Ja han passat els temps dels virreis. Al País Valencià tenim una autonomia limitada i no en tenim prou (amb l’Estatut que anomenem “de la vergonya”), volem ser una comunitat federada amb la resta dels pobles d’Espanya des del lliure exercici del nostre dret a l’autodeterminació. I de cap manera admetrem cap pas endarrere cap al centralisme.

I això ho hem de rebutjar tant pel que fa al País com pel que fa a les forces polítiques valencianes: de res ens serveix tenir autonomia o fins i tot sobirania si les forces polítiques representatives no tenen capacitat de decisió pròpia, sinó que les decisions es prenen a “Madrid” (un “Madrid” que no fa referència a la digna classe treballadora madrilenya, sinó als àmbits del poder central de l’Estat).

Doncs bé, tant el PP com el PSOE tenen una estructura centralista: les candidatures a les Eleccions Generals les acorda la direcció central. Pel contrari, EUPV és una força de sobirania valenciana, la qual s’expressa entre altres coses en l’elecció, per la seua Assemblea, de les seues candidatures al Congrés dels Diputats i al Senat. Ningú, ni en Madrid ni en Asturias, ens ho pot impedir.

I des d’aquesta sobirania hem elegit a Antonio Montalban, Miguel Angel Pavón i Conxa Amorós com a caps de candidatura al Congrés dels Diputats per València, Alacant i Castelló, respectivament, amb la proposta d’encapçalar una confluència unitària de l’esquerra honesta, i a José Luis Pitarch, Antonio Martín Lillo i Sixto Salvador com els corresponents candidats al Senat, amb la proposta d’integrar-se en una àmplia entesa de progrés per a derrotar al PP en la Comunitat Valenciana.

Aquesta és l’opció de l’esquerra valenciana, roja, verda, violeta i republicana, enfront de la dreta i el bipartidisme. I qui faça el joc a maniobres antivalencianes que ens vulguen negar la capacitat de decisió hauran de donar comptes davant del poble valencià d’esquerres.