Gràcies al "Marcador polític" del LEVANTE-EMV i a la informació en Internet dels resultats electorals, és possible fer una anàlisi d'aquestos la mateixa nit de les eleccions.
        El primer resultat, referit a les eleccions europees, és que aquestes les han guanyat els partits de l'OTAN: al 99,91% escrutat, els principals partits pro-OTAN (PP, PSOE i CIU) han passat de 14039520 vots (el 75,57%) i 53 escons a 16703954 vots (el 79,45%) i 54 escons; pel contrari, les principals forces anti-OTAN (IU, BNG i EH) han passat de 2817216 vots (el 15,16%) i 9 escons a 1866451 vots (el 8,88%) i 6 escons. I cal dir que la davallada ha estat fonamentalment d'IU, que havent fet coherentment de la seua oposició a la guerra un element central de la seua campanya ha reduït a la meitat els seus vots i escons, el qual ha estat solament parcialment compensat per la pujada del BNG i EH. La victòria si més no aparent de l'OTAN en els Balcans, solament entelada per l'avançament rus en Pristina, semblaria haver-se traslladat als resultats electorals: si més no, pot haver impedit que l'opinió majoritàriament contrària als bombardejos es traduís en un vot de càstig als partits de la guerra. En tot cas, podríem extraure la lliçó de que la consciència antibel·licista, sense un moviment pacifista sòlidament organitzat, és extremadament volàtil davant de la retòrica del triomfalisme guerrer, especialment quan el cost econòmic de la guerra encara no s'ha fet sentit en el benestar de la ciutadania.
        Centrant-nos al País Valencià, constatem que en les Eleccions Autonòmiques, al 98,26% escrutat, la participació ha baixat d'un 76 a un 68%, però la baixada de vots ha estat fonamentalment del PSOE (mantenint el mateix percentatge), d'UV (que en baixar del 5% queda fora de les Corts Valencianes) i sobretot d'EUPV, que ha vist reduïts a la meitat vots i escons. El PP puja lleugerament en vots, però passa del 43 al 49% assolint la majoria absoluta d'escons, i el Bloc (coaligat amb Els Verds) té una pujada proporcionalment espectacular i obté els millors resultats de la seua història fregant el 5%, però en no assolir-ho no aconsegueix entrar en les Corts Valencianes. Cal destacar pel contrari que el Bloc (coaligat a tal efecte amb CIU) obté la meitat dels vots en les eleccions europees, quedant per sota dels vots obtinguts en totes les autonòmiques anteriors; per això, és plausible que sense l'efecte de rebuig produït en part del seu electorat, de tarannà progressista, per la coalició en les europees amb un partit de dretes, podria haver superat en les autonòmiques el llindar per a entrar en les Corts. La lliçó, en tot cas, l'haurà de traure el mateix Bloc. I tant de bo si poguera evitar la decepció de les esperances que havia aconseguit despertar en un ampli sector progressista valencià.
        Tanmateix, el principal problema i la principal decepció és la d'EUPV, no per llargament temuda menys impactant. I solament encertant en el diagnòstic podrà encetar-se la via de la seua superació.
        Es clar que contra EUPV han jugat un fum de factors externs, des de la sortida de Nova Esquerra a la fi de la coalició amb Els Verds, fins al desenllaç de la guerra de l'OTAN contra Iugoslàvia. Per no parlar de la marginació en determinats mitjans de comunicació, que en ser una constant no explica les variacions al llarg del temps. En tot cas, centrar l'anàlisi en factors externs, tot i ser afalagador per a les direccions, no passa mai de ser un exercici de masoquisme que condueix a la impotència. I en aquest cas, hi ha també factors interns gens menyspreables sobre els quals sí es pot aprendre la lliçó i actuar directament per a invertir la tendència, no inusual dins de l'esquerra, a col·lapsar sobre si mateixa a la manera d'un forat negre.
        Cal recordar que en l'Assemblea d'EUPV on es van aprovar les candidatures autonòmiques aquestes solament van rebre el suport del 60% dels delegats. I malament unes candidatures que no satisfeien al 40% dels delegats podrien convèncer al 100% dels electors potencials! Però abans que ningú especule amb majories monolítiques d'un determinat partit caldrà recordar que les candidatures havien estat consensuades per diferents partits i corrents, però entre els decebuts havia molts membres dels mateixos partits i corrents. De fet, el sistema electoral intern que s'utilitzava, proporcional amb llistes tancades, impedia la marginació de cap corrent, però deixava en mans de les seues cúpules la negociació de les candidatures, deixant en segon pla el paper dels delegats de base. I per molt formalment democràtic que siga aquest sistema, el cert és que ha conduït a EUPV entre el Caribdis de la confrontació entre corrents i l'Escila dels pactes en les altures que inciten a l'abstenció en les bases. I això pot ser molt adequat per a fer exercicis de simulació interna d'una democràcia formal multipartidària, però no per a desenvolupar un moviment polític i social participatiu i de base que hauria de ser la senya d'identitat d'EUPV com a una esquerra diferent.
        L'alternativa, clar, no és un sistema obert majoritari amb el qual el 51% podria marginar al 49%. L'alternativa és un sistema proporcional de llistes obertes, que done al mateix temps totes les garanties a les minories i tota la capacitat de decisió a les bases. Les dificultats tècniques per a la seua aplicació no justifiquen ja no utilitzar un sistema que coneguem perfectament (es pot consultar en http://www.uv.es/~pla/sistelec/propobga.html) i que ha esdevingut políticament imprescindible: els sistemes electorals interns no són la panacea, però prefiguren el tipus d'organització a desenvolupar. I solament per aquest camí EUPV podrà esdevenir el moviment polític i social que necessita l'esquerra valenciana.