La ponència del Catedràtic Luís Enrique Alonso es desenvolupà en torn a la idea de la impossibilitat de conciliar vida laboral i familiar en un context de desregularització, inseguretat i flexibilitat laboral, analitzant d’aquesta manera, com el discurs de la conciliació neix en el moment de màxima crisi del fordisme, com una casual manera de desviar l’atenció de l’incipient problema d’aleshores. De la mateixa manera analitzà tots els conceptes nous que acompanyen la retòrica de la conciliació i que mantenen un rerafons important pel que fa a polítiques socials i laborals. I apuntà la doble càrrega que açò suposa per a la dona: ella, en primera persona, ha de conciliar, a més a més de la vida familiar i personal, el treball domèstic.

Així doncs, el discurs de la conciliació neix als anys 90 quan la lluita per la reducció de la jornada laboral a 35 hores s’exhaurí. Mai més tornà al debat públic la idea de treballar menys i es passà al nou concepte de jornades flexibles, la qual cosa mai significà jornades menys intenses, amb el pretext de conciliar el treball amb la vida personal. I aquesta nova fórmula s’hi va vendre com feta a mida per a les dones, per poder-se fer càrrec dels fills i de la casa. El concepte conciliació s’imposa ideològicament per la desregularització, l’aparició del treball temporal, l’actual precarietat laboral i s’hi amaga sota el concepte de flexiseguretat: les polítiques socials es tornen enfocades als sectors més necessitats, oblidant el concepte universalitzador. Es juga així a un doble joc: flexibilitat per aquells que poden i seguretat per aquells que no poden. Passem així a un “estat de benestar flàccid”.

I la conciliació va de la mà de tot un seguit de conceptes nous—tan nous que sovint s’usen neologismes per fer-s’hi referència— com ara el discurs de les bones pràctiques empresarials, que no és altra cosa que una declaració de bones intencions, la individualització de les responsabilitats i la fi de la justícia social que es reconverteix en allò que des d’Europa anomenen emprenentatge: premiar aquelles persones que són rendibles en ser emprenedores i usar les noves tecnologies i l’aprenentatge per arribar a ser-ho. Tota aquesta amalgama de retòrica i pràctica desemboca en una desarticulació dels temps de les persones: és més difícil conciliar la vida personal i familiar amb un treball precari. I aquest sofriment és molt major en les dones que no pas en els homes. La conciliació del temps de treball i el temps personal necessàriament necessita una conciliació real, que ha de sorgir de les demandes de la societat civil.