— Mira — va dir el lleó —, el meu toro ha tingut un vedell.

— Què dius — li va replicar la hiena — el vedell és meu, perquè la vaca és meva.

La discussió va pujar tant de to que la hiena va anar a veure el cacic de la comarca, i es va fixar un dia per oir la causa.

El plet es va allargar moltes hores, però el poderós lleó continuava insistint que el vedell era seu. De manera que van taslladar la causa al vicegovernador, i després al governador. Però el lleó continuava sense acceptar el veredicte.

Com que tots els membres del jurat dubtaven sobre què fer, van decidir traslladar la causa a la llebre, el senyor de tots els animals. I van fixar-ne el dia.

Quan tothom va estar reunit, la llebre no apareixia per enlloc. Al final van veure-la molt lluny, portant una gerra d'aigua al cap i una pipa a la boca.

Quan ja era prop de la cort, tots els animals es van aixecar i van dir: — Ja ha arribat el nostre senyor! Ja ha arribat el nostre senyor!

Però la llebre no va entrar a la cort, sinó que va fer veure que passava de llarg.

— Senyor, se us necessita! — cridaven — No us en aneu, si us plau!

Ella va girar cua, va entrar a la cort i va deixar la gerra d'aigua al seu costat sense treure's la pipa de la boca. Els va demanar què passava, i ells li van explicar el cas.

Em sap greu — els va dir —, però no em puc quedar a oir la causa perquè el meu pare acaba de donar llum a una criatura i li haig d'anar a dur aigua.

En sentir això, tots els animals van quedar molt parats i van començar a dir-se l'un a l'altre: — Això és impossible. Com vols que un home doni a llum a una criatura?

— Perquè us trenqueu el cap amb aquesta causa, doncs? — va demanar-los la llebre — Com voleu que un toro doni a llum un vedell? El vedell és de la hiena.

Tots els animals van picar de mans i van dir: — La llebre, el nostre senyor, és sàvia de debò. Ha resolt aquesta causa ben fàcilment. És evident, que el vedell pertany a la hiena!

Així doncs, van donar el vedell a la hiena, que va tornar-se'n ben contenta cap a casa.