UNITAT PER LES 35 HORES
Rafael Pla López
coordinador de l'Àrea de Formació i Debat del PCPV

L'1 de maig és el dia de la unitat de les persones treballadores. Per això, l'any passat molts vam sortir de la manifestació amb un sabor agredolç: amb satisfacció pel fet que la majoria dels manifestants es manifestaren contra la reforma laboral, però pesarosos per la divisió de la classe obrera.

Afortunadament, la situació enguany és molt diferent: tant el PCPV i EUPV com CC.OO., UGT i la CGT posem en primer pla la reivindicació de la setmana laboral de 35 hores. I, després d'alguna vacil·lació, tots coincidim en demanar una llei que ho establesca (i tant de bo si el PSOE es sumara a aquesta causa comú mostrant que la seua renovació va més enllà dels canvis de persones!).

Naturalment, els sindicats ho reivindiquen també als convenis col·lectius: estaria bo que es resignaren a esperar la tramitació parlamentària d'una llei per a exigir-ho en les empreses! En general, el que han fet les lleis ha estat sancionar els drets aconseguits amb la lluita obrera.

Però també és cert que sense una llei és molt difícil generalitzar la reducció de la jornada laboral més enllà de les empreses amb la plantilla més combativa i organitzada sindicalment, que a més podrien veure-s amenaçades per la competència deslleial de les empreses que sobreexplotaren als seus treballadors i treballadores.

Per la mateixa regla de tres, és important també generalitzar solidàriament la setmana de 35 hores a nivell europeu, seguint el camí marcat per França i Itàlia i desenvolupant la unitat obrera en el conjunt d'Europa: quan ens volen imposar, amb l'euro i l'AMI, una completa liberalització de les inversions i la circulació de capital, cal exigir que l'homogeneització regulada de les condicions laborals vaja per davant.

I cal recordar que la setmana laboral de 35 hores no és una reivindicació revolucionària ni que qüestione directament el sistema capitalista: és una simple qüestió de sentit comú per tal que l'increment de la productivitat, en un context al qual la producció no pot augmentar més enllà dels límits ecològics al creixement, puga ser gaudit pel conjunt de la societat i no únicament per una minoria capitalista, condemnant-nos pel contrari a un augment il·limitat de l'atur.

I tal reducció a 35 hores sense reducció salarial, essent imprescindible per a reequilibrar la distribució de la renda, és insuficient per a acabar amb l'atur, el qual requerirà disminucions més radicals de la jornada laboral que, sense disminuir la massa salarial, puguen anar acompanyades de disminucions pactades no proporcionals de salaris individuals lligades a l'augment dels llocs de treball.

En definitiva, treballar menys per a treballar tots i totes, seguint el camí de la reducció a 35 hores, és la via de la unitat de treballadors i treballadores, joves i grans, actius i aturats, fixes i precaris. És la via de la solidaritat i la unitat de classe que l'1 de maig tan bé simbolitza al llarg de la història.

I en aquest camí el primer enemic a vèncer és l'apatia, el conformisme i l'individualisme insolidari. I el primer obstacle a superar és la temptació del pont que convida a l'escapisme i a defugir de les responsabilitats col·lectives.

Cap treballador i treballadora responsable ha de faltar a la cita de l'1 de maig! Que les avingudes s'omplin d'un clamor unànime per l'ocupació, la solidaritat i les 35 hores!