La sociòloga de la Universitat Complutense de Madrid, Inés Alberdi, va fer una anàlisi sobre l’origen de les transformacions de les famílies a l’Estat espanyol. I, tot i ser molt complicat abastar totes les raons del canvi, d’entre ells hi destaquen moltes: l’esgotament del règim franquista i el pas a la democràcia, les transformacions econòmiques... Però la Professora Alberdí volgué destacar i donar la consideració de variable imprescindible al canvi de manera de viure de les dones. Sense eixa realitat impulsada pel moviment feminista dels anys 60, acompanyat, si més no, de l’obertura del règim, l’aplegada massiva de turistes i molts altres factors, les transformacions de la família no hagueren estat possibles. Les dones són les que han eixit de casa a treballar, han deixat d’acceptar les imposicions masculines i han dut a terme l’alliberament sexual i han decidit planificar les seues maternitats.

La importància de la lluita feminista n’és molt gran, i no perquè fora de gran abast. Als anys 60 i 70 les feministes eren grupuscles reduïts dispersos arreu del territori de l’Estat i connectats amb el moviment feminista. Malgrat açò, com que la transició política fou tan llarga, els moviments socials foren de rellevant importància per a la redacció de la Constitució. Les dones són escoltades i la Constitució predica la igualtat dels homes i les dones en el sinus de la família. I aquest era el darrer camp de batalla de les feministes:

Les sufragistes de principi de segle demanaven l’educació, pensant-se que amb l’accés de la dona a la mateixa acabaria la desigualtat. La participació política (a Espanya les dones poden votar amb la Constitució del 31) tampoc acaba amb la jerarquia. El punt següent de lluita atacava directament la xarxa familiar patriarcal: es reivindicà tenir la mateixa autoritat sobre els fills que l’home i la llibertat sobre el propi cos. I ja en els 70 es va veure la necessitat de reconsiderar la distribució del treball domèstic. La reivindicació se centrava en revaloritzar en treball de mestressa de la llar, bé pagant-lo, bé repartint-lo entre l’home i la dona. El següent estadi per reivindicar: la no violència de gènere. I ara, la crítica al tancament domèstic de la dona, la llibertat del propi cos i de l’opció sexual.

Tot el que s’ha demanat ha estat reconegut com a legítim. Totes les lleis al respecte han estat aprovades pel Parlament, manca encara que la llei esdevinga realitat i ús quotidià. Però, el que sorprén, a ulls de la Professora Alberdi, és que una lluita tan rellevant per a l’alliberament de la dona i amb total èxit sobre les seues demandes, siga tan poc popular. Hi ha una contradicció entre l’impacte real del moviment al llarg dels darrers 20 anys i el recel amb el què es mirat per la gent més jove.