UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
MANIFEST EN FAVOR D'UNA UNIVERSITAT
PÚBLICA I PRESENCIAL
1. Durant les llargues setmanes de l’estat d’alarma, des del març de 2020, la majoria del PDI de la Universitat de València, i la resta de la comunitat universitària, hem dut a terme un gran esforç per tal d’improvisar una docència no presencial, quasi sempre amb mitjans telemàtics, i posant tot allò al nostre abast al servei de la tasca docent i dels nostres estudiants. Entre altres coses, per suposat, el nostre temps, però alhora també tota una sèrie d’infraestructures materials i privades: les nostres cases, els nostres ordinadors domèstics, les línies d’internet, les impressores, el paper, la tinta, etc. Hem aportat tot el que teníem disponible en benefici de la universitat, de vegades amb notables sacrificis personals.
2. La situació d’emergència ha fet paleses les mancances que la UV havia acumulat des de feia anys per assegurar una formació telemàtica seriosa. Per exemple, no ha estat estudiat ni mesurat mai l’ús real de l’“Aula virtual” i dels seus recursos per part dels docents ni dels estudiants. No s’hi han tingut gens en compte les possibles crítiques o suggeriments de millora. No s’han posat a disposició línies telefòniques específiques ni un assessorament directe i presencial dels usuaris, tant professors com estudiants. Hem hagut d’esperar a aquesta pandèmia perquè es distribuïren apressadament uns tutorials que pogueren facilitar un ús ja urgent i inevitable. Tot s’havia confiat a un autoaprenentatge voluntarista, a uns pocs cursets proposats anualment des del Servei de Formació Permanent i a una adreça electrònica distant per a respondre problemes i dubtes (aula.virtual@uv.es).
3. En aquests mesos de crisi, els criteris i les instruccions difosos per les autoritats responsables de la UV no han estat sempre clars i coherents. No pretenem menystenir la seua tasca, però sí posar-ne en qüestió l’orientació i l’eficàcia. Sens dubte ens han arribat un bon nombre de circulars, tutorials, demandes d’addendes a les Guies docents, de dades, de reunions de diversa mena, etc., però hi ha hagut un suport efectiu molt escàs. Hem trobat a faltar un recolzament i un reconeixement explícit i clar, des de l’inici, de la capacitat resolutiva del mateix professorat, que compta sovint amb una experiència docent de molts anys. Ens ha mancat també la disponibilitat immediata, per exemple per via telefònica, d’uns mecanismes d’ajuda informàtica directa i ràpida. En molts casos les orientacions i oferiments de suport han arribat massa tard. En canvi, i sorprenentment, sembla que la prioritat ha estat blindar la legalitat dels nous procediments docents i avaluatius, aparentment per por de possibles recursos judicials, futures avaluacions, etc.
4. L’ús d’algunes de les noves tecnologies virtuals ha plantejat igualment problemes nous en relació amb la privacitat, el dret a la imatge pròpia, amb la propietat intel·lectual, la titularitat i també amb els drets d’ús i difusió dels enregistraments de classes, exercicis i proves. Tots els quals, a més a més, es vehiculen a través de plataformes gestionades per grans companyies internacionals amb forts interessos comercials fora del nostre control i del de la Universitat. Molts usuaris, tant del PDI com de l’estudiantat, s’han trobat insegurs i desprotegits, sense rebre la certesa de qui tindrà finalment accés real, i en quines condicions, a totes aquestes gravacions, dissenyades inicialment per a un ús exclusivament didàctic i personalitzat.
5. L’experiència dels darrers mesos, que encara no ha acabat, haurà de ser avaluadaoportunament, però ja s’entreveuen algunes conclusions que poden ser compartides àmpliament. Ni tot el PDI ni tot l’alumnat disposava, ni disposa, de les condicions materials ni tècniques per a embrancar-se de forma generalitzada i sistemàtica en l’ensenyament telemàtic. En termes generals, s’ha produït un empobriment de la relació estudiant-professor. S’ha dificultat la comunicació. Han sorgit nous conflictes. Tot s’ha tornat molt més complex i onerós. S’han limitat els objectius i els programes de les matèries però, paradoxalment, s’ha acrescut la feina per a tothom. Els grups molt nombrosos han esdevingut extremament difícils d’atendre. S’han perdut les classes pràctiques i de laboratori. La realització d’exàmens, per a molts, s’ha convertit en un malson amb una solució encara problemàtica. Només a última hora s’ha previst un cert suport tècnic. Comptat i debatut, els estudiants hauran aprés decididament menys, i els resultats i les qualificacions apareixeran distorsionats. A més a més, s'hauran d'avaluar les condicions de treball que hem patit i els conflictes de conciliació familiar que s'han plantejat.
6. D’altra banda, dirigir a distància la recerca, els TFGs, els TFMs, les tesis doctorals, etc. s’ha tornat inevitablement més complicat i la feina s’ha multiplicat. També ha incidit molt negativament el tancament de les biblioteques en l’accés a la bibliografia necessària, que sovint ha hagut de ser suplerta pels mateixos tutors amb els seus recursos personals. Les bases de dades que se’ns han proporcionat han evidenciat una utilitat molt limitada. Semblantment, el tancament dels laboratoris ha perjudicat totes les activitats de recerca experimental: els investigadors necessiten utilitzar les infraestructures de recerca, ja que des dels domicilis no és possible evidentment cap avanç seriós. També ens sentim preocupats per les iniciatives de transformació de diversos dels nostres estudis de Màster, que ara es pretenen convertir en híbrids (presencials/no presencials), a fi d’atraure la màxima matriculació, en un intent d’equiparar-se amb les universitats privades, que tanmateix no han de superar el filtre de l’ANECA que supervisa la universitat pública.
7. Volem afirmar la nostra fe i confiança en la interacció interpersonal i directa entre professors i estudiants, i dels professors i estudiants entre ells mateixos. Una relació que ha definit la vida de les universitats durant segles, i que és la que permet una autèntica formació (educativa), més enllà de la simple instrucció. Els apunts, les relacions telemàtiques, les videoconferències, les tutories electròniques, i totes les tecnologies a l’ús constitueixen, de fet, un succedani empobrit de les relacions interpersonals directes. Un docent necessita expressar-se oralment, dialogar, emprar la seua gestualitat, copsar amb la mirada l’expressió dels estudiants i percebre-hi si tot allò que explica és entés, assimilat i apreciat, interrogar amb els ulls i la veu, i captar-ne la resposta. Li cal mostrar llibres, documents, materialitzar objectes. Els estudiants necessiten alhora tractar directament els professors, parlar-hi i identificar-los amb la seua especificitat, les seues tries metodològiques i expressives, amb els esquemes i anotacions improvisades a les pissarres, amb les consultes personalitzades en les tutories, etc.
8. Bé que sabem que la pandèmia de la COVID-19 continua. Que tots, els estudiants, els PAS, els investigadors, els tècnics i els docents hem de ser prudents, que la Universitat ha de preveure i aplicar plans de contingència mentre es mantinga aquesta emergència i la possibilitat de rebrots ocasionals. Però alhora volem reclamar que totes aquestes mesures siguen considerades EXCEPCIONALS, i limitades exclusivament a la duració estricta de l’emergència actual. La Universitat no pot escudar-se en aquesta pandèmia i prendre-la com a pretext per a alterar radicalment la seua fonamental vocació presencial. Els docents volem fer classe en les aules, i només excepcionalment, quan s’impose un tancament imprescindible de les universitats, de forma telemàtica. Tot i preveient-hi les màximes precaucions sanitàries, la Universitat no pot renunciar a l’ensenyament presencial. Ha de poder garantir el màxim aprofitament dels espais, de les infraestructures i dels horaris, de manera que, posant-hi tots els mitjans, les classes normals es puguen reprendre tan aviat com, i en el grau que, siga factible sanitàriament. La programació del curs 2020-2021, per tant, hauria ja de preveure una docència presencial en la mesura que això siga possible.
9. En qualsevol cas, i preveient els possibles parèntesis d’ensenyament telemàtic, la Universitat ha d’expandir plenament i proveir el seu personal, i especialment el PDI, amb mitjans tècnics i materials encara insuficients. No n’hi haurà prou d’augmentar l’oferta formativa amb més cursets –que haurien de ser, ho remarquem, predominantment presencials, i no telemàtics. Calen nous serveis d’atenció personalitzada, despatxos i telèfons directes on poder consultar i rebre ajuda.
10. En conclusió, la Universitat de València és una UNIVERSITAT PÚBLICA PRESENCIAL, l’única que permet garantir la igualtat d’oportunitats i superar l’aprofundiment de les fractures socials. Els nostres cursos són presencials. Els nostre estudiantat és presencial. La nostra missió formativa exigeix una presencialitat irrenunciable. La nostra no és evidentment una universitat a distància, com la UNED o la UOC, i per tant el nostre ensenyament ha estat sempre i ha de ser presencial. En conseqüència, per totes les raons exposades i en els termes expressats, DEMANEM que continue essent-ho en el present i en el futur.
València, 11 de juny de 2020
PDI en favor d'una Universitat Pública i Presencial