Pot dir-se que els primers objectes a què es va donar el caràcter de llibres van ser les pedres, sobre les quals a força de temps i amb molt de treball es gravaven les lleis i les inscripcions. Així es van escriure les taules de la llei, el llibre més antic que es fa menció en la història. Més endavant van arribar a traçar-se els caràcters sobre fulls i corfes d'arbres, i principalment sobre el papir, del qual va prendre el nom el paper. Després es va escriure en tauletes de fusta prima cobertes de cera, i també de pells i pergamins.

Durant  molt de temps es van fer aixi els llibres,  amb certes parts dels vegetals: d'estes van tindre origen els diversos noms que li'ls van donar, com els de folium, tabula, líber, i d'aquestes hem format també nosaltres els de full, llistó i llibre.

A l'extrem de les tires de pergamí o papir, que no estaven escrites sinó d'una banda, se solia posar un cilindre o bastó anomenat umbilicus, al voltant del qual s´embolicava l'escrit, com el denota la paraula biblos en grec i volum en llatí; i a l'altre extrem estava ordinàriament el títol del llibre, anomenat frons, el qual es va escriure en lletres d'or quan la civilització va anar progressant. A més, perquè no poguera llegir-se el seu contingut, se'ls posava a vegades un o més segells, de manera que ja no podia desenrotllar-se el volum sense trencar-los.

Els hebreus acostumaven a donar al llibre el nom de la paraula amb què començava. Per açò la Gènesi s'anomenava Bereschit, Vaskra l'Èxode, i així d'altres. Tal vegada d'este costum es deriva la de donar a les butles dels Papes el nom de les primeres paraules amb què comencen.

No obstant  algunes vegades es col·locava el títol de l'obra en un dels extrems del bastó, anomenat cornua, i es col·locaven els rollos en els armaris de manera que a primera vista poguera conéixer-se pel títol el contingut de cada un. Aquest tipus de llibre es va anar desterrant-se a mesura que es va introduir el pergamí, sobre el qual s'escrivia pels dos costats. Llavors ja es va introduir l'ús de plegar-lo i els llibres van passar a ser quadrats, com ho són ara els els nostres. La invenció dels quals s´atribuïx a Lliga'l, rei de Pèrgam.

En relació amb l'ús de l'escriptura i dels llibres, es coneixien entre els grecs tots els oficis següents: Hi havia escrivents, els quals copiàven els llibres i als que anomenaven bibliographi; hi havia altres que pintaven les lletres, als quals els donaven el nom de kalligraphoi, i per últim hi havia el bibliopolae, els llibrers que venien els llibres. Els llibres no es venien enquadernats sinó rollats, com hem dit abans. A Atenes els llibrers tenien botigues públiques, i en elles es reunien ordinàriament els literats per a llegir els llibres nous que s'escrivien.

Els romans als copistes de llibres els anomenaen librarii; els encarregats de vendre'ls, o bibliopolae, i a uns esclaus instruïts en l'art d'encolar-los o apegar-los,  glutinatores. En temps de la república les persones instal·lades tenien en les seues cases molts copistes o secretaris, la major part esclaus o lliberts, per a copiar els manuscrits nous. Però en temps d'August els venedors de llibres, bibliopolae, es van introduir a Roma, i van propiciar l´aparició de botigues de llibres, que solien estar prop de l'entrada dels temples i dels edificis públics, i en particular en el fòrum romà. Els llibrers fixaven en les seues portes els títols de les obres que tenien en venda, perquè a un colp de vista poguera qualsevol assabentar-se del que hi havia en elles.

Abans de la invenció de la impremta, era molt costosa l'adquisició d'una obra important, i es venia de la mateixa forma que una heretada o una casa, és a dir, per mitjà d'escriptura pública i baix condicions particulars. Els historiadors citen molts exemples de com eren d'escassos en l'edat mitjana els llibres, i de com es venien de cars a Europa. Saint-Loup, abat de Ferrieres, va enviar dos dels seus monjos a Itàlia l'any de 855, amb l´únic objectiu de traure una còpia del tractat de l'Oratòria de Ciceró i d'alguns altres llibres llatins, dels quals no posseïa sinó alguns fragments.

En el segle X un exemplar de la Bíblia i un altre de les cartes de Sant Jeroni eren posseits en comú per diversos monestirs d'Espanya, que se servien d'ells simultàniament. L'abat Lebeuf menciona una col·lecció d'homilies, per les quals es van donar a Bretanya, en el segle XI, 2.000 moltons i tres moyos de gra, que equivaen a 99 faneques. La còpia dels manuscrits es feia llavors amb tanta pausa i lentitud, que una còpia de la Bíblia treta en cinc mesos es va considerar com un prodigi de velocitat.