Sobre la secció grega del Tirant lo Blanc.
Les pàgines que segueixen són un first draft sobre un aspecte concret
dels que han configurat el pla de treball del grup UV-701, dins dels projectes
de recerca Fonts greco-llatines del
Tirant lo Blanc (GV05/301) i Fuentes
griegas de la literatura catalana medieval (HUM2005-07697, MEC) [1]. Les oferim com a avanç de recerca
gràcies a l’eina utilíssima d’aquesta revista electrònica, model metodològic
per a tota la comunitat científica.
La tria de Constantinoble com a marc principal del
relat.
No hi ha gens d'originalitat a concebre que l'acció d'una narració
protagonitzada per un gran guerrer tingui com a escenari principal el de
Constantinoble i l'imperi grec. És bona veritat que quan l'autor o autors del Tirant va(n) orientar les peripècies del
seu heroi cap a aquests indrets, potser no pas de bell antuvi, ans després de
descartar diverses alternatives, podia o podien remetre's a molts precedents
dins el gènere. Val a recordar quants altres textos seguiren un esquema
narratiu que depèn en gran mesura del Gui
de Warewic, un poema èpic anglonormand de mitjan segle XIII, el
protagonista del qual salva Bizanci dels infidels i obté com a premi la mà de
la filla de l'emperador [2].
Curiosament, si Joanot Martorell va estar l'autor de tot o de part del Tirant, i si prèviament havia composat,
durant la seua estada a Anglaterra, una versió catalana en prosa d'aquest poema
èpic, el Guillem de Vàroic [3], la
solució adoptada per a totes dues obres és diametralment diferent: al Guillem de Vàroic, i en clara
contraposició a la tradició, l'heroi viatja fins a Palestina, obté la victòria
i se'n torna a Anglaterra; és al Tirant
on Martorell, que hauria utilitzat el Guillem
de Vàroic com a hipotext [4],
hauria reprès l'esquema consuet. Tanmateix, el cas més explícit és el de
En qualsevol cas, la contrastació de la ciutat real i la del Tirant constitueix una nova pedra de toc
respecte de la gran qüestió que ens interessa de plantejar, la possibilitat que
la novel.la
integri materials procedents de la literatura bizantina. Una hipòtesi major consistiria a explicar aquest ús
dins d'un plaer específicament literari, concebut ras i curt per un desig
d'anostrar o imitar determinats textos de
Fos qui fos l'autor de la novel.la, no li mancarien notícies sobre la capital de
l'imperi. Si atenem al Constantinoble històric, a la ciutat que fou assetjada
pels turcs encapçalats pel soldà Mehmet II el 1453, haurem de recordar el paper
dels catalans [10] a aquesta contesa. Els hi va estar encomanada
la defensa d’un sector concret de la ciutat, els barris del Bukòleon i Kondoskàlion.
Ambdues zones devien estar molt relacionades amb les activitats de la colònia
catalana a Bizanci, de la mateixa manera que ho estaven les àrees assignades a
cadascun dels respectius contingents occidentals: genovesos, venecians, pisans,
etc. [11] L’historiador grec Iorgos Paquimeris, sempre
atent a tot el relacionat amb Occident [12], ens
informa de l’establiment dels catalans als districte del Kosmídion –actualment
Eyüb-, que rebia aquest nom del monestir de Sant Cosme i Sant Damià [13] i es trobava prop del palau de Vlaquernes, al
nord-est de la ciutat. Ara bé, en tractar de la defensa de Constantinoble
l’historiador Iorgos Sfrantzís diu inequívocament que a Pere Julià, cònsol dels
catalans, li va estar confiada la defensa del Bukòleon i de l’aldea i el port
de Kondoskàlion [14] –modernament, Yeni Kapi-. El testimoni de
Sfrantzís és encara més determinant atès que formava part de l’estat major de
l’emperador. Una segona font historiogràfica és la carta que l’arquebisbe
Lleonard de Quios adreça al papa Nicolau V a data de 16 d’Agost del mateix
1453, i on situa les forces catalanes a la zona de l’Hipòdrom, a tocar del
palau del Bukòleon [15].
Lleonard havia estat fet presoner pels turcs, però va aconseguir de
deslliurar-se’n; el seu testimoni sembla també de molt de pes.
El Bukòleon deu el seu nom al palau erigit per l’emperador Teòfil (829-842)
[16], i
estava situat al sud de la ciutat, davant la platja del mar de Màrmara. No
gaire lluny, al sud de l’Hipòdrom i no pas a vora mar, hi havia el palau
d’Hormisdas, després transformat en monestir de Sant Sergi i Sant Bacus, prop
del qual s’alçava l’església de Sant Pere i Sant Pau, la localització de la
qual no és segura a hores d’ara [17]. Quant
al Kondoskàlion, no era pas gaire lluny: es tracta d’una badia situada a l’oest,
amb un port no gaire gran, que a l’època de l’emperador Andrònic II Paleòleg
(1282-1328) va estar condicionat de bell nou, amb obres de draga, d’ampliació i
de defensa. Es tracta, precisament, del període en què la presència catalana a
l'urbs agafa embranzida malgrat el foragitament de la Companyia Catalana i la
creació dels ducats d’Atenes i Neopàtria. No és pas una hipòtesi inversemblant
que el condicionament del Kondoskàlion tingués entre els seus objectius el de
dotar els mercaders que no eren ni genovesos ni venecians, i, per tant, també
la colònia catalana, d’un port per al seu ús específic. Atorga un alt grau de
probabilitat a aquesta teoria el fet que el contingent català estigués
encarregat de la defensa de la zona. Alternativament, hom podria pensar que, a
diferència de les forces italianes, reforçades encara amb l’expedició de
Giovanni Giustiniani Longo, els catalans no haurien estat especialment ben
armats ni disposats per a sostenir una guerra, per la qual cosa els havien
confiat una secció de muralla menys compromesa: les defenses que miraven al mar
de Màrmara, com les que ho feien a
Aquest port del Kondoskàlion va estar bastit a l’època de l’emperador Julià,
els anys 361-363, i era conegut amb el nom de port de Sofia, si no abans, des
del segle VI [19].
Tanmateix, d’ençà de la conquesta franca el 1204 va caure en un gran abandó [20]. Els
restauradors del poder grec, la dinastia dels Paleòlegs, tingueren cura de
restaurar el port, que va rebre el nom de Kondoskàlion, per bé que a un
passatge de Nicèfor Grigoràs hom l’anomena port
vora l’hipòdrom [21]. Però
ens detenim en aquest punt perquè en connexió amb aquest indret hi ha una dada
important per als nostres propòsits: a prop del port hi havia en principi
l’església de Sant Julià [22], que
va cremar durant el regnat de Constantí Vè, i mes tard s’hi va alcar una
segona, anomenada de Santa Tecla i fundada per Justinià [23]. Hi ha
moltes probabilitats que la colònia catalana tingués alguna vinculació amb
aquesta església de Santa Tecla, una advocació prou més freqüent al nostre
país, a l’època baixmedieval, que a altres nacions europees. La ubicació de la
colònia catalana prop del Kondoskàlion s’ajusta a la norma habitual pel que fa
a les colònies occidentals a Constantinoble: els genovesos ocupaven des del
1261 la ciutat de Gàlata, a l’altra banda de
La presència catalana a la ciutat no és pas anecdòtica a mitjan segle XV,
ans ha estat una de continuada des d’abans de l’arribada de
Que els catalans varen reeixir en l’objectiu d’aconseguir un mercat estable
a Constantinoble ho demostra el fet que el 1448, escassament cinc anys abans de
la desfeta, Pere de Rocafort dirigeix una requesta al tot just entronitzat
Constantí Dragasés [26],
l'últim emperador bizantí: li demana que concedeixi a la colònia catalana l’ús
de l’església de Sant Pere i Sant Pau –desapareguda en l’actualitat [27]-, que
havia estat fundada per Justinià i reformada al segle XII pels pisans [28]. Val a
dir que era una de les esglésies on s’oficiava el ritu catòlic, i encara
l’única que depenia directament de Roma. Rocafort havia estat el cònsol català
entre el 1438 i el 1445, i és evident que devia parlar el grec. Ell fa la
gestió diplomàtica, però la petició formal duu el segell del rei Alfons el
Magnànim. És ben cert que el permís imperial no va arribar [29], però
la maniobra diplomàtica confirma que hi havia una puixant colònia catalana, per
molt que ho neguin alguns crítics moderns [30].
Heinrich von Soemmern, un altre dels testimonis de la conquesta turca, no
s’està de dir que el nombre de les víctimes catalanes era elevat, i els esmenta
al costat de venecians i genovesos [31].
Finalment, també els historiadors turcs coneixien la presència a Constantinoble
dels catalans [32]. Just
un any abans, quan a 14 d’Abril del 1452 el soldà Mehmet el Conqueridor inicia
la construcció de la fortalesa de Rumeli Hissari –literalment castell d’Europa-, en comminar-lo els
bizantins a que no prosseguís les obres, respongué el següent: Construeixo aquest castell pel bé vostre i
pel meu, perquè m’han arribat moltes queixes
dels mercaders que són assaltats pels catalans a la mar de Màrmara i a la mar
Negra [33]. Per
tant, les activitats de pirateria dels corsaris catalans no són cap ficció:
encara al temps del setge hi havia a Constantinoble vuit vaixells bizantins,
cinc de genovesos, un de marsellès, un d’anconès i un de barceloní.
D’altra banda, està demostrada la preocupació del rei català,
materialitzada no tan sols en meres gestions diplomàtiques, ans també en la
preparació bèl.lica. A
la seua Cronaca di Viterbo, Della
Tuccia recull la notícia sobre l’estol format per naus papals, aragoneses,
venecianes i genoveses, que havia de socórrer la ciutat assetjada [34]. S’ha
criticat Della Tuccia com a cronista força descurat, el que llevaria
versemblança al seu testimoniatge. Ara bé, el polonès Jan Dlugosz, historiador
de gran formació, a més de molt interessat per totes les qüestions relatives a
les campanyes tàrtares i turques contra Europa, ens en dóna més detalls, car
per ell sabem que l’almirall era Bernat de Vilamarí, i que les seues forces
varen entrar en combat amb èxit contra les turques [35].
Dlugosz no només confirma Della Tuccia, ans el referma de manera que no deixa
lloc al dubte.
L’autor o autors del Tirant podien disposar, sense cap de dubte,
d’informants que haguessin participat en els fets de Constantinoble. De la
mateixa manera que, segons Riquer, Vilaragut havia fornit a Martorell tot de
notícies sobre el setge de Rodes, el text del Tirant mostra que qui el va composar coneixia Constantinoble i
estava en condicions de fer tot un seguit de propostes, entre literàries i ideològiques,
en la línia d’un recurs constant a l’al.lusivitat: el Tirant que deslliura Constantinoble
evoca una relectura de la història, fa tornar enrera en el temps els oients i
lectors de l’obra i els convida a pensar un final afortunat per a la ciutat
màrtir.
El marc de Constantinoble: exemple de realisme o
mera ficció literària?
La nostra interpretació de l'obra, basada en la confrontació del text amb
els marcs històric, cultural i literari en què va estar creat, apunta a un
coneixement força acurat de l'escenari grec. No és descartable l'ús de fonts
literàries per part de l'autor o autors de l'obra, però les dades al nostre
abast suggereixen una familiaritat amb l'escenari grec, i, el que és més
important, una adaptació al català de l'expressió genuïna de la llengua grega.
Hem de distingir, doncs, entre els referents a realia, tota mena de persones, llocs, actes de la vida quotidiana,
cerimònies, edificis, etc., i els referents de caire estrictament lingüístic.
Els primers han estat objecte d'atenció –la contribució d'Izquierdo és aquí
tant paradigmàtica com modèlica-, mentre que en relació amb els segons només
coneixem els passatges de Riquer dedicats a l'estudi de l'antroponímia [36]. Tanmateix, que les fonts literàries no basten
a explicar el Constantinoble que el Tirant
ens presenta ho demostra la lectura d'una de les obres assenyalades com a font
d'inspiració de la novel.la catalana, els Viatges
de Mandeville. Tot el que diuen de la capital grega resulta un pàl.lid
esment si el comparem amb la riquesa del text català. Vegem el passatge dels Viatges relatiu a Constantinoble:
Constantinople is a full
fair city, and a good, and well walled; and it is three-cornered. And there is
an arm of the sea Hellespont: and some men call it the Mouth of
Oferirem
tot seguit sengles mostres
Lo dia següent l´Emperador féu gran convit per amor de
Tirant. Tots los ducs, comtes e marquesos que allí es trobaren menjaren en la
taula ab ell e l´Emperadriu e sa filla. Los altres mejaven en altres taules.
Aprés del dinar vegueren les danses. E com hagueren un poc dansat vengué la
gran col.lació. L´Emperador volgué cavalcar per mostrar tota la
ciutat al seu Capità. E Tirant e los seus foren molt admirats dels grans
edificis que en la ciutat eren de tanta bellea e singularitat. E li mostrà
totes les fortaleses que dins la ciutat eren e les grans torres sobre los
portals e en la muralla, que era cosa innumerable de recitar [38].
Aquest passatge
coincideix fil per randa amb el que sabem del protocol imperial reservat a les
visites dels grans dignataris i ambaixadors presents a Bizanci [39]. No es tracta tan sols de la
invenció de l'autor literari, sinó d'un tòpic perfectament conegut dins la
cultura –no només literària- de
Veurem un segon exemple dels casos de realia
a un passatge singular del Tirant,
ric en notícies sobre el protocol de la cort bizantina i sobre la ciutat i els
seus voltants. Llegim-ne el text:
E fetes totes les coses dessús
dites ixqueren de l’església e cavalcaren ab les banderes esteses per tota la
ciutat. L’emperador ab totes les dames e ab tots los grans senyors, ducs,
comtes e marquesos, ab tota l’altra cavalleria e infinida altra gent de cavall
voltejaren tota la ciutat. Aprés ixqueren fora la ciutat en una bella praderia
on havia una molt lúcida font qui era nomenada
Aprés que hagueren fet un rei
d’armes, tornà lo Duc a
D’acord amb la descripció, i segons que ja va assenyalar Riquer –per
indicació d'Alexis Solà- [41], la
que el text anomena Font Santa evoca amb tota probabilitat l’anomenada
Zoodokhos Piyí, font que dóna la vida,
nom també d’un monestir –i de molts altres, arreu l’Hèl.lada-
actualment inexistent, nat al segle VI sota el regnat de Justinià (527-565) a
partir d’una església fundada als afores de Constantinoble per l’emperador Lleó
I (457-474). El
monestir de
El monestir de
Passarem ara als
referents basats en dades de caire estrictament lingüístic, bo i començant per
l'ús del terme mercat al Tirant lo Blanc per designar un espai
ciutadà. Els registres del terme es limiten a la secció grega de la novel.la, i
són els seguents:
1) La fama e mala nova anà per la ciutat, del
perdiment que fet havien, e moltes gents deel poble, així hòmens com dones,
s´ajustaren en la plaça del mercat [44].
2) E prestament faré fer una imatge tota d´or a
semblança mia, e fer-la he posar enmig del mercat
de la ciutat [45].
3) E dix a sa filla que ixqués de la cambra per
anar a la gran plaça del mercat; e
així fon fet. E Diafebus
acompanyà l'Emperador, e aprés tornà per acompanyar a l'Emperadriu e a
4) La Princesa donà l'anell a Diafebus, e
aquell, molt corrent ab un rossí, anà al mercat
on la justícia se feia e donà a l'alguatzir l'anell [47].
5) Jo vull que tothom oja e sàpia que com lo
duc de Macedònia perdé la darrera batalla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de
Constantinoble, cridaven a grans crits etc. [48]
6) E prestament ell féu fer un gran pont de
fusta que entrava dins l'aigua més de trenta passes, tot cobert de pomposos
draps de ras. E I'Emperador féu fer enmig del gran mercat un cadafal, tot cobert de peces de brocat e de seda per
a ell i I'Emperadriu, e a
Com les naus foren en lo port, ab molta alegria que
entraven, donà la popa la nau del Capità en lo pont de fusta, e ixqué ab lo
Gran Caramany, lo qual portava a la part dreta, e lo rei de la sobirana India a
la part sinestra, i ell anava enmig; e tots los barons anaven davant. E tota la
multitud del poble ixqueren a rebre'l ab molta honor: així com si fos tramès del cel, així tenien los ulls en ell; e no
solament li feien honors humanals, mas encara divinals. E per més venerar-lo li
ixqué tot lo clero, professó feta, ab totes les relíquies e ab tots los
prelats, e desitjaven-lo tots posar en lo pus alt lloc de paradís si poguessen.
E ab aquest triümfo aplegaren al mercat
on era I'Emperador ab totes les dames d'honor, així les de la cort com les de
la ciutat [49].
7) Aprés, les misses dites ab molt gran
cirimònia, anaren al mercat, lo qual
trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e
per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l'entorn
del dit mercat havia taules meses; e
lo tàlem de l'Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l'entorn de draps de
brocat [50].
8) Les dames e tots los del mercat reien molt com aquell cavaller
no conegut així havia derrocats los dos ducs [51].
9) L'Emperador aquella nit se'n tornà ab totes
les dames e la sua gent dins la insigne ciutat de Contestinoble, e l'endemà,
oïdes misses, tots tornaren al mercat,
lo qual estava així bé emparamentat e parat com lo primer dia [52].
10) Com tots se foren dinats anarem al gran mercat, lo qual trobaren molt bé
emparamentat de molts singulars draps de ras; e aquí corregueren brúfols qui
eren molt braus, e fon molt singular festa de veure [53].
Es fa evident que
aquestes citacions, totes elles referides a la ciutat de Constantinoble, es
refereixen a un indret conegut com a plaça
del mercat, gran mercat o tot
just mercat. El Bizanci històric
comptava amb una gran plaça quadrilàtera i porxada des de l’època de Constantí [54], el nom habitual de la qual als
textos és el de fòrum [55]. Ara bé, el lloc de trobada de
la gent, d’on varen sorgir diverses revoltes, on eren passejats per a escarni
els criminals i condemnats, on anava tothom tant per comprar com per passejar,
per on accedien a palau els ambaixadors i on tenien lloc les demostracions del
poder imperial, era l’anomenada ajgorav, ço és, el mercat.
El nom és un perfecte sinònim de la via principal de la ciutat o via central, en grec hJ Mevsh, fornida d’un doble porxo per
les transaccions comercials a baix, i per al passeig a dalt [56]. Resulta cridaner, al text del Tirant, que un terme relativament comú
com el de mercat no aparegui més que
als casos que hem esmentat [57]. Però encara és més interessant
la insistència amb què l’autor del nostre text es refereix a l’indret en
qüestió amb aquesta apel.lació concreta. Aquest mercat de Constantinoble és més que un espai per al comerç: és el
lloc de trobada entre la cort i el poble, i quan se'n parla al Tirant no és perquè s'hi compri o vengui
res, sinó perquè les grans cerimònies pensades per a assistència i contemplació
de tota la ciutat es fan a aquest espai. L'autor o autors de la novel.la
parlen d'un mercat que no és ho és pas, i tanmateix no hi ha ni un sol passatge
en què facin servir una denominació alternativa. La font d'informació,
occidental o bizantina, devia derivar, d'una banda, d'un sojorn perllongat a
Constantinoble; d'una altra, d'una perfecta adaptació als usos de la llengua
grega.
El mateix cas de
designació familiar s'aprecia, al
segon exemple que esmentarem, quan hom parla de l'església de Santa Sofia,
algunes vegades definida com a església
major de Constantinoble. A la major part de les citacions, però, no hi ha
la més mínima indicació, i se'ns en parla com l'església. El fet resulta encara més clar si tenim en compte que a
la secció anglesa és habitual la precisió església
de Sant Jordi, i mai no se'n diu l'església,
ras i curt [58]. Vegem-ne els textos relatius a
Santa Sofia, que constitueixen el tercer i darrer exemple de la nostra
argumentació:
1) E si aquest diable d'home no fos vengut de
la França, ja fórem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua església, que tan bella és, n'haguérem
fet mesquita, l'Emperador haguérem mort, sa muller e sa filla foren esclaves, e
totes les altres donzelles, ab elles ensems, a la senyoria de nosaltres; e ara
no porem així fer si aquest Capità viu molt [59].
2) L'endemà per lo matí tothom s'alegrà e feren
molta d'honor al Conestable e a la novencana. Portaren-los en la major esglèsia, on diren la missa ab
molt gran honor [60].
3) Així mateix
tramés per tots los cavallers e dames de la ciutat que fossen al palau. Mas sap
Déu la Princesa en aquell cas amara més dormir que així de la cambra; mas per
amor de Tirant e que la festa hagués son compliment, llevà's del llit e
abilla's molt bellament, e ixqueren de la gran sala, on trobaren l'Emperador ab
tot son estat de nobles e cavallers e de les dames de la ciutat; e, professó
ordenada, anaren per tota la ciutat ab les dues-centes setanta-dues banderes
que portaven davant la professó, e així ordenats per son orde anaren fins que
foren dins l'església [61].
4) -Senyora,
no s'excusa que no hajau de saber qualque hora. Tirant és passat d'aquesta present
vida en l'altra, e ha pagat son deute a natura. E hora de mitjanit l'han portat
a l'església per donar-li
eclesiàstica sepultura segons ell és mereixedor [62].
5) Hipòlit anà a
la cambra de la Princesa, on jaien los tres cosos morts, e manà, de part de
l'Emperadriu, que portassen de continent Tirant en lo seu cadafal en l'església. E fon fet prestament [63].
6) Com totes les
nóvies foren abillades, Hipòlit ab bella companyia se posà primer, ab tots los
altres esposats, e aprés venia l'Emperadriu enmig del rei Escariano e del rei
de Sicília; e les altres nóvies venien aprés, acompanyades de molts ducs,
comtes e marquesos. E ab gran triümfo anaren a l'església e aquí llevaren emperador a
Hipòlit, e féu-los jurament que de tot son poder defendria la santa mare
Església, ab les cirimònies acostumades [64].
Creiem que es
reflecteix aquí amb tota nitidesa la pràctica bizantina, ben coneguda, de
referir-se a Santa Sofia amb el simple nom de l'església [65], de la mateixa manera que
Constantinoble era i és, purament i simple, la
ciutat. Qui va composar el Tirant sabia,
o altrament no podia negar, que a la capital de l'imperi grec hi havia abundor
d'esglésies i monestirs. Tanmateix, es refereix a una d'elles amb un terme
unívoc, que tampoc no és el de la seu,
si hagués estat fidel a la pròpia realitat lingüística. També aquí depenia
l'autor del text d'un informant que no només coneixia la pràctica lingüística
bizantina, sinó que a més a més en feia un ús habitual, regular, gairebé sense
excepcions? Que potser l'autor de la nostra novel.la escrivia al
dictat, tot tenint davant seu un narrador català perfectament avesat al grec,
ço és, de condició bilingüe? Emperò, la naturalesa del text del Tirant requereix una inequívoca
composició escrita, el que exclou aquesta possibilitat.
Esperem haver
oferit materials suficients per engegar una nova perspectiva dins el debat
sobre el Tirant. Ço és, que la
composició de l'obra es fa no només amb un bon coneixement de la realitat de la
Grècia contemporània, ans també mitjançant usos lingüístics que només es podien
manllevar al grec bizantí.
Jordi Redondo (UVEG)
[1] Componen el grup els professors Rubén-Josep Montañés (Universitat Jaume Primer), Luis Pomer, Jordi Redondo, Jordi Sanchis, Susana Sancho, Salvador Santafé i Josep Lluís Teodoro (Universitat de València).
[2] L. Stegagno
Picchio, "Fortuna iberica di un topos letterario: la corte di
Costantinopoli dal Cligès al Palmerín de Olivia", Studi sul Palmerín de Olivia. III, Saggi e ricerche, Pisa, Istituto di
Letteratura Spagnola e Ispano- Americana, 1966, 99-136. Per al Gui de Warewic i Constantinoble, n'hi ha
prou de dir que l'aventura bizantina de l'heroi ocupa els versos 2869-4906.
[3] Defensa aquesta hipòtesi S. Gili i Gaya,
"Noves recerques sobre Tirant lo
Blanc", Estudis Romànics 1,
1947-1948, 135-147.
[4] Per a una definició del terme hipotext, vegeu G. Genette, Palimpsestes, Paris 1982, pp. 11-17.
[6] M.
de Riquer, Història de la literatura
catalana, pàg. 359: Però no ens
imaginem que aquesta mena de realitat històrica és donada per Martorell amb
tota la seva validesa. És una ficció, amb una clara intenció política i també
amb la intenció literària de donar versemblança al relat a base d'inserir-hi
noms i títols que sonen. Al costat d'aquest ambient de contemporaneïtat i de
versemblança, apareix un emperador de Constantinoble que tan aviat es diu
Frederic com Enric, que és fill d'un emperador Albert –noms tots ells que res
no tenen de bizantins- i que afirma que és nét de Constantí.
[7] M.
de Riquer, Tirant lo Blanch, novela de
historia y de ficción, Barcelona 1992, pp. 166-167: No ha inventado nada Joanot Martorell, y poseía muy buena información
sobre la capital y corte griegas. (…) Adviértase,
de todos modos, que aunque Martorell refleja muy bien lo que era
Constantinopla, tiene ideas muy vagas y equivocadas sobre las restantes tierras
y poblaciones del Imperio Griego etc.
[8] J.
Guia, De Martorell a Corella. Descobrint
l'autor del 'Tirant lo Blanc', Barcelona 1996, pàg. 153: L'ús de l'article determinat, en aquest
segon episodi –es refereix al capítol CXLVI- que s'esdevé a Constantinoble, és un detall que, juntament amb una determinació
semblant pel que fa al confessor de Carmesina (capítol 476(, ha permès de dir a
Riquer (…) que Martorell sabia
perfectament que a Pera, tocant Constantinoble, existia un convent de Sant
Francesc. A mi més aviat em sembla que aquestes reclusions monacals, com així
mateix la de Carmesina al convent de Santa Clara, són més pròpies de Corella
que no de Martorell, extrapolacions de l'ambient ciutadà de València més que no
reflex de la realitat de Constantinoble.
[9] T.
Izquierdo Aranda, "La representació del Sagrat Palau de Constantinoble al Tirant lo Blanc: noves aportacions per
al coneixement d'una arquitectura desapareguda", Tirant 9, 2006. Sobre el realisme al Tirant en una perspectiva més ampla, vegeu la contribució de R.
Beltrán, "Tirant lo Blanc,
novela realista y documental", Tirant
9, 2006 (= Tirant lo Blanc,
Madrid 2006).
[10] Les fonts gregues fan servir indistintament
els gentilicis catalans i aragonesos –derivat del qual, a partir
d'un fals tall amb l'article, és el menys habitual de tarraconenses-.
[11] Sobre el setge a Constantinoble, vegeu, per a
una aproximació de conjunt, F. Babinger, Mahomet
II le Conquérant et son temps, 1432-1481, Paris 1954; D.M. Nicol, The Immortal Emperor, Cambridge 1992; E.
Pears, The Destruction of the Greek
Empire and the Story of the Capture of Constantinople by the Turks, London
1903; S. Runciman, The Fall of
Constantinople, 1453, Cambridge 1965; G. Schlumberger, Le siège, la prise et le sac de Constantinople en 1453, Paris 1926;
i G. Walter, La ruine de Byzance, Paris
1958. El recent treball de
Runciman pot ésser considerat el més reeixit. Per a la topografia,
vegeu R. Guilland, Études de topographie
de Constantinoble byzantine I-II, Amsterdam 1959.
[12] Sobre Iorgos Paquimeris, vegeu A. Ducellier, “L’Europe
occidentale dans les textes grecs médiévaux: tradition impériale et
découverte”, Byzantinoslavica 56,
1995, 245-255, pàg. 250: Paquimeris, que era un excel.lent
representant del, diem-ne partit
unionista, l’objectiu del qual era la reconciliació d’ortodoxos i catòlics,
va jusqu’à reconnaître aux Latins la
qualité de Romains et même jusqu’à mentionner le nom de Grecs que les Latins
donnaient aux Byzantins et que ces derniers ont toujours récusé.
[13] I. Bekker (ed.), Georgii Pachyemeris De Michaele et Andronico Palaeologies libri
tredecim I-II, Bonn 1835, II pàg.
592. El Kosmídion era també un sector vora les muralles, cf. A. van Millingen, Byzantine Constantinople. The Walls of the City and Adjoining Historical Sites,
Londres 1899, pàg. 169, n. 3.
[14] I. Bekker (ed.), G. Frantzes, I. Cananus, I. Anagnostes,
[15] Cf. A. Pertusi, Testi inediti e poco noti sulla caduta di Costantinopoli I-III,
Bolonya 1983 –edició pòstuma a cura d’A. Carile-, I pàg. 150: Catalanorum consul turrim ante Hippodromium tutabatur
uersus orientalem plagam.
[16] Vegeu sobre el palau del Bukòleon C. Mango,
“The palace of the Boukoleon”, Cahiers
archéologiques 45, 1997, 41-50.
[17] Cf. R. Guilland, op.
cit. II, pp.
294-303, sobre la distinció entre els palaus de Bukòleon i d’Hormisdas.
[18] Cf. R. Guilland, op. cit. II, pàg. 91: Les
deux ports méridionaux de Byzance ne jouèrent aucun rôle pendant le siège de
1453.
[19] El
primer a citar-lo és Joan d’Antioquia, Fragmente
der griechischen Historiker 5, ed. Muller, pàg. 38, al qual s’afegeixen
Cedre, I pàg. 712, i Lleó el Gramàtic, pàg. 146. Tots ells es refereixen a la
batalla entre Nicèfor Focas i Heracli, l’any 610.
[20] R. Guilland, op. cit. II, pàg. 87: Pendant la domination latine (1204-1261), le
port de Sophie dut vraisemblablement péricliter, car les empereurs latins ne
semblent pas s’être beaucoup préoccupés d’entreprendre des travaux d’utilité
publique et laissèrent Byzance dans un état de délabrement lamentable.
[21] L. Schopen (ed.), Nicephori Gregorae Historiae Byzantina. Cum annotationibus Wolfii H., Ducangii C., Boivini I.,
Capperonnerii C. II,
[22] R. Janin, Géographie
ecclésiastique de l’empire byzantin, Paris I, pp. 268-269.
[23] R.P.R. Janin, Géographie, pàg. 150: Elle
etait au dessus du port de Julien, au sommet de la pente rapide qui descend
vers
[24] Els venecians eren al barri comprès entre
l’anomenada escala dels jueus i
l’indret conegut com
[25] Vegeu-ne uns quants passatges escollits a L.
Schopen (ed.), Ioannis Cantacuzeni
eximperatoris Historiarum Libri IV, Bonn 1828-1832: III 210, 7-9; 218,
24-219, 14; 230, 15-18; 232, 13-14; 234, 7-9; 236, 9-14; 243, 20-21; 286,
13-19; I 291, 2-4.
[26] Val a
esmentar que el vaixell que dugué Constantí XI a la capital del seu imperi,
després d'haver estat –precàriament- entronitzat a Mistra, al Peloponnès, va
estar un de català, atès que el governador venecià de Candia li nega un dels
seus.
[27] A. Van Millingen, Byzantine
[28] Cf. R. Janin, Les églises et les monastères, Paris 1953, pàg. 586.
[29] Cf. C. Marinescu, "Contribution à l’histoire
des relations économiques entre l’empire byzantin,
[30] Així ho fa R. Janin, op. cit., pàg. 588;
[31] Cf. A. Pertusi, op. cit. III, pàg.
88 : Venetos etiam, Januenses,
Arragonenses, quorum illic plurimi erant, fere omnes fecit occidi cum filiis et
uxoribus, paucos passus est redimi.
[32] Així ho testimonia Qyvami: L’interior de la ciutat és ple a vessar dels
exèrcits de Satanàs, dels maleïts francs, grecs, albanesos i búlgars, genovesos
i catalans, tant com n’hi pot haver, doncs, de lladres, de bandits i
d’hipòcrites de les setanta-dues nacions, tot s’hi havia reunit. Traduïm a partir de la versió de B. Stein
Molinelli, ed. A. Pertusi, op. cit. III,
pp. 256-257, el qual segueix S. Gokçe, Kivâmi
und Fetihname. Vergleichende Untersuchungen über Kivâmi, den
Geschichtsschreiber und Dichter Sultan Muhammed des Erobers und seiner Zeit
sowie über sein Fetihnâme, Munic 1954. Vegeu també l’edició de F. Babinger,
Kivâmi: Fetihname-i Sultan Mehmed,
Istambul 1955.
[33] El
testimoni prové de les Memòries d’un
geníssar o Crònica turca de
Constantí Mihailovic d’Ostrovitsa, i es troba a A. Pertusi (ed.), op. cit. I, pp. 256-257. L’obra de
Mihailovic resulta paradigmàtica: d’origen serbi, la seua obra només es
conserva en les versions polonesa i txeca; la llengua original del seu unicum opus pot haver estat el polonès,
més difícilment el serbi, o bé el llatí, el grec o l’antic eslau eclesiàstic;
va estar primer capturat pels turcs i enrolat entre els geníssars, després ho
fou pels hongaresos i va tenir sort de fugir a Polònia, on es va establir. Per
al text, vegeu W.J. Los (ed.), Pamiętniki Janczara czyli Kronika
Turecka, Cracòvia 1912 (n'hi ha
traducció italiana, A. Giambelluca Kossova (ed.), Cronaca turca ovvero
Memorie di un giannizzero, Palerm 2001). Des del punt de vista
literari, la crònica de Mihailovic té un gran valor, perquè els historiadors
turcs defugien el gènere autobiogràfic i més encara les reflexions d’ordre
psicològic. D’altra banda, en haver estat composada per a un públic polonès, el
discurs de l’alteritat afegeix més importància al document, alhora que
enriqueix les perspectives ideològiques i estètiques de l’obra.
[34] Nicola della Tuccia, Cronaca di Viterbo, in A.
Pertusi, op. cit. I (= I. Ciampi, Documenti di storia italiana V,
Florència 1872, pàg. 227), pàg. 96: (…) Lo
imperatore di Costantinopoli mandosi a raccomandare al papa, al re di Ragona,
ai Veneziani e ai Genovesi, li quali fero un’armata. Il papa e il re di Ragona
mandorno 38 galere, Veneziani 25 e 2 navi grosse, e Genovesi 7 navi grosse
contro detto Turco etc.
[35] Jan Dlugosz, Annales seu Cronicae incliti regni Poloniae –obra també coneguda
com a Historiae polonicae -, in A. Pertusi, op. cit. I (= ed. A. Przedziecki, Cracòvia 1878, pàg. 126), pàg.
228: Venit ergo praefatus Cardinalis ad
castrum Rog, quod Rex Alphonsus Aragonum in opprobium Saracenorum anno etiam
illo perfecerat, petens, ut Bernardus de Villa Marina, capitaneus classis Regis
praefati, ueniret cum sua potentia et iuuaret dictam ciuitatem
Constantinopolitanam. Qui precibus eisudem Cardinalis et necessitate publica
Christianorum permotus, illico uenit cum duodecim galeis suis et sex galeatis,
id est, galeis subtilibus bene armatis; dimissa prouisione defensionis in
castro Rog, aduenit, et iunctus octo galeis Venetorum et sumptus praedictis,
naue Ianuensium et quattuor galeis mercantiarum, ab omnibus unanimiter electus
capitaneus, uenit ad locum, ubi Turcus cum sua potentia erat, et cum impetu
terribili dictum Turcum et exercitum suum, nihil tale suspicantem, inuadens,
oppressit, dissipauit; et dato suffragio ciuitati, discurrens per maria illa
cum suis solum nauigiis, sex galeatas grossas captiuauit, plenas Turcis
nobilibus. No mereix gaire atenció el comentari de l’editor, dictat per no
sabem quin sentit de la veracitat.
[36] M.
de Riquer, Història de la literatura
catalana, pp. 357-358. Vegeu-ne també “El Tirant lo Blanc i Grècia”, in AA.VV., La cultura del Renaixement. Homenatge al Pare Miquel Batllori, UAB
1993, 129-139. S’ha de consultar el treball de Mitja Skubic,
"Noms de persona en el Tirant lo Blanc", Verba Hispanica 2, 1992, Ljubljana, ps. 107-109.
[37] A.W. Pollard (ed.), The Travels of Sir John Mandeville, londres 1923, pp. 12 I 13.
[38] Cap. CXXI.
[39] N. Drocourt, "Ambassadeurs étrangers à
[40] I
encara, pel que fa a les cròniques occidentals, val a demanar-se si no n'hem
d'excloure totes o moltes de les fetes per dignataris eclesiàstics, al programa
dels quals no és gaire versemblant que figurés el passeig a cavall per tal de
fer-los veure la magnitud de les defenses de la ciutat.
[41] M.
de Riquer, Tirant lo Blanch, pàg.
164: La ceremonia de bautizar a los que
recibían títulos con aguas de
[42] R. Guilland, op. cit., II pàg. 64. R. Janin, La
géographie, pp. 39-41.
[43] És una ben
coneguda llegenda balcànica –precisament, l'origen matern de Constantí- la que
estableix que un gran guerrer derrotat espera dins d'una cova per un temps
immemorial l'hora de tornar a veure la llum per capgirar la sort del seu poble.
Podeu veure al respecte M. Ibrovac, Claude
Fauriel et la fortune européenne des poésies populaires grecque et serbe,
Parois 1966, pàg. 612.
[44] Cap. CXXXI.
[45] Cap. CXXXIII.
[46] Cap. CXLV.
[47] Cap. CXLVI.
[48] Cap. CLIV.
[49] Cap. CLXVI.
[50] Cap. CLXXXIX.
[51] Cap. CLXXXIX.
[52] Cap. CCVII.
[53] Cap. CCLXXXII.
[54] R. Guilland, op. cit. II, pàg. 3.
[55] R. Guilland, op. cit. II, pàg. 46.
[56] R. Guilland, op. cit., II 69-76, cf. pàg. 73: Le mot ajgorav qui désigne le ‘bazar’ byzantin, est lui aussi souvent
synonyme de hJ Mevsh. Pàg. 75: Ainsi,
JRhgiva, Mevsh, plateiva, ajgorav sont des termes synonymes servant tous à désigner la
grande Rue Centrale de Byzance, que les empereurs suivirent pendant toute la
durée de l’empire, lors de leurs entrées solennelles ou de leurs entrées
triomphales.
[57] De
fet, apareix també al capítol CLIV: Primerament
trobareu, a la porta de la sua tenda, clemència que a tots contenta; pujant un
escaló coneix quals són bons o mals, e sap de quals deu hom fer bon mercat, e
sap jutjar ab seny e discreció. L’ús aquí no implica, però, cap al.lusió
a un indret concret.
[59] Cap. CXLIX.
[60] Cap. CCXX.
[61] Cap. CCLXXXI.
[62] Cap. CDLXXII.
[63] Cap. CDLXXIX.
[64] Cap. CDLXXXIII.
[65] R. Guilland, op.
cit. II, pàg. 9: (...) ‘L’Église’, sans autre indication, désigne presque
toujours dans les textes byzantins Ste-Sophie.