«HEL.LENISMES AL CATALÀ MEDIEVAL: BILINGÜISME
O LLENGUA FRANCA?»
Jordi Redondo
(Universitat de València)
Les
relacions entre dues llengües mediterrànies com ho són el grec i el català, no
han estat objecte de cap mena d'anàlisi exhaustiva, i tan sols hi podem referir
els treballs d'un sol estudiós. És clar, si aquest autor es diu Joan Coromines,
el millor filòleg català d'aquest segle, calia esperar el millor. Però el cas
és que Coromines, que hi va esmerçar bona part de la seua feina anterior a la guerra
espanyola [1], mai no va tornar directament al
tema, tot i que el seu Diccionari
Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana ens ha proporcionat
testimonis valuosíssims del seu interès de sempre per aquest capítol de la
història de la nostra llengua.
1. La llengua franca de la Mediterrània i els hel.lenismes del català.
Nadal
i Prats, autors de la monografia més extensa sobre la història del català,
convenen a reconèixer que els hel.lenismes hi han arribat en diverses èpoques [2]: amb la intermediació del llatí,
que en pot arribar a deformar la pronúncia [3]; a l'època que ells anomenen bizantina, i que en realitat es
correspon només amb la segona meitat del segle VI; a través de l'àrab, al llarg
de tota l'Edat Mitjana; a l'etapa que aquí ens interessa, del segle XIII al XV;
i finalment, a l'època moderna, com a conseqüència i del millor coneixement de
la cultura grega antiga i dels avanços científics. Tanmateix, pel que fa a les
nostres relacions amb la llengua grega antiga i medieval, no estem en situació
de vantar-nos ni d'una tradició d'estudis digna de la literatura catalana, ni
tan sols d'un mínim nombre de materials per a l'ús quotidià [4]. No ens ha de sorprendre, doncs, que el tema dels
hel.lenismes d'origen medieval -directament del grec, o bé mitjançant una altra
llengua romànica o l'àrab- no hagi merescut gaire atenció els darrers vint
anys, per no remuntar-nos a dècades precedents. El més sorprenent, però, és la
constatació que ambdues llengües tenen una petita història comuna, paral.lela als
episodis que uneixen tots dos pobles als plans polític, social i comercial [5].
L'estat
de la qüestió, per escàs que en sigui l'interès demostrat fins ara pels
estudiosos d'una i altra banda, no ha considerat mai de debò la hipòtesi d'un
contacte directe entre el grec i el català medievals. Cal reconèixer d'antuvi
que la interrelació d'ambdues llengües és deguda en part a l'ús comú de la lingua franca [6] de la Mediterrània, el que explica una certa
presència d'hel.lenismes a la llengua de la marineria; estem al.ludint al que
la moderna sociolingüística denomina també com a sabir [7],
que és l'antic nom que rebia la llengua, de base romànica, emprada pels
comerciants i mariners de tota la Mediterrània, des de l'època medieval i fins
no fa tants anys, i que alguns literats van recollir a les seues obres [8]. A aquesta llengua franca es deu la introducció al català de veus com
ara bastaix, galera, xarxa [9], i d'altres de menys comuns com,
per citar-ne una, l'ictiònim escorpa [10]. Ara bé, al costat d'aquests termes
habituals dins les activitats comercials a totes les èpoques [11], cal considerar també una altra sèrie de paraules que no es
deuen a la influència d'una parla internacional. Aquests termes, més enllà de
les limitacions expressives pròpies d'un sabir,
fan evident la dimensió real del procés d'aculturació protagonitzat pels
parlants d'ambdues llengües. És així com s'explica, al nostre parer, l'ús de
termes carents de tota vinculació amb les activitats de comerciants, mariners i
pescadors [12].
El
punt de partença d'aquesta nota consisteix a posar en qüestió la capacitat d'un
sabir per donar compte dels
hel.lenismes registrats al català medieval. Però cal examinar prèviament si el
context lingüístic permet de pensar unes relacions directes entre ambdues
llengües, més enllà de les possibilitats d'una llengua franca.
2. Les tres vies de penetració dels hel.lenismes: la comunitat
catalana, les relacions comercials, la
literatura.
Haurem
de referir-nos al context cultural i social en què es produiria l'aculturació de
què parlem. Sabem que el domini català a l'Àtica i la Grècia central -el que
els grecs denominen Catalanocràcia-, tot i la seva brevetat (1311-1394), va
estar acompanyat de la introducció d'un seguit de disposicions legals que
introduïssin bona part dels costums polítics i comercials de la metròpoli.
Sabem també que l'arribada de les tropes dels almogàvers a aquesta zona de
Grècia no va estar, en general, un episodi tan cruent com el dels anys inicials
del periple de la Companyia Catalana, entre
el 1303 i el 1311, quan van assolar tot de comarques a Anatòlia, Tràcia i
Macedònia, inclòs el Montsant. La convivència de catalans i grecs, no sempre
pacífica [13], va acusar igualment l'origen
militar dels primers, de forma que no n'ha quedat una literatura particular, en
una llengua o en l'altra, com sí que s'ha esdevingut als casos de la dominació
francesa i sobre tot la italiana. Ultra la condició social i cultural,
evidentment baixa, d'aquests pobladors catalans de l'Hèl.lade, el seu nombre
tampoc no afavoria una plena comunicació i integració amb els autòctons: es
tractava només d'unes dues-centes famílies catalanoparlants, la major part
d'elles a la capital del feu, Tebes. Això imposibilitava la celebració de
matrimonis mixtos, que hauria comportat la ràpida dissolució de la comunitat
catalana, i que només es produïen en casos excepcionals. Un d'ells afecta la
ciutat de Livadià, que s'havia entregat a la Companyia sense lluita, i que
arribà a guanyar-se un lloc preferent en l'estimació dels capitostos catalans. El
règim feudal imposat a la població grega comprenia també la prohibició de
posseir terres, i eren ben pocs els qui rebien permís per comprar i vendre
finques, cases, bestiar i mobles. Ara bé, està documentat l'accés d'alguns
grecs a la funció notarial. Coneixem els noms de Dimitris Rendis i Nicòlaos
Macris a Atenes, els dels germans Nicòlaos i Costandinos Mavronicolas a
Livadià, el de Cosmas de Dirraqui a Salona... Fins a quin grau era estès l'ús
del català entre els grecs? Sembla lògic que la separació entre ambdues ètnies
fes del coneixement del català un signe d'identitat exclusiu de les poques
famílies benestants, avingudes a participar en la gestió dels feus del Casal
d'Aragó.
Una
segona via per a la penetració dels termes catalans, i molt profitosa per a la
introducció dels hel.lenismes dins la nostra llengua, és la del comerç marítim.
A ella es deu, evidentment, la presència d'un grup nombrós de manlleus grecs al
lèxic de mariners i pescadors. A més a més, aquesta mena de contactes no deriva
ben bé de l'ocupació catalana, sinó que arrenca de temps anteriors i es
perllonga fins a les darreries del segle XV, si més no. Aquest comerç
hèl.leno-català no té res a veure, com és lògic, amb el que haurien fet dues
nacions lliures. Ben al contrari, estem parlant, almenys durant l'època de la
Catalanocràcia, d'una potència militar mediterrània i d'un país asservit,
fragmentat, incapaç d'exercir una autonomia política, ni econòmica, ni social.
En aquest context, una de les mercaderies que els catalans obtenen a Grècia són
els esclaus, producte de les seues incursions contra els territoris veïns,
dominats pels venecians. Al port de Livàdostro, al golf de Corint, atracaven
els vaixells per carregar-hi esclaus grecs fins als ports de les Balears,
Catalunya i el País Valencià. Es repetia, doncs, un trist procés que, molts
segles abans, ja havia fet arribar centenars d'esclaus grecs a Roma. Ara bé,
caldria saber el nombre i freqüència d'aquestes arribades d'esclaus, si hi
havia dones entre ells, si un cop a les nostres terres podien formar famílies,
quin tipus de feina feien, quina relació establien habitualment amb els seus
amos, etc.
Finalment,
tant la circulació de la literatura oral com la composició per escrit han pogut
beneficiar-se del contacte amb la cultura grega. Poc o molt, aquest àmbit no
hauria pogut romandre aliè als esdeveniments que intentem perfilar. Què se'n
fa, si no, de l'Alfons d'Atenes que encara a inicis del segle XV copiava les
obres de Galè? [14] Evidentment, no es tracta pas d'un grec.
D'altra banda, al domini català corresponen també no només una profunda
admiració per l'hel.lenisme; també s'hi situa una època de floriment d'Atenes,
gairebé oblidada durant llargs segles, i que al llarg d'aquest segle XIV torna
a donar mostres de vitalitat. El 1337, per exemple, el copista Dimitris Perulis
s'ocupa en les obres d'Hesíode, Píndar i Teòcrit. Del coneixement de la
literatura grega antiga i medieval, per molt migrat que fos, hem d'esperar que
hi hagués alguna conseqüència.
Tot
plegat, cap de les vies que hem examinat no ofereix perspectives gaire
afalagadores, principalment per l'extrema dificultat per l'obtenció i posterior
anàlisi de tota mena de dades. Tanmateix, totes tres contribueixen a confegir
un perfil sociolingüístic més ric i interessant del que fa pensar una primera
impressió. Per consegüent, creiem que existeix un marge per a la recerca, i
que, tot i que la manca de referències ens obliga a dur una feina molt difícil
i gens grata, els apunts que tot seguit encetarem serviran per reobrir la
qüestió i per centrar-la d'acord amb nous afanys. L'objectiu d'aquesta nota no
és, però, el de verificar la bondat d'una hipòtesi, ço és, la que postula
l'existència d'una situació de bilingüisme entre dues llengües; més
modestament, volem plantejar aquesta hipòtesi en termes versemblants, per tal
com som conscients que no només no disposem dels materials necessaris per
garantir plenament la certitud de la nostra teoria, ans tampoc no ens és permès
d'esmerçar-hi l'esforç i la dedicació que mereix aquesta tasca. Ara bé, si la
relació entre el grec i el català medievals no es correspon, simplement, amb un
intercanvi indirecte mitjançant una llengua franca, sinó que neix del contacte
regular dels respectius parlants, haurem d'esperar que els préstecs es produeixin
en tots dos sentits. Altrament dit, als manlleus grecs del català els han
d'acompanyar manlleus catalans del grec, com ha ocorregut amb d'altres llengües
romàniques -i eslaves- [15]. Segonament, els manlleus no hauran d'estar limitats a uns
camps semàntics concrets -exclusivament els de la llengua de la marineria i de
la del comerç-, sinó que hauran d'estendre's a la pràctica totalitat de les
activitats pròpies de la vida diària. Només si s'acompleixen ambdues condicions
podrem parlar de bilingüisme hèl.leno-català.
La
nostra recerca ha aconseguit d'arreplegar, com era esperable si es tractava
d'un cas de bilingüisme, exemples de catalanismes al grec medieval, alguns dels
quals han arribat a la parla actual. Molts d'aquests manlleus a la nostra
llengua són considerats com a venecianismes per la filologia neogrega, el que
exigeix una revisió completa del material en qüestió. Però el que volem subratllar és el fet que els manlleus,
del grec al català i viceversa, afecten un gran nombre d'activitats, el que només
pot derivar de la convivència continuada dels parlants d'ambdues llengües en un
medi de clar bilingüisme.
Sabem
també, gràcies als estudis de Coromines, que el català ha estat la llengua pont
entre el grec i diverses llengües romàniques, com a prova de la importància que
va assolir la relació a què ens estem referint [16]. Un altre testimoni al respecte ho
constitueix la presència de catalanismes als parlars mariners de les illes
Jònies, també investigada per Coromines [17]. Tenim també notícia, recordem-ho,
de que determinats notaris i funcionaris grecs coneixien el català [18]. Estem documentant, per consegüent,
una doble interrelació entre les dues llengües, aquella que es dóna a un nivell
superior dins l'escala social, prop dels centres de poder i de l'administració
de la justícia, i aquella altra que sorgeix del contacte regular dels parlants
respectius a la vida diària; l'una es desenvolupa al si d'una cultura escrita i
molt formalitzada, l'altra ho fa inserida dins una cultura on predominen els
factors orals. La primera estaria més a prop d'un grec més arcaitzant i
pretesament purista, mentre que la segona ho estaria del demòtic. Totes dues
relacions ens són mal conegudes encara, però la seua evidència històrica
resulta irrefutable.
3. Algunes dades sobre els manlleus grecs del català.
La
dificultat de la investigació que proposem, per a la qual són necessaris amplis
coneixements i instruments lexicogràfics, no amaga l'interès que al nostre
parer presenta el tema plantejat. Si atenem a la penetració dels hel.lenismes
per la via literària, haurem de concloure que a primera vista no sembla que
hagi estat una de molt productiva. La monumental Crònica de Ramon Muntaner, per exemple, dedica a la Companyia
Catalana un bloc relativament extens, que ja va estar estudiat per Rubió i
Lluch [19]. Tanmateix, no hem pogut reconèixer
més que un sol exemple de veu grega que el nostre historiador utilitzés [20]. El fet resulta més sorprenent si
tenim en compte que Muntaner, a diferència de Desclot, és molt sensible a la
introducció, per raons tant de verisme com ideològiques, de termes propis de
les llengües parlades pels protagonistes dels fets, ço és, àrab, francès,
italià i provençal [21].
Molt
diferent resulta el cas de la novel.la titulada Història de Jacob Xalabín, que presenta un petit nombre
d'hel.lenismes. Es tracta de les veus Amorat,
mandil i quir [22]. Dos
d'aquests termes, Amorat i mandil, han creat autèntics maldecaps
als estudiosos de la novel.la, principalment el segon. No es tracta tampoc,
almenys al nivell lèxic, d'una presència gaire important, però sí almenys
indicativa de que aquest text mereix un estudi aprofundit. Amb la indicació que
en fem volem tan sols deixar constància de l'existència d'aquest manlleus
grecs.
En
un procés invers, també a la literatura grega medieval podem registrar alguna
petjada de la influència catalana. Prendrem a tall d'exemple el poema bizantí
titulat Gadavrou, luvkou kai ajloupou'" dihvghsi" wjraiva, L'amena contalla de l'ase, el llop i la rabosa, que constitueix la variant més popular
d'un sol poema, que amb el títol Sunaxavrion tou' timhmevnou
gadavrou, L'hagiologi de l'ase
gloriós, presenta
una versió més propera als gustos cultistes [23]. La versió popular, L'amena contalla... recull un alt nombre
de manlleus a d'altres llengües, en especial l'italià, com ja va assenyalar
Krumbacher [24]. Nosaltres hi hem registrat els
termes ojrdiniav i ojrdiniavzw, mpouvsoula, manouavli, bevrga, fourkivzw, mav, ajbizavrw, boumpavrdai mprouvnzinai, koutevlo, kontrapavnta, poutavna i frantziasmevnh [25]. Ara bé, al costat d'aquests manlleus cal afegir-ne tres de nostres, dos
dels quals, el substantiu tramountavna i l'expressió peŸr ponevnte [26], han de procedir, sens dubte, del
català de la marineria. El tercer terme, mparavka, barraca, sembla també prou
clar [27]. La datació d'aquest poema no es
pot situar abans de mitjan segle XV segons Krumbacher [28], però tenim la impressió que el
text és força més antic.
4. Notes sobre els catalanismes del grec medieval.
Dèiem
més amunt que, segons la nostra teoria del bilingüisme hel.leno-català, la
lògica demana que registrem manlleus en tots dos sentits, i que no estiguin
limitats a uns camps semàntics concrets, propis sempre de la llengua de la
marineria -inclosos els sociolectes de pescadors i comerciants-. Presentem tot
seguit un breu llistat de termes grecs -forçosament provisional i incomplet, és
clar- que, al nostre parer, s'han d'entendre com a catalanismes. N'hem fet dos
subgrups, el primer dels quals comprèn només els termes mariners.
a) propis de la llengua de la
marineria:
El
verb ajkostavrw, apropar una embarcació al moll, té
per als autors grecs un origen italià [29]. Coromines, però, ens recorda que
del terme català acostar no hi ha cap
paral.lel a d'altres llengües romàniques fora de l'occità, el castellà i el
francès, per bé que a aquestes tres llengües desapareix molt aviat [30]. La hipòtesi d'un manlleu català
sembla altament probable.
El verb ajmolavrw, atracar a un moll, i, per extensió, deixar anar, descarregar, soltar, ha estat posat en relació amb el
substantiu italià molo i amb un
hipotètic verb *mollare o *amollare [31]. Coromines,
però, ha seguit la història del nostre amollar
a partir del seu ètimon llatí i a través de les diverses llengües
romàniques, i en conclou que es tracta d'un derivat
purament català (res de semblant ni en les llengües limítrofes) [32]. Falta, és
cert, al català medieval, on trobem en canvi mollar [33].
El terme bovlta, volta, està
testimoniat al grec des de l'Apòcop
de Bergadís, poema de finals del segle XIV o principis del XV, però tot fa
pensar que es tracta d'una paraula comuna a la llengua de la marineria [34]. L'italià utilitza en aquests dos
sentits, girar i, secundàriament, passejar, el substantiu giro i els seus derivats. Per
consegüent, no és versemblant que bovlta sigui considerat un manlleu italià.
El substantiu garmphv" es correspon amb el nostre garbí, d'origen àrab, que a través del
català va passar a d'altres llengües romàniques, entre les quals l'italià; ara
bé, l'ús italià, que està testimoniat des d'un text pisà del segle XIII, ultra
el caràcter de manlleu català, pertany a
la llengua literària i no pas a la de la marineria [35]. Pel que fa a les observacions
fetes per altres especialistes, Coromines nega rotundament l'origen italià i
més exactament venecià del terme, present a tot de llengües romàniques a partir
de l'àrab [36].
El
terme ponevnth", ponent, el mateix que la locució per ponevnte, per ponent, passa
com a venecianisme per a Andriotis [37]. Però el terme és tan consuet de la
marineria catalana, i tan desusat a la italiana, que se'ns fa ben difícil
acceptar aquesta hipòtesi.
El
terme tramountavna, tramuntana, constitueix per als lexicògrafs grecs un nou cas de
manlleu italià [38]. Val el que ja hem dit per a ponevnth", bo i remarcant, tanmateix, que el
caràcter de terme comú a català, provençal i italià no lleva a la nostra
llengua una condició capdavantera: així ho mostren l'ús abundós, l'antiguitat
dels primers testimoniatges i l'extensió als camps toponímic i paremiològic [39].
b) pertanyents a la llengua diària:
El terme karakovli, caragol, no està documentat al grec medieval per Kriaràs, però sí
per Andriotis al seu diccionari etimològic [40]. Coromines va rebutjar la hipòtesi
d'un manlleu català o italià perquè coneixia només la forma karabovla", utilitzada a les illes de l'Egeu
-Amorgos, p.e.- [41]. Ens resta el dubte de si karakovli remunta efectivament als segles
XIV, XV o, a tot estirar, primera meitat del XVI. En tot cas, es podria tractar
tant d'un terme català com d'un d'italià.
El terme karderivna, cadernera, és exclusiu del català, l'occità i l'aragonès; a aquesta
darrera llengua és general la forma cardelina,
molt semblant també a les occitanes cardairino
i cardairina, i a la dialectal caderlina, arcaisme conservat al català
de Mallorca [42]. D'acord amb aquests testimonis, resulta diàfana
l'existència d'una forma medieval *carderina,
segons que ho proposa Coromines [43]. Com al cas precedent, desconeixem
la cronologia relativa a l'ús grec.
Els
termes matinavda, cançó de matinada, monevda, moneda, mouliavzw, mullar, i mponovra, de bonhora -absents tots ells del lèxic de Kriaràs-, han estat
considerats per Andriotis sengles italianismes [44]. Als dos primers casos,
l'explicació és versemblant, sense que això exclogui la possible concurrència
del català; en canvi, per a mouliavzw i mponovra, les reserves que ens mereix la hipòtesi del manlleu italià ens fan
preferible el recurs a un origen català dels termes grecs.
El
terme mparavka,
barraca, present al grec modern amb la forma paravgka, ha estat indexat com a venecianisme per Kriaràs i
Andriotis [45]. Recordem que el text que el
registra té els inicis del segle XVI com a terminus
ante quem. Ara bé, si tenim present, en primer lloc, l'origen català del
terme, testimoniat des del 1249 -a un text de València, precisament- i
manllevat després per la major part de llengües europees, i que, segonament,
els primers testimonis italians no remunten més enllà dels segles XVII-XVIII [46], la hipòtesi del prèstec venecià
s'esvaeix de seguida.
El terme mpougavda, bugada, està registrat al grec des de, si més no, el poema de
Bertoldí [47]. Amb aquesta forma és conegut només
per l'occità i el català, mentre que a l'italià en registrem el masculí bucato. La veu grega, doncs, com el sard
bogada o el calabrès vucata, ha de ser un manlleu català i no
venecià, com sostenen Kriaràs i Andriotis [48].
El
terme ntouvmpla, dobla, lematitzat per Kriaràs com a ntovmpla, provindria segons l'estudiós grec de l'italià dobla o dubla [49]. Creiem molt dubtós aquest origen,
en tant que cap moneda italiana no ha tingut aquest nom, mentre que tant la
moneda com l'ús del terme estan garantits amb escreix per al català medieval [50].
Finalment, el terme ntrevto", dret, el mateix que l'adverbi ntrevta, tot dret, presenta en grec
una forma que no sembla derivar de cap parla italiana. Tot fa indicar que es
tracta d'un manlleu propi dels parlars de Creta, on apareix, si més no, des del
segle XVII [51].
Fins
aquí el nostre recull lexicogràfic, que un primer atansament a la qüestió que
ens ocupa aconsella de no fer més extens.
5. Conclusions.
La
conclusió a què ens duu aquesta reflexió es pot resumir com segueix: tot i
l'escassedat de l'evidència fins ara disponible, les dades al nostre abast
suggereixen que no és pas dins l'àmbit de les llengües franques com es poden
explicar moltes de les relacions establertes entre el català medieval i el grec
bizantí, ans dins una perspectiva molt diferent: la d'una situació de
bilingüisme, afavorida pels contactes polítics, socials i comercials produïts
al llarg dels segles XIII al XV. La historicitat d'aquests contactes ha hagut
de veure's corresposta, al pla lingüístic, per una situació similar. En aquest
sentit, a la parquedat dels testimonis extralingüístics s'afegeix la migradesa
dels materials amb què pot comptar l'historiador de la llengua, catalana o
grega. A desgrat d'aquest estat de coses, creiem plausible l'admissió de la
hipòtesi que grec i català, bé en tant que llengües nadiues dels parlants
respectius, bé en tant que llengües compartides per individus bilingües o
díglotes, van conèixer al llarg dels segles XIV i XV un contacte directe. La
confirmació d'aquesta teoria pertany a una recerca que no s'ha iniciat mai,
però que ens agradaria d'haver encoratjat amb aquestes planes.
[1] J. Coromines, "Les relacions amb Grècia
reflectides en el nostre vocabulari", Entre
dos llenguatges III, Barcelona 1977, 178-227 (= Homenatge a Antoni Rubió i Lluch. Miscel.lània d'estudis literaris,
històrics i lingüístics 3, Barcelona 1936, 238-315).
[2] J. M. Nadal & M.Prats, Història de la llengua catalana I. Dels
orígens fins al segle XV, Barcelona 1982, pàg. 26.
[3]
Val a dir, com és lògic, que aquesta etapa pertany a la història del
llatí, i no pas a la del català; d'altra banda, caldria que haguessin fet un
esment als hel.lenismes que es produïrien pel contacte amb els ibers, tot i que
no en tinguem evidències objectives.
[4] Esperem la propera aparició del Diccionari Grec-Català de la Fundació de
l'Enciclopèdia Catalana, que ha de constituir un referent valuosíssim per als
nostres estudiants de grec clàssic, i indispensable també per als
especialistes. En canvi, no ens ha merescut un judici favorable l'obra de J.
Alberich & M. Ros, La transcripció
dels noms propis grecs i llatins, Barcelona 1993, per tal com no només demostra
un abandó sorprenent dels principis fabrians que conciliaven les pronúncies
oriental i occidental -vegeu els Documents
de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, 1, 1990, pp. 79-80- que Alberich i Ros
no desmenteixen, potser per desconeixement-; és que tampoc no arriba a proposar
un model de transcripció acceptable, sinó que depèn sempre d'un filtre llatí
històricament inexistent per la major part dels termes, a més d'innecessari per
a un ús digne i normal.
[5] Cf. J.M. Nadal & M. Prats, op. cit., pp. 379-380: En definitiva, podem dir (...) que si posseïm força dades que ens
defineixen el significat de l'estada dels catalans a Grècia per a una història
social i política de la llengua catalana, ens queda encara molt de camp per
córrer i estudiar què ha significat en la història interna d'aquestes llengües
en contacte.
[6] El terme lingua
franca deriva de l'àrab lisan
al-faranj, 'llengua europea'. Constitueix, per tant, una creació propera
per les característiques i les funcions als pidgin.
Per als pidgin, vegeu J. Aitchinson, El
cambio en las lenguas: ¿progreso o decadencia?, Barcelona 1993 (= Language Change: Progress or Decay?, Cambridge
1991), pp. 204-213. En tractar-se d'una parla de caire tècnic, que no és pròpia
de cap territori concret, no ha donat origen a cap parla criolla.
[7] El terme sabir
deriva possiblement, de l'italià toscà sapere..
Aquesta parla és encara viva als ports del Magrib.
[8] La comèdia, sempre atenta a les parles alienes
a la competència de l'espectador -cf. C. Morenilla, "De Aristófanes a
Chaplin. La caracterización lingüística del foráneo en el drama
occidental", Kleos 1, 1994,
19-39-, es fa eco d'aquesta llengua franca a diverses peces de Molière,
Calderón de la Barca i Carlo Goldoni. Vegeu també al respecte H. i
R. Kahane, "A case of glossim: Greghesco and Lingua Franca in Venetian
Literature", Mélanges Skok,
[9] Els termes més corrents són: amant, arjau, bastaix, bolitx, embornals,
estamanera, escar, estrop, galera, gòndol, gúmena, nòlit, ormeig, ormejar,
palangre, panescalm, proís, puja, romball, sardó, sirgar i xarxa o xàrcia. Per
al cas invers, vegeu D.-C. Hesseling, Les
mots maritimes empruntés par le grec aux langues romanes, Amsterdam 1903.
[10] La veu escorpa
és un manlleu clar del grec skovrpaina (gr.
mod. skorpivdi), cf. J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana, Barcelona 1980-1991, III,
pàg.
[11] Cf. P. Martino, "Un semitismo antico nel
greco: brabeuv"", SSL 28, 1988, 231-
[12] J.M. Nadal & M. Prats, op. cit., pàg 379, citen els termes calaix < kalavqion,
codonyat < kudwniakovn,
neret < nhvri", pampallugues < pomfoluvga i prestatge < parastatikovn -caldria eliminar-ne conquilla < kogcuvlion-, però el llistat es pot ampliar encara,
com veurem més endavant. El mateix J. Coromines n'esmenta alguns, com ara escolopendra, DECLC III, pàg. 536, i sarvatxo (< sauravki), "Mots catalans d'origen
aràbic", Butlletí de Dialectologia
Catalana 24, 1936, reelaborat a Entre
dos llenguatges III, Barcelona 1977, 68-177, pàg. 98.
[13] El
[14]
L'alt desenvolupament de la medicina a la cultura catalana dels segles
XIV i XV, en bona part per la benèfica influència de jueus i àrabs, però també
a conseqüència de la creació dels Estudis Generals de Lleida i Montpeller, no
ha d'estar lluny de l'activitat desplegada a l'Atenes catalana: el 1339, i per
encàrrec del metge Dimitris Clorós, el sacerdot Cosmas Càmilos feia ja còpies
dels escrits mèdics antics.
[15] Cf. M. Cortelazzo, "L'elemento romanzo
nei portolano greci", Bollettino
dell'Atlas Linguistico Mediterraneo 1, 1959, 215-221; L'influsso linguistico greco a Venezia, Bologna 1970; H. Kahane
& R. Kahane, "Les éléments byzantins dans les langues romanes", Cahiers Ferdinand de Saussure 23, 1966,
67-73; "Byzantium's Impact on the West: the linguistic Evidence", Illinois Classical Studies 6, 1981,
389-415; i "The Western Impact on Byzantin: the linguistic Evidence",
Dumbarton Oak Papers 36, 1982,
127-153.
[16] J. Coromines, "Les relacions...", pàg. 180: Es demostra que Catalunya és, com Itàlia, un dels centres d'irradiació
del vocabulari grec entre els pobles veïns, sigui cap als països castellans i
portuguesos, cap a les terres d'Oc i al nord de França, vers Sardenya i Sicília
o àdhuc, en algun cas, al nord d'Àfrica o al cor d'Itàlia. El mateix es pot
dir del català com a llengua vehicular dels arabismes manllevats per moltes
llengües romàniques.
[17] J. Coromines, "Les relacions...",
pàg. 178 i n. 1, esmenta la nota de G.
Baist, "Katalanisches auf den Sporaden", Revue Hispanique 7, 20-21, on era recollit un text venecià de
l'illa de Leros amarat de termes catalans.
[18] J. Nadal & M. Prats, op. cit., pp. 376-377, es fan eco d'aquesta circumstància, però
sense donar-ne cap dada concreta.
[19] Cf. A. Rubió i Lluch, "Paquimeres i
Muntaner", Institut d'Estudis
Catalans. Secció històrico-arqueològica. Memòries 1, 1927, 33-60. Vegeu
també N. Iorga, "Ramon Muntaner et l'empire byzantin", Rev. hist. du Sud-Est de l'Europe 4, 1927,
325-355. La influència del historiadors grecs antics ha estat apuntada per J.M.
Nadal & M. Prats, op. cit., pàg.
436. Per a la confrontació entre els autors d'una i altra nació vegeu M.
Morfakidis, "La presencia catalana en Grecia: relaciones entre griegos y
catalanes según las fuentes", Erytheia
8, 1987, 217-231.
[20] Ens referim a la paraula xor, adaptació del vocatiu kuvr,
forma bizantina apocopada del clàssic kuvrie
(vocatiu), pronunciada
amb un al.lòfon palatal que apunta a un dialecte pondi (al nord de la península
de l'Anatòlia, zona que fou l'escenari de les primeres aventures de la
Companyia Catalana).
[21] J.M. Nadal & M. Prats, op. cit., pp. 408-409.
[22] La veu Amorat
respon perfectament al grec jAmouravth, com mandil
a manthvli i quir a kuvrie -vegeu al respecte la n. 20-. Contra l'equivalència de quir i kuvrio", V. Escrivà, "Jacob Xalabín: complex de cultura i el narrador",
Miscel.lània Sanchis Guarner I, València
1984, 101-105, pàg. 103.
[23] L'edició més antiga és la de W. Wagner, Carmina Graeca Medii Aevi, Leipzig 1874,
pp. 112-123 per a L'hagiologi de l'ase
gloriós i 124-140 per a L'amena
contalla de l'ase, el llop i la rabosa.
[24] K. Krumbacher, JIstoriva th'" Buzantinh'"
Logotecniva" II, Atenes
1955 (= München 18972), pàg. 895: (...) ToŸ deuvteron
brivqei ijtalikw'n levxewn (...) eij" toŸ deuvteron poivhma euJrivsketai kaiŸ hJ
tourkikhŸ levxi" toufevki.
[25] Vv. 147 i 399 ojrdiniav,
v. 439 ojrdiniavzw, v. 155 mpouvsoula, v. 310 manouavli, v. 385 bevrga, v. 374 fourkivzw, vv. 384 i 529 mav,
v. 410 ajbizavrw, v. 483 boumbavrdai (...)
mprouvnzinai, v. 494 koutevlo, v. 504 kontrapavnta, v.
509 poutavna i
v. 510 frantziasmevnh.
[26] V. 162 tramountavna, v. 163 peŸr ponevnte.
[27] V. 253 mparavka.
[28]K. Krumbacher, op. cit., ibid., situa el poema a la segona meitat del segle XV o
inicis del XVI, a tot estirar.
[29] N.P. Andriotis, Etumologikov Lexikov
th" Koinhv" Neoellhnikhv", Salònica
19923, pàg. 11.
[30] J. Coromines, DECLC II, pàg. 1000.
[31]
[32] J. Coromines, DECLC V, pàg. 748.
[33] Citem-ne com a exemple la Crònica de Ramon Muntaner, 133.
[34] E. Kriaràs,
LexikoŸ th'"
Mesaiwnikh'" JEllhnikh'" Dhmwvdou" Grammateiva", Salònica 1982-1994,
IV pàg. 150, en cita com a primer testimoni l'Apòcop de Bergadís, v. 332: e[kaman bovlta lavmnonta" k j e[swsan eij"
thŸn fovssan, van girar remant i van arribar a l'embarcador.
[35] J. Coromines, DECLC IV, pàg. 362: (...) en
italià garbino és un terme literari i no popular.
[36] J. Coromines, DECLC IV, pp. 362-363. Sí que s'ha d'admetre l'origen italià per al
terme grec maistravli, mestral,
el vocalisme del qual palesa amb claredat el del vocable venecià maistral.
[37] N.P. Andriotis, op. cit., pàg. 289.
[38] N.P. Andriotis, op. cit., pàg. 371.
[39] J. Coromines, DECLC V, pàg. 840, on esmenta com a primera atestació la de Ramon
Llull, Llibre de les meravelles, 27.16.
[40] N.P. Andriotis, op. cit., pàg. 149, on relaciona el terme amb el turc karakol, el venecià caraguol i l'espanyol caragol
(sic).
[41] J. Coromines, DECLC II, pàg. 553: Pel que
fa al neogrec, seria tan problemàtic comptar-hi, com admetre-hi algun manlleu
del català (per raons òbvies) o de dialectes italians, vista la manca
d'autoctonisme o l'escàs abast dins d'aquests.
[42] J. Coromines, DECLC II, pàg. 387.
[43] J. Coromines, DECLC II, pàg. 383.
[44] N.P. Andriotis, op. cit., pp. 201, 213
-venecianisme en diu, a aquests dos casos-, 214 i 221, respectivament.
[45] E. Kriaràs, op. cit., XI, pàg. 100; N.P. Andriotis, op. cit., pàg. 263.
[46] J. Coromines, DECLC I, pp. 667-672.
[47] E. Kriaràs, op. cit., XI, pàg. 129; hi cita Bertoldí per l'edició d'A. Angelu, Ai carievstatoi kai avxiai gevlwto" aplovthte" tou
Mpertoldivnou, Atenes 1988, pàg. 166, on apareix
dues vegades, la primera amb l'accepció pluvsimo twn rouvcwn,
rentat de roba: Den egivnh potev mpougavda opouv na
mhn evbrexen, no hi ha hagut mai bugada que no plogués.
El segon passatge presenta l'accepció ta plumevna rouvca, la roba rentada, dins la dita mivan
wvran kalhv na kavmei o hvlio", stegnwvnei civlie" mpougavde",
una hora ben bé que faci sol, mil bugades
en renta.
[48] E. Kriaràs, op. cit., XI, ibid. N.P. Andriotis, op. cit., pàg. 222. Vegeu també H. Kahane, R. Kahane & A.
Tietze, The Lingua Franca in the
[49] E. Kriaràs, op. cit., XI, pàg. 303.
[50] J. Coromines, DECLC III, pp. 192-193.
[51] E. Kriaràs, op. cit., XI, pàg. 306.