LA LLISSA DE L’ESTANY
Veia correr les gotes pel clevill de la finestra. El camp estava mullat i una boira espesa i blanca cobria tot allò que la vista podia abastar. Veia caure les gotes i les contava, una dues, tres…, i viea com feien un xicotet regall que acabava en un sotet.
Quan deixà de ploure vaig eixir fora i comencí a caminar, botant els sots, trepitjant la grava i sortejant les brolles i garrigues. Anava mirant els peus i contant les passes, i sense saber massa bé com, em troví de sobte travessant la marjal que du a l’estany.
El cel estava descobert i blau i es veien grues, amb els seus plumatjes gris cendrossos i enormes agrossos, que feien preciosos dibuixos en el cel amb el seu vol majestuos. Caminava per un senderó quan arribí a una llacuna de l’estany.
Em quedí absorta mirant com encara algunes gotes queien débils i formaven cercles concentrics. Comencí a tirar pedretes per veure com els cercles neixien sense parar i formaven figures extranyes quan es tocaven o arribaven a la bora, fent dibuixos calidoscopics sotra l’aigua, quan de sobte vaig oir “Ahi”. Mirí al voltant sense apercebre’m de ningú. Al tirar una altra pedra vaig oir de nou :
-Escolta, que penses obrirme el cap ? Un poc de consideració.
-Qui parla ? On és ? - vaig respondre jo.
Al baixar el cap vaig exclamar un “Oh !” al veure un cabet menut que eixia de l’aigua. Li preguntí :
-Qui ets tu ?
-Em diuen Maragda -respongué el peix, que era una llissa menudeta. I a tu, com et diuen ?
-Xiuleta -li responguí.
-Que estas enfadada, que has manprés a tirar pedres a ma casa ? -preguntá la llissa.
-Si, estic molt enfadada, pero no amb tu. Perdona si t’he fet mal.
-No et preocupes per això. No és res. Estas enfadada amb algú ?
-Si, amb el meu xermà. N’és el major de la familia. Es casa el més que ve i s’en va a viure molt lluny, dixant-me sola amb els meus pares. Jo no li ho faria. Per això l’odie -li diguí al peix.
La llisa es mostrá consirossa i amb molta consideració em digué :
-Pensa que tu farás el mateix quan et cases. Els teus pares quedarán sols. Així es la vida.
Pero jo no n’estava per a consolacions ni romanços i li contestí de seguida :
-Jo mai no faré això. No pense casarme mai. Per això l’odie, sí, l’odie.
- Bé, bé, anem a vore -em digué la llissa amb complacencia. -Vull demostrar-te una cosa. Si em fas cas, vorás com en poc de temps et sentiràs mijor i com els sentiments que ara em dius, es tornen mes candorosos.
Desprès de dubtar una xicoteta estona li responguí :
-Sí, faré el que em digues. Que em pot importar res ja ?
-Bé -proseguí la llissa. -Vull que vages a casa i que prengues al teu xermà de la mà i que aneu a l’espigó de la platja. Allí escriureu els vostres noms sota l’arena de la mar i esperareu una mitja hora.
-I això per a què ? -li diguí jo incrèdula.
-Escolta, m’has dit que faries el que jo et diria sense pensar-ho -respongué el peix. -Heu dánar ara, no tardeu mes. Quan demà tornes ací em diràs el que ha quedat d’això.
Vaig fer el que em va dir la llissa. Repleguí al meu xermà a casa i el portí de la mà al temps que ell mostrava sorpresa i extranysa en el seu rostre. I no era per meyns, degut a la precipitació i decisió de la meua invitació i perque, degut al meu disgust, feia ja molts dies que no li idirigia la paraula. Anarem a vora mar i acatxant les mans a terra li demaní que escriguera el meu nom. Quan ell ho va fer sense fer cap comentari ni preguntar res, jo, agafanlo fort de la mà, vaig escriure el seu nom, i es de debó que en aquell instant em vaig sentir molt prop d’ell. No havia passat ni mitja hora quan la mara pujà i l’aigua borrà les lletres. Mentres tornavem a casa, el meu xermà no digué res i jo no feia mes que pegar-li voltes a l’últim que em digué el peix : “Em diràs que ha quedat d’això”, però sense entendre gens ni miqueta el que volia dir ni el que habia acabat d’ocorrer.
Al dia seguent torní a l’estany. A penes duia uns minuts esperant quan escoltí la veu del peix, i en acatxar el cab aball el vaig vore. El peix em digué de seguida :
-Xiuleta, com anà allò que et vaig dir que feres ?
-No ho sé -li diguí. -Vaig fer el que em manares, però no puc dir-te res mes. Poc desprès de escriure els nostres noms la mar els borrà. No quedà res i s’em tornarem amb les mans buides.
El peix dibuixà una febla somrisa amb la boca i miran-me amb simpatia, com si fora la seua filla o la seua alumna, em digué :
-Els vostres noms escrits són l’efímer.
-Els nostres noms escrits són l’efímer -vaig replicar com si estiguera encantada.
-El que ha quedat -proseguí el peix -és la somrisa del teu xermà.
-El que ha quedat és la somrisa del meu xermà -torní a repetir les paraules del peix, com si estiguera pressa de un sortilegi. -Com saps que em somrigué ? -continuí parlant-li al peix. -Pareixia feliç. La veritat es que era la primera volta en mots dies que feia alguna cosa amb ell.
-Això es el que queda i el que tindràs sempre, no importa lo lluny que ell estiga -continuà Maragda. -Cada vegada que vages a l’espigó i passetjes per vora mar t’acompanyarà la mirada serena i la somrisa clara del teu xermà, i el sentiràs molt prop de tu, com quan escrivieu els vostres noms en la arena, i quan veges que les petjades que dixes enrera les borra l’aigua, sabràs el que és efímer i el que queda i no et sentiràs desolada i sola si no acompanyada i feliç.
Pensí molt en el que em digué aquell dia a l’estany Maragda, i quan anava a la platja em sentia reconfortada i feliç. Però el meu xermà se n’anà de casa a primers d’abril, en un dia trist i gris, i desprès de mirar com tots els dies es formava un regall als meus ulls, i contava les llàgrimes, una dues, tres…, vulguí fugir d’aquesta tristesa companya i aní a consultar a Maragda respecte a què podia fer, que em podia dir per a ajudar-me.
-Ahi, ahi, ahi, que em costaràs de criar -em digué tota bufona la meua amiga d’aigües dolçes. -Que estas trista una altra vegada ? Bé, ara vull que faces el que et diré i voras com et sentiràs mijor. Que et pareix ?
-El que tu em digues, Maragda, però per favor, necessite de nou la teua ajuda -li responguí.
-Bé, escolta’m amb atenció -proseguí ella. -Allà a la marjal hi ha una familia d’oronetes que han vingut de l’Àfrica. Estarien ací fins el començament de la tardor si trovaren menjar, com tots el anys. Però en aquesta ocasió, en la marjal no tenen res per a menjar perque tots el cucs, mosques i llagostes se les han pipat els pardals i els xoriguers, i elles estàn tristes i famolenques. Si tu no les ajudes, se n’aniràn o pijor encara, es moriràn de fam. Quan a la tardor s’em vagen a noves terres, com és la seua costum, tornes ací a vore’m i em dius que ha quedat d’això.
He de reconeixer que els mesos seguents a la conversa amb Maragda foren els mijors de la meua vida. Anava a dur-les menjar tots els dies a les oronetes, ara bé trosets de pà, ara bé pastisets de moniato e inclús arrós i naps que ma mare cuinava. Les oronetes em rebien sempre com a una princesa. Volaven alegres al meu voltant i jugaven amb el meu cabell amagan-se dintre la meua roba. Oh ! quin goix, quina satisfacció mes gran i quina felicitat. Quan em despedia d’elles i em tornava a casa, solia tancar els ulls ajeurada al llit i somiava que em feien els honors d’una reina quan anava a visitar-les, i que volaven i cantaven sense parar, felices i contentes.
Però, ahi deu meu, el dia que em vaig enterar de la seua sortida. Quan aní a vore-les eixe dia, amb la sistella plana de menjars, dues d’elles em reberen amb molta ceremònia. Em digueren que havien segut molt felices amb mi i que m’estaven molt agraïdes per les meues atencions, però que habien dànarse’n a llocs mes calids o podrien morir de fred. No m’ho podia creure. Una llàgrima caigué fins al queix dels llavis i una oroneta begué d’ella. Fou el seu bes de comiat.
Que tristesa, deu meu, plorant i plorant sense parar tots els dies desde el acomiadament. Desprès d’un temps i amb enuig i ràbia aní a parlar amb Maragda i demanar-li contes pel que m’havia fet.
-Per què m’has fet açò -li diguí enfadada. -Jo anava tots els dies a donar-los menjar. Les volia molt. I ara, quan se n’han anat, que tinc ? Tristesa i soledat i tot per la teua culpa, que has fet que m’encarinye d’elles per a perdreles desprès.
-Que no saps què ha quedat d’això ? -Em digué amb recignació, com el mestre pacient que intenta ensenyar els nombres a un alumne un poc despistat. -El menjar que tu els duies ja no existeix, es l’efímer, però quan vages a casa i tanques els ulls, novoment estaràn amb tu i oiras l’aleteix del seu vol jubilós.
-Està bé, Maragda, put entendreu -li contestí amb no poca resignació. -Però per què les coses son tan difícils de vegades ?, per què hi ha que patir tant quan perds coses o persones que estimes ? No és just.
-Tal vegada no és just -replicà Maragda, -però es part de la teua vida, del teu creixement, prova de que et fas major. Mira Xiuleta, estàs fen-te una dòna i per a poder viure amb felicitat totes aquelles coses que la vida t’oferix, tan les bones com les que no t’agraden, hauràs sempre de distinguir entre l’efímer d’allò que és permanent, d’allò que s’alimenta dels teus records i desitjos.
-Entenc el que em dius, o això em sembla -li contestí. Però es tan difícil viure amb absencies…
Maragda tenia un somriure clar i bondadós. Semblava un pare ensenyant al seu fill un ofici amb dolçor i paciència, l’ofici mes difícil i bonic, l’ofici de viure. Maragda continuà diguen-me :
-Per a que comprengues del tot aquesta lliçó has de vindre demà sense falta. Desprès d’una estona de estar ací a l’estany, pensaràs què ha quedat d’això. Comprens ?
-És clar que si, amiga meura -li responguí amb decisió i entusiasme. -Ets la meua mijor amiga i no podria estar sense tu. Vindré demà i tots els dies. He de parlar tantes i tantes coses amb tu… De vegades no et comprenc i en ocasions m’enfadat pel que em dius o em fas fer, però no podria viure sense tu, sense contar-te les meures coses i sense demanar-te consell, la meua ben vulguda i sabia amiga.
-Bé, doncs fem-ho així com t’he dit -Em respongué amb una certa ceremònia i de forma parca. -Demà ací.
No obstant la serietat del to de Maragada, jo n’estava contenta i feliç, i em pasí la nit pensant en la amiga que havia fet per a sempre.
A l’endemà de matinada, em prenguí la llet a tota presa i me n’aní corrent a l’estany, el meu meravellós estany, perquè eixe dia tot era meravellos i lluminós. Tot en mi era felicitat i jo no cabia mes de goix.
Vaig estar una llarga estona esperant l’eixida de Maragda i començava ja a impacientar-me. Com allò tardava molt, comencí a cridar-la “¡Maragda !”, “¡Maragda !”, “On estàs ?” “Que no em sents ?” Començava ja a estar preoupada, “que li haurà pasat alguna cosa ?” M’ho preguntava mentres mirava a tot arreu i mentres notava com una llàgrima neixia del meu cor.
-Que no vols parlar amb mi, Maragda meua ? Que estàs enfadada ? Maragda, reconec que en ocasions he estat un poc grollera amb tu i que m’he enfadat de vegades. Però saps que et vull i que necessite vore’t i parlar-te. Per favor, ¡respon-me !
Ja del tot desconsolada em tirí a terra i amagant el cap entre els braços plorí amargament sense consol. En aixó que escoltí una veu :
-Que estàs trista ?
Alcí el cap i amb un gran somriure vaig exclamar :
-Ets tu, Maragda, veritat que si ? No podies fallar-me.
-No, no soc Maragda -respongué lacònica la veu.
-Qui ets tu ? -preguntí amb sorpresa.
Un cabet s’asomà. Era una tenca ja major. En sabent de la meua sorpresa i ignorància em digué :
-Maragda ja no està ací. Ha anat a ajudar a altres xiquets i xiquetes que la necessiten.
-Però jo també la necessite -vaig respondre amb enuig. -A mes, em va dir que vinguera hui. No ho comprenc. Ja ho sé, no em vol. He segut mala amb ella i no em vol -diguí mentres ploraba i eixugava les llàgrimes amb la mànega.
-No, no és això -respongué la tenca. -Mira, Xiuleta, no recordes les paraules que et va dir al final ?
-Si -responguí al peix. -Em digué que vinguera ací i que desprès d’una estona pensara què havia quedat d’això. Però si ella no està ja no queda res.
-Benvulguda Xiuleta -digué tota pacient la tenca, ceremoniosa i docta com era ella. -que no has aprés res de Maragda, la teua mestra ?
Em quedí una estona parada, consirossa, i en un moment vaig vore clar.
-Si, senyora tenca -li diguí al peix. -És clar que he aprés i molt de la meua vella amiga. Les meues llàgrimes són efímeres, però el que ella m’ha ensenyat queda. És dificil en la vida separar-se d’allò que estimes però sempre que vinga a aquest estany, benvolgut i meravellós estany, em sentiré mes prop de la saviesa i mes lluny de la incertessa e infelicitat.
-Molt bé -em diguí complagut el peix. -ja veus que ets una dòna. Maragda ha anat a altres llocs per a que altres xiquets i xiquetes es facen homes i dònes, per a que guanyen en saviesa i cresquen, i per a que guarden el record de tot allò que estimen.