Rafa Montaner

El pronunciament armat contra la monarquia d'Alfons XIII llançat el 12 de desembre de 1930 a Jaca pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández va ser viscut intensament a València, per aquell temps una de les ciutats on més hi havia prés la flama del republicanisme. El colp que pretenia instaurar la República per la força atià el foc d'una vaga general de dos dies que s'havia iniciat el dimarts 9 de desembre en el cap i casal amb el secretari del Sindicat Únic de Metalúrgics, el cenetista Santiago García, mort a tirs en un enfrontament amb les forces de seguretat i on va haver-hi diversos ferits de bala a un costat i altre de les barricades. L'atur general i els tumults es van perllongar durant 10 dies, especialment després de conèixer-se que Galán i Hernández havien estat afusellats el diumenge 14 de desembre.

El Govern de la dictadura que llavors dirigia el general Dámaso Berenguer, qui havia substituït a Primo de Rivera, davant les derivacions revolucionàries que havien desencadenat els successos de Jaca en algunes capitals, com és el cas de València on obrers i estudiants havien pres els carrers, va enviar a la ciutat del Túria més d'un miler i mig de militars, entre ells una bandera de la Legió procedent de Melilla, dues companyies de Guàrdies Civils de Madrid i dos creuers de l'Armada, per a reforçar a les tropes de la plaça que ja havien pres amb canons i metralladores els principals punts estratègics. El gabinet d'Alfonso XIII, que el dilluns 15 havia declarat l'Estat de Guerra en tota Espanya, temia que València se li anara de les mans i per això també pretenia desplegar altra bandera de la Legió, amb mig miler d'homes més. No obstant això,quan ja estava a mitjan camí, i al veure que la situació estava sota control va decidir acantonar-la a Alacant. Aquells dies de revolta encara ronden per la memòria de veterans republicans, com Alejandra Soler, la nora del periodista Félix Azzati, director del diari republicà El Poble fundat per Blasco Ibáñez. Soler, que en aquell desembre de 1930 tenia 16 anys i cursava quart de batxillerat en l'Institut Lluís Vives, encara recorda les metralladores emplaçades en l'Estació del Nord amb els seus canons mirant cap al carrer Calvo Sotelo i la plaça de l'Ajuntament —llavors d'Emilio Castelar—, epicentre de les protestes. Aquesta veterana militant de la Federació Universitària Escolar (FUE) assenyala que la Guàrdia Civil havia assetjat el Lluís Vives i els estudiants, tancats en el laboratori de la segona planta, intentaven evitar l'assalt llançant àcid contra els agents. Juan Marín, de 85 anys i altre veterà de la FUE, també era alumne del Lluís Vives a pesar que només contava amb 10 anys. Recorda les virulentes càrregues policials contra els vaguistes: «Eren prop de les nou del matí i jo, com tots els dies, passava per Barrachina a comprar-me un entrepà de blanc i negre per a esmorzar abans d'anar a l'institut. Eixe dia havia molta gent i, de cop i volta, vaig començar a escoltar tirs. Un obrer em va agafar del braç i em va ficar en un soterrani d'una finca en obres on havia més de 100 persones amagades. Vam estar allí almenys un parell d'hores, fins que van cessar els tirs». José Llavador, que llavors no passava dels 20 anys —ara té 95— i era un membre actiu de la FUE en la Universitat, rememora impactat «els tremends sabres» dels genets de la policia governativa que li tancaven el pas.

(Diari Levante, 18 de desembre 2005)