l'escola junt a "l'adoctrinament
religiós i ideològic": una escola viva no es pot reduir
als continguts curriculars, sinó que ha de romandre oberta al
lliure debat d'idees, això sí, en igualtat de condicions
i sense privilegiar el pensament religiós. Oposar-se a
això en nom d'una pretesa asèpsia acadèmica o
científica no solament suposaria un nou i perillós atac a
la llibertat d'expressió, sinó que no afavoriria el clima
de debat necessari per a que el pensament científic,
indestriable de l'esperit crític i l'afany investigador, puga
fructificar en els i les estudiants. Cal no confondre laïcitat amb asèpsia.
Per altra banda, cal distingir netament entre
allò que poden ser declaracions que promoguen directament la
discriminació d'una suposada minoria, per exemple homòfobes,
i afirmacions que qüestionen alguna reivindicació de les
seues organitzacions. Les primeres serien políticament
condemnables, i penalment punibles si inciten a una persecució
violenta o a l'incompliment del principi constitucional d'igualtat. Les
segones seran, en tot cas, discutibles, però sense pretendre
silenciar als seus defensors. Així tindríem les singulars
tesis sobre la "curació" de l'homosexualitat o els eventuals problemes que pogueren derivar-se de l'adopció per parelles homosexuals.
Respecte a la primera qüestió,
més enllà de en quin moment l'homosexualitat va
ésser suprimida d'un determinat catàleg de malalties
psíquiques, seria bo recordar, per a fonamentar el
caràcter natural de l'homosexualitat, com aquesta es
dóna en més de 450 espècies animals. Però
al mateix temps podríem recordar com la sexualitat original
és, en paraules de Marcuse, "polimorfa perversa", i és el
procés d'una educació repressiva el que força a
restringir l'objecte del desig sexual, arribant-se així a que la
gran majoria de les persones adultes es troben en els extrems de
l'escala de Kinsey, és a dir, essent fonamentalment
heterosexuals o homosexuals. Naturalment, cal partir del respecte a
l'opció sexual de cadascú entre les 4 lògicament
possibles (celibat, heterosexualitat, homosexualitat, bisexualitat),
però això no impedeix considerar l'absència de
qualsevol vessant de la sexualitat com un dèficit de la seua
plena expressió. En aquest sentit, per tant, l'homosexualitat
estricta es podria considerar una afecció sexual, però
exactament igual que l'heterosexualitat estricta i menys que el
celibat. I tant les teràpies aversives como les reversives
serien contraproduents pel seu caràcter repressiu, però
qui volguera alliberar la seua heterosexualitat i/o homosexualitat
reprimida tindria dret a rebre ajuda terapèutica.
Respecte a la segona qüestió, caldria
partir de la consideració de l'adopció en si mateixa com
excepcional, derivada de la situació d'infants prèviament
privats de família: allò normal serà que els que
engendren a un infant (un home i una dóna, en tant la
ciència i la tècnica no permetan la clonació i
recombinació genètica humanes) es responsabilitzen de la
seua criança. Per tant, en cap cas s'hauria de parlar d'un
"dret a l'adopció", sinó en tot cas de la possibilitat
d'adopció per una persona, parella o grup familiar, valorant les
seues condicions per a proporcionar un entorn favorable al
desenvolupament de l'infant, que és l'únic que té
drets als respecte. Doncs bé, hi ha bones raons per a
considerar que a un infant li convé la referència tant
d'una figura paterna com d'una figura materna per al seu
desenvolupament. Per tant, ceteres paribus,
en igualtat de condicions, pot ser preferible que l'adopció es
realitze per una parella formada per un home i una dona a que es
realitze per una parella formada per dues persones del mateix sexe.
Però cal subratllar-ho: en igualtat de condicions. Poden
donar-se molts casos en que, per la situació econòmica,
per la formació cultural o per l'estabilitat afectiva, la segona
situació siga més favorable que la primera. I ambdues
seran, normalment, preferibles al manteniment en una inclusa.
Per altra banda, d'aquestes consideracions no es pot deduir una
minusvaloració de la relació homosexual en si mateixa:
subratllem que el problema assenyalat no existiria si conviviren junts
una parella de gais i una parella de lesbianes, per tal com en aquest
cas estaria assegurada la presència d'homes i dones adults en
l'entorn familiar; i des d'una perspectiva laica tampoc s'entén per què, posats a
anar més enllà del matrimoni de tradició cristiana, caldria restringir-se a l'estructura de
parella, enlloc de contemplar la possibilitat
d'una multiplicitat de tipus d'unitats familiars en el marc de les quals
es puguen desenvolupar les diferents formes d'afectivitat humana.