En
el capitalisme de casino en el qual vivim, sembla normal que guanye
sempre la Banca. De fet, ha comptat amb el suport dels que fins ara han
estat els dos partits majoritaris (PP i PSOE), que fins i tot van
modificar al seu servei l'article 135 de la Constitució. I sembla clar
que són els que estan menejant els fils en Andalucia, condicionant la
possibilitat de governar.
Més enllà del desvergonyiment de
Susana Díaz,
que després que l'electorat no l'ha donat majoria per a governar acusa
a les forces de l'oposició de fer oposició votant en contra de la seua
investidura, cal recordar que va disoldre el parlament andalús
convocant eleccions per a no acomplir el previ acord amb IU de creació
d'una Banca Pública, i ara no vol acceptar la condició de Podemos de
trencar les relacions amb la Banca desnonadora. Clar que per a que això
fos viable caldria la Banca Pública que exigeix IU i que va ser la raó
de que trencara el pacte amb ella.
Naturalment la Banca, donada
la previssible davallada de PP i PSOE, ja està cercant una alternativa,
en la forma de la dreta mutant de "Ciudadanos" promoguda per les grans
empreses de l'IBEX 35. En octubre de 2014 vaig publicar en
http://www.uv.es/pla/recompos.htm un article titulat "
Recomposició del panorama polític en Espanya?",
on afirmava que calia preveure també una recomposició de la dreta
política, i me preguntava quina seria la força darrere de la
qual la banca, el gran capital i els principals mitjans massius de
comunicació llancaren tot el seu pes. Ara ja sembla clara la resposta a
aquesta pregunta.
Actualment
el PP sembla haver deixat de representar a la Banca i al gran capital,
que no pensa apostar al seu manteniment per a la defensa dels seus
privilegis de classe. Naturalment, els aparells del PP intenten
defensar les seues posicions, però ja no tant per a defensar uns
interessos genèrics de classe (burgesa) sinó els seus interessos
personals específics, entrampats en la corrupció del que s'ha anomenat
capitalisme d'amics de la colla ("
amiguetes"
en castellà). És en aquest sentit que pot ser adient descriure-los com
a "casta", un concepte més restrictiu que el de "classe". I un procés
similar s'ha produït al si del PSOE, especialment en un lloc com
Andalucia on manté el govern des de fa dècades: els ERE falsos que
estan essent investigats semblen també un obrerisme de "
amiguetes".
Naturalment, això no lleva que en moltes agrupacions de base del PSOE
puguen ser genuinament d'esquerres, amb les limitacions de la ideologia
socialdemòcrata, en la línia de
Thomas Piketty,
que els permet oposar-se a la desigualtat però no al capitalisme, cosa
que els porta a mitjà termini a un carreró sense sortida. I
malauradament, també dins de l'esquerra pròpiament dita es produeixen
actituts pròpies d'una "casta", negant-se a assumir responsabilitats
polítiques amb dimisions, i posant així també els seus interessos
personals per damunt dels interessos de classe (treballadora, en aquest
cas).
No és estrany que Ciudadanos pose en Andalucia com a única
condició per deixar governar a Susana Díaz el trencament amb la
corrupció, personalitzada en els dos anteriors presidents. Perquè per a
ells del que es tracta és de deslliurar-se de la "casta" per poder
defensar millor els seus interessos de classe, i principalment els
interessos de la Banca i el gran capital.
Certament, podem
coincidir amb els que, desde d'una esquerra vergonyosa, pretenen també
trencar amb la "casta". Perque sí, cal trencar amb la "casta"
bipartidista. Però no és suficient. Cal trencar també amb la classe
dominant que s'ha beneficiat de la crisi, utilizant-la per a augmentar
la desigualtat transferint renda de la classe treballadora al capital.
Per a que no guanye la Banca.