Gràcies al "Marcador
polític" del LEVANTE-EMV i a la informació en Internet dels
resultats electorals, és possible fer una anàlisi d'aquestos
la mateixa nit de les eleccions.
El primer resultat, referit
a les eleccions
europees, és que aquestes les han guanyat els partits de l'OTAN:
al 99,91% escrutat, els principals partits pro-OTAN (PP, PSOE i CIU) han
passat de 14039520 vots (el 75,57%) i 53 escons a 16703954 vots (el 79,45%)
i 54 escons; pel contrari, les principals forces anti-OTAN (IU, BNG i EH)
han passat de 2817216 vots (el 15,16%) i 9 escons a 1866451 vots (el 8,88%)
i 6 escons. I cal dir que la davallada ha estat fonamentalment d'IU, que
havent fet coherentment de la seua oposició a la guerra un element
central de la seua campanya ha reduït a la meitat els seus vots i
escons, el qual ha estat solament parcialment compensat per la pujada del
BNG i EH. La victòria si més no aparent de l'OTAN en els
Balcans, solament entelada per l'avançament rus en Pristina, semblaria
haver-se traslladat als resultats electorals: si més no, pot haver
impedit que l'opinió majoritàriament contrària als
bombardejos es traduís en un vot de càstig als partits de
la guerra. En tot cas, podríem extraure la lliçó de
que la consciència antibel·licista, sense un moviment pacifista
sòlidament organitzat, és extremadament volàtil davant
de la retòrica del triomfalisme guerrer, especialment quan el cost
econòmic de la guerra encara no s'ha fet sentit en el benestar de
la ciutadania.
Centrant-nos al País
Valencià, constatem que en les Eleccions
Autonòmiques, al 98,26% escrutat, la participació ha
baixat d'un 76 a un 68%, però la baixada de vots ha estat fonamentalment
del PSOE (mantenint el mateix percentatge), d'UV (que en baixar del 5%
queda fora de les Corts Valencianes) i sobretot d'EUPV, que ha vist reduïts
a la meitat vots i escons. El PP puja lleugerament en vots, però
passa del 43 al 49% assolint la majoria absoluta d'escons, i el Bloc (coaligat
amb Els Verds) té una pujada proporcionalment espectacular i obté
els millors resultats de la seua història fregant el 5%, però
en no assolir-ho no aconsegueix entrar en les Corts Valencianes. Cal destacar
pel contrari que el Bloc (coaligat a tal efecte amb CIU) obté la
meitat dels vots en les eleccions europees, quedant per sota dels vots
obtinguts en totes les autonòmiques anteriors; per això,
és plausible que sense l'efecte de rebuig produït en part del
seu electorat, de tarannà progressista, per la coalició en
les europees amb un partit de dretes, podria haver superat en les autonòmiques
el llindar per a entrar en les Corts. La lliçó, en tot cas,
l'haurà de traure el mateix Bloc. I tant de bo si poguera evitar
la decepció de les esperances que havia aconseguit despertar en
un ampli sector progressista valencià.
Tanmateix, el principal
problema i la principal decepció és la d'EUPV, no per llargament
temuda menys impactant. I solament encertant en el diagnòstic podrà
encetar-se la via de la seua superació.
Es clar que contra EUPV
han jugat un fum de factors externs, des de la sortida de Nova Esquerra
a la fi de la coalició amb Els Verds, fins al desenllaç de
la guerra de l'OTAN contra Iugoslàvia. Per no parlar de la marginació
en determinats mitjans de comunicació, que en ser una constant no
explica les variacions al llarg del temps. En tot cas, centrar l'anàlisi
en factors externs, tot i ser afalagador per a les direccions, no passa
mai de ser un exercici de masoquisme que condueix a la impotència.
I en aquest cas, hi ha també factors interns gens menyspreables
sobre els quals sí es pot aprendre la lliçó i actuar
directament per a invertir la tendència, no inusual dins de l'esquerra,
a col·lapsar sobre si mateixa a la manera d'un forat negre.
Cal recordar que en l'Assemblea
d'EUPV on es van aprovar les candidatures autonòmiques aquestes
solament van rebre el suport del 60% dels delegats. I malament unes candidatures
que no satisfeien al 40% dels delegats podrien convèncer al 100%
dels electors potencials! Però abans que ningú especule amb
majories monolítiques d'un determinat partit caldrà recordar
que les candidatures havien estat consensuades per diferents partits i
corrents, però entre els decebuts havia molts membres dels mateixos
partits i corrents. De fet, el sistema electoral intern que s'utilitzava,
proporcional amb llistes tancades, impedia la marginació de cap
corrent, però deixava en mans de les seues cúpules la negociació
de les candidatures, deixant en segon pla el paper dels delegats de base.
I per molt formalment democràtic que siga aquest sistema, el cert
és que ha conduït a EUPV entre el Caribdis de la confrontació
entre corrents i l'Escila dels pactes en les altures que inciten a l'abstenció
en les bases. I això pot ser molt adequat per a fer exercicis de
simulació interna d'una democràcia formal multipartidària,
però no per a desenvolupar un moviment polític i social participatiu
i de base que hauria de ser la senya d'identitat d'EUPV com a una esquerra
diferent.
L'alternativa, clar, no
és un sistema obert majoritari amb el qual el 51% podria marginar
al 49%. L'alternativa és un sistema
proporcional de llistes obertes, que done al mateix temps totes les
garanties a les minories i tota la capacitat de decisió a les bases.
Les dificultats tècniques per a la seua aplicació no justifiquen
ja no utilitzar un sistema que coneguem perfectament (es pot consultar
en http://www.uv.es/~pla/sistelec/propobga.html)
i que ha esdevingut políticament imprescindible: els sistemes electorals
interns no són la panacea, però prefiguren el tipus d'organització
a desenvolupar. I solament per aquest camí EUPV podrà esdevenir
el moviment polític i social que necessita l'esquerra valenciana.