La Professora Lídia Puigvert de la Universitat de Barcelona explicà en la seua conferència com els canvis soferts en la família i en les relacions de gènere obrin una nova porta al camí de la igualtat, i aquesta porta és el diàleg. El retrocés de l’existència en la família d’una figura autoritària que marca la disciplina de la llar amb normes verticals imposades als membres de la família és un fet indiscutible en les societats occidentals. Aquest model, ara en crisi, s’ha vist substituït per altre en el qual la negociació entre pares i fills i entre l’home i la dona va guanyant terreny, tot i que està ben lluny de configurar un panorama igualitari acceptable. Lídia Puigvert exposà que, acceptant l’existència d’aquest gir dialògic i juntament amb la destradicionalització i la obertura de nous estils de vida, cal operar en aquesta línia, el diàleg, per continuar aprofundint en les millores en la igualtat de gènere.

Situar el diàleg com a centre implica desvetllar dos eixos claus de la situació actual de la dona. Per una part, l’anàlisi de la violència de gènere com un fracàs en eixa negociació, en eixe diàleg. L’augment incessant de dones mortes per les mans dels seus maltractadors no és altra cosa que el resultat d’un diàleg exhaurit. Però, alhora, mostra l’existència d’eixa voluntat de trencar amb l’acatament de normes i la submissió. I, de la mateixa manera, quan el diàleg n’és un èxit, implica una pèrdua d’autoritat per part de l’home.

Per altra, el diàleg al que convida la ponent, trenca amb la visió d’un feminisme occidentalitzat en proclamar la igualtat en les diferències. Açò és, integrar en la lluita feminista totes les ètnies i classes socials, no marcant una alternativa als models tradicionals de família sinó obrint el perímetre de possibilitats. Un diàleg que incloga de manera dinàmica i igualadora les veus de les dones de tots els països. Es tracta de potenciar una llibertat d’elecció basada en la igualtat, reivindicar el dret a viure de manera diferent.

I en aquesta línia, noves estructures familiars apareixen als ulls de les dones del món amb múltiples combinacions que van més enllà de la pràctica majoritària existent en les societats industrials: el matrimoni, el posterior desencantament, la independència dels fills i el posterior niu buit. I ja no sols la cohabitació, les famílies monoparentals, les multiculturals o les homosexuals sinó també altres que com la living apart together o just women, encara escassament implantades, s’hi mostren com a nous models de vida, i noves maneres de concepció de les relacions de gènere, en les quals el diàleg té un lloc predominant.