La zarina i el gusli*
A.N.Afanásiev 

(*el gusli és un antic instrument decorda)


 

Fa molts anys, en un pais molt llunyà, vivia un zar amb la seua esposa. Va viure amb ella molt de temps, fins que se li va ocòrrer fer un viatge a la remota terra on els judeus turmentaren Jesucrist.

Va donar ordres als seus ministres, s’acomiadà de la seua esposa i va començar el viatge. Al poc temps, no sé si molt o poc, va arribar a aquella llunyana terra que era governada per un maleït rei. Quan aquest rei va veure el zar, va manar que l’agafaren i el tancaren a la presó. El maleït rei tenia molts captius a la presó. Per les nits dormien amuntegats uns damunt dels altres, i de dia treballaven enganxats al bou per treballar la terra fins la nit.

Aquesta vida de patiments va tenir el zar durant tres anys sencers sense trobar la manera de fugir d’allí ni de fer-li saber a la zarina on es trobava. Finalment, va trobar l’ocasió d’enviar-li una carta. –Ven tots els nostres béns –li deia—i vine a pagar el meu rescat.–

Quan la zarina va rebre la carta, es posà a plorar tot llegint-la.

–Com puc jo rescatar el zar? Si vaig jo mateixa i em veu el maleït rei, és capaç de prendre’m com a concubina. I no confie en els ministres per a una missió com aquesta…–

I, sabeu el que va passar?

Va tallar les seues trenes daurades, es vestí de trobador i, amb un gusli al muscle va començar aquell llarg camí sense dir res a ningú.

Així va arribar a la cort del maleït rei i es posà a tocar el gusli, amb tanta gràcia que qualsevol s’hagués passat tota la vida escoltant-la. El maleït rei, que va escoltar la melodia tan bella, va ordrenar cridar immediatament aquell músic.

–Hola músic, de quin terra vens? De quin regne?—volia saber el rei.

Va respondre el fingit músic:

–Des de xicotet vaig pel món, majestat, entretenint la gent i guanyant-me així la vida.

–Queda’t ací i viu a la meua cort un parell de dies o tres. Et recompensaré amb llarguesa.

El músic quedà a la cort, i es passava el dia sencer tocant per al rei sense que aquell es cansara d’escoltar-lo. Era tan hermosa la música! Feia desaparéixer de sobte, com per encant, tots els disgustos, qualsevol tristesa…

D’aquesta manera el músic va passar tres dies a la cort. Després anà a acomiadar-se del rei, el qual li va demanar:

–Quin pagament vols per la teua música?

–Crec , senyor, que podries donar-me un dels teus captius. Tu en tens molts, i jo necessite un company per al meu camí. Vaig per molts països llunyans i, de vegades, no tinc ningú amb qui parlar.

–Bé doncs, tria’n el que vulgues—va concedir el rei, i conduí el músic a la presó.

El músic va passar revista als captius, trià al zar presoner i junts se n’anaren a caminar. Estaven ben aprop del seu regne quan el zar digué:

–Deixa’m lliure, bon home. Tin en compte que no sóc un simple captiu, sinó el zar. Demana’m el que vulgues, que no m’estaré de res: ni diners ni camperols.

–Adéu—digué el músic—ets lliure, jo no necessite res de tu.

–Entra si vols al meu palau i sigues el meu convidat.

–Una altra vegada serà…

Així s’acomiadaren, i cadascú va seguir el seu camí.

La zarina prengué una dressera, arribà a palau abans que el seu espós, i canvià les robes de músic per les seues habituals. En una hora, tots els cortesans començaren a córrer d’un costat a un altre cridant que havia tornat el zar.

La zarina va córrer a trobar-lo, però ell continuà saludant tothom i ni tan sols la mirava. També saludà els seus ministres, i llavors va dir:

–Senyors: veieu l’esposa que tinc; ara es tira als meus braços, però res no va fer per mi quan li vaig escriure, dient-li que estava captiu, i que venguera els nostres béns per a pagar el meu rescat. En què estaria pensant, si s’oblidà del seu espós?

Els ministres, aleshores, informaren el zar:

–Majestat: el mateix dia que va rebre la vostra carta, la zarina va desaparéixer i ha estat absent tot aquest temps. Sols ha tornat avui a la cort.

Terriblement indignat, el zar va ordrenar:

–Senyors ministres: jutgeu en veritat i justícia la meua esposa infidel. Qui sap per on ha estat rodant? Per què no va voler pagar el meu rescat? Mai en la vida hauríeu tornat a veure el vostre zar si no hagués estat per un jove que tocava el gusli, per qui pregaré constantment a Déu, i a qui cediré la meitat del meu regne.

Mentrestant, la zarina havia tornat a vestir-se de músic i entrava a la cort tocant el gusli. Així que la va sentir, el zar corregué a trobar-la, la va prendre de la mà i la va fer entrar al palau tot dient als cortesans:

–Aquest és el músic que m’ha rescatat del captiveri.

El músic aleshores es treié la roba que portava sobre el seu vestit i tots reconegueren la zarina.

El zar es va alegrar tant que va organitzar una gran festa i es passaren una setmana sencera festejant-ho.
 
 

catacrac, catacric, 

                                       conte contat, conte finit