LA TERCERA VOLTA
Rafael Pla López
membre del Consell Polític d'EUPV

Cap candidat de les esquerres franceses, que en conjunt sumen el 42% dels vots emesos, ha aconseguit passar a la segona volta de les eleccions presidencials, al quedar tots ells per sota del candidat dretà Chirac i del candidat d'extrema dreta Le Pen, que sumen 37%. Això ha estat el resultat de la conjunció de tres factors: el rebuig entre l'electorat d'esquerres contra les esquerres governamentals, un sistema electoral majoritari a dues voltes que margina a les minories, i l'atomització de l'esquerra. D'aquesta manera, unes esquerres que han votat extremadament dividides en primera volta, es troben en segona volta davant de la necessitat d'unir-se en el vot al candidat de la dreta moderada o, alternativament, arriscar-se a la victòria de l'extrema dreta. La possibilitat de redreçament de les esquerres resta ajornada a les properes eleccions legislatives, que es configuren així com una tercera volta. El resultat d'aquesta pot dependre, en bona mesura, de que s'hagen aprés les lliçons d'aquesta primera volta. Lliçons que també hauriem d'aprendre fora de les fronteres de França.

Per tal com les eleccions legislatives es faran també a dues voltes, alguns poden proposar concentrar tots els vots d'esquerres ja en la nova primera volta. Això, tanmateix, no sembla viable: pel contrari, el rebuig antigovernamental ja expressat podria portar a incrementar l'abstenció i regalar la victòria a les dretes. Però hauria d'haver un termini mitjà raonable entre el monolitisme i l'atomització. Perquè resulta paradòxicament electoralista que fins i tot les esquerres anti-sistema utilitzen el sistema per a recomptar-se i competir entre elles.

Davant de les amenaces reals des de la dreta, que a casa nostra encarnen un autoritarisme centralista que posa en perill fins i tot les llibertats democràtiques (l'intent d'imposar una Llei de Partits amb la qual es pot il·legalitzar qualsevol opció anti-sistema és un exemple extrem), seria un diletantisme imperdonable participar en les eleccions no com una trinxera per a la defensa de la democràcia, el país i els interessos populars, sinó com un joc autocomplaent. Cal construir formacions i moviments polítics flexibles que puguen expressar i respectar al seu si pluralitats d'esquerres sense condemnar a aquestes a dirimir les seues diferències en el que hauria de ser prioritàriament un camp de batalla contra la dreta centralista.

Va ser precisament amb aquest esperit que el Partit Comunista va renunciar a casa nostra a presentar-se a les eleccions en solitari, subsumint-se electoralment dins d'una Esquerra Unida dotada d'uns mecanismes organitzatius i d'elecció interna proporcionals i participatius que possibiliten l'expressió de la seua pluralitat interna. I a hores d'ara, conscients de les limitacions d'Esquerra Unida per a unir al conjunt de les esquerres, estem compromesos en impulsar una Entesa on puguen expressar-se plenament l'ecologisme i el nacionalisme d'esquerres.

I cal felicitar-se també de que el Partit Socialista, des de posicions de centre o centre-esquerra que no són les nostres, haja trobat les formes, mitjançant les seues primàries, d'expressar i unir la seua pluralitat interna.

No sembla, essent realistes, que al País Valencià, si més no a les eleccions autonòmiques, amb el handicap del 5%, siguen viables altres trinxeres per a enfrontar la dreta centralista. Seria bo, per tant, que tothom es situara, segons les seues posicions esquerranes o centristes, en condicions adequades per a aquesta batalla. Perqué per a aquesta tasca ningú sobra, i tothom és necessari.